Escriptora i oradora

Filla de Vicente Juan Matalí Huguet i de Juana Bayona Grau. El 1915 aconsegueix el títol de mestra nacional i, aquell mateix any, entra com a directora interina a l'Escola Normal d'Albacete, on va restar fins a 1923 quan va ser nomenada mestra interina a la província de València. Publica alguns poemes en castellà a Las Provincias el 1928, i el 1929 salta a l'arena pública com a autora de l'obra en un acte El pecat: comedia dramática en vers y prosa, la qual es va estrenar al Teatre Talia de Barcelona aquell mateix any. Es tracta d'un sainet, el gènere dramàtic més popular aleshores, bastit a partir de dues trames: una de principal, seriosa i protagonitzada per personatges adinerats, i una altra de secundària, còmica i amb final feliç, protagonitzada pels servents. De caràcter clarament moralitzant, situa l'acció en un poble valencià indefinit i fa servir la parla del carrer per advertir al públic de les nefastes conseqüències que impliquen la vanitat i la cobdícia. El text es publicarà a Teatro Valensià i l'autora el dedicarà «A l'intelichent i distingit D. Ricardo Sanmartín en proba d'admirasió y gratitud». Val a dir que El pecat serà l'única obra d’autora que formarà part d’aquesta col·lecció.

El març de 1931, publica la narració Tot per l'art! a la col·lecció de Nostra Novel·la, una revista setmanal impulsada pel Cercle de Belles Arts de València que volia acostar al gran públic textos de creació que presentaren una ortografia acurada i aproximada a la normativa que s'estava gestant en aquell moment i que es concretaria un any després en les famoses Normes de Castelló. En aquest cas, l'obra gira al voltant d'una família d'artistes fallers, en la qual, el pare, arriba a matar un veí que no vol veure's exposat en la falla per ser l'amant d'una veïna. Així, Matalí literaturitza l'evolució del contingut dels monuments, que havien passat de ser burles públiques sobre persones concretes de cada barri a esdevenir l'expressió de la sàtira i la crítica generalitzada sobre diferents col·lectius (polítics, clergat, etc.).

A partir de 1930, començarà a destacar en una faceta pública diferent de la d'escriptora: la d'oradora. Vinculada com estava al partit conservador i catòlic de la Dreta Regional Valenciana, el 5 de desembre de 1930 va oferir la conferència «La cultura femenina i la seua influència en el progrés dels pobles» en el marc d'un cicle de «Converses» organitzat per l'Agrupació Valencianista de la Dreta. Segons les cròniques periodístiques del moment, el seu discurs va girar al voltant de dos eixos fonamentals: d'una banda, condensa algunes de les idees del valencianisme conservador d'aleshores, com ara la defensa de la cultura valenciana i la seua importància com una de les potències dins l'Estat espanyol, les envejables condicions geogràfiques i climatològiques del territori, etc. D'altra banda, reivindica el paper de les dones en la societat valenciana moderna: front a les idees feministes en voga en aquells moments, i que ella considera extremistes, cal que les valencianes se centren a garantir la transmissió intergeneracional dels valors tradicionals propis, entre els quals es troben la llengua i el cristianisme; així, la llar esdevindrà l'espai on les dones, en tant que esposes i mares —dos conceptes indestriables aleshores—, educaran els grans homes valencians del futur. Per aquest Motiu, Matalí reivindica la formació de les dones: calia dotar-les de cultura suficient per a dur terme aquesta tasca, fonamental per al progrés del poble.

El seu activisme valencianista s'expressarà, també, a l’article d’opinió «Camins de valenciania» publicat el 31 d’octubre de 1931 a El Poble Valencià. En ell, discrepa del posicionament exposat per Elisa Garcia Villalba a la columna «El valencià a l'escola», publicada en el número anterior del mateix setmanari, en la qual argumentava a favor de la necessitat d'introduir l'ensenyament de la llengua a l'escola de manera reglada. Per a Vicenta Matalí, però, la solució no passava per obligar a estudiar la llengua a l'escola i oposar-la al castellà, sinó que, al seu parer, calia prestigiar-la i fer-la atractiva tant per als infants com per als adults. En aquest sentit, li sembla urgent arribar a un consens pel que fa a la normativa i proposa crear una Acadèmia que s'hi dedique en exclusiva; també defensa la superació de l'estancament que presenta la literatura popular i denuncia l'escriptura «xavacana i el no saber escriure sense nomenar a Tono, Quico i Pep, quan tan bonic resulta i tan fi, el nom de Joan, Francesc i Josep».

A partir de 1932, intensifica notablement la seua activitat com a conferenciant, lligada al Círculo Tradicionalista de Valencia i al moviment de Las Margaritas, una associació estatal de dones carlistes molt activa als anys 1930. La trobem oferint mítings multitudinaris a Castelló, Borriana, Manises, Castelló, Alcoi, Alzira, Vila-real, Vinalesa o València, entre d'altres. En ells, exhortava les dones a mobilitzar-se dins les files tradicionalistes, no per una qüestió política, sinó moral i patriòtica en defensa de la pròpia idiosincràsia catòlica davant l'embat d'invencions considerades estrangeres, com ara el socialisme, l'ateisme o el feminisme laic. El 1932, amb la proclamació de la Segona República, abandona parcialment les tribunes i demana una excedència com a mestra de l’escola pública; tot seguit, funda amb el seu home, el mestre i destacat carlista valencià José Almenar Simón, l’escola privada Cisneros, situada a la plaça de Lluís Vives de València. Aquest centre, codirigit pel matrimoni, ofereix educació infantil i també preparació per a l'ingrés a les escoles de Magisteri, Comerç, etc.

Arran de l'esclat de la Guerra Civil, el 3 de novembre de 1936, José Almenar va ser assassinat; aquest fet, juntament amb la situació bèl·lica, la va apartar quasi totalment de la vida pública; després de la guerra, però, encara trobarem una publicació seua, ja sense rastre de reivindicació valencianista: l'assaig de caire conservador i adreçat a les dones Para ti, mujer: reflexiones acerca del feminismo (1944).

Autoria: Maria Lacueva Lorenz