Enginyer, escriptor i activista cultural

Fill de Guadalupe Tena Gil, natural de Vilafranca, i del bocassí Casimir Melià Martí, comerciant de teixits i d’altres productes, jutge municipal, antiquari i historiador d’Albocàsser, a més d’acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre del Centre de Cultura Valenciana des del 1918, amb estudis a la Universitat de València.

Casimir va rebre la formació primària al poble, i en 1914 es desplaçà a Castelló de la Plana per estudiar el batxillerat a l’antic institut del Carrer Major. Encetà a Madrid la carrera de Ciències Exactes, però al curs següent es traslladà a Barcelona per continuar-la i fer, alhora, l’enginyeria industrial i especialitzar-se en nuclear. Finalment, es doctorà de les dues carreres a Madrid.

En acabar els estudis, treballà en l’empresa nord-americana Western Electric i participà activament en els inicis del cinema sonor, tant en les projeccions com en el procés electrotècnic. Guanyà unes oposicions de l’Estat i fou destinat primer a Terol i després a Castelló com a enginyer de la Prefectura d’Indústria. En aquella època conegué Josefa Ferrer Carrera, natural de Xèrica, amb qui es casà en 1941, i tingueren tres fills: Maribel, Emili i Elisea.

Com a responsable de la Direcció d’Indústria de Castelló als anys 40, en 1942 va patentar uns models de gasògens per a l’automoció en una època de forta crisis dels carburants que començaren a emprar-se en autobusos i camions i després en els automòbils. Es va jubilar en 1972.

Des del 1931 trobem col·laboracions seues en el diari de Castelló Libertad, en els quals fa una defensa argumentada de la necessitat d’ensenyar la llengua pròpia a l’escola i de les diferències socials que origina la diglòssia. A partir de 1933 serà un habitual del Boletín de la Castellonenca de Cultura, amb temes relacionats sobretot amb les humanitats i amb l’economia castellonenca. A partir dels anys 40 serà un col·laborador assidu del diari Mediterráneo, de revistes especialitzades com Dyna i Acero y Energía i de revistes locals com Penyagolosa, Top Comarques, Traiguera, etc. En morir Carlos González-Espresati en 1970, es va fer càrrec de la presidència de la Societat Castellonenca de Cultura fins al 1991.

La seua àmplia bibliografia, escrita tant en castellà com en valencià, comprén articles i publicacions sobre energia, indústria i economia dels pobles castellonencs: Industrias de la alimentación en la provincia de Castellón (1953), Producciones agropecuarias de la provincia de Castellón (1953); Industrias de la madera e industrias del metal en la provincia de Castellón (1954), Industrias químicas y del papel, caucho y cuero en la provincia de Castellón (1955), La economía de Castellón en tiempos de Cavanilles (1963), Orígenes y desarrollo de los servicios eléctricos en la provincia de Castellón (1975), L’economia del regne de València segons Cavanilles (L’Estel, 1978); assajos humanistes: Temas de nuestro tiempo (1973), El sector menyspreat (1977), Cénit y ocaso de Prometeo (1978), Divagaciones (1978), i narracions de caràcter costumista i popular: Conte del llop agraït (1978) i De la meua terra: contes, contalles i succeïts (1981).

Diverses semblances diuen d’ell que s’hi donaven juntes una racional claredat d’idees que podríem anomenar mediterrània i una equilibrada formació humanística, científica i tècnica, amb una marcada preocupació pels problemes essencials de l’ésser humà. En la presentació autògrafa del recull De la meua terra posa justament en relleu la necessitat de fabular, com una evasió de la presó on la raó encadena l'esperit i que, de tant en tant, cal fugir a les regions en què impera la fantasia, «on opera el poder creador de l'home». Sobre la seua concepció lingüística, hi explica: «Sempre m'esforçaré en portar el llenguatge cap a una unitat superior. I, tampoc, no em fa violència dir que escric en català. (...) Soc del parer que cal esforçar-nos en aconseguir la unitat idiomàtica ans que exaltar el llenguatge col·loquial que arreu acaba essent diferent. (...) Es fa, doncs, necessari escometre la depuració que no ha estat realitzada en els darrers segles i caminar tots, valencians, mallorquins i catalans, vers la unitat superior de l'idioma».

Casimir Melià va ser nomenat Valencià de l’Any en 1980 per la Fundació Huguet de Castelló, Fill Predilecte del seu poble natal (1986) i Fill Adoptiu de Castelló (1989). Va estar present a l’històric aplec de la plaça de bous de Castelló del 25 d’abril de 1982, amb motiu dels 50 anys de la signatura de les Normes de Castelló, al costat d’Àngel Sánchez Gozalbo, Adolf Pizcueta i Enric Soler i Godes, acte en el qual Joan Fuster va pronunciar el famós discurs Ara o mai. Melià es considerava «valencià d'arrel i català de soca, o, al revés, català d'arrel i valencià de soca: tant s'hi val. Però, el meu arbre, son brancatge, és les dues coses».

En 1991, l’Ajuntament d’Albocàsser va instituir un certamen de literatura infantil i juvenil en valencià que du el seu nom i encara continua amb el suport de la Diputació de Castelló; aquest concurs és el de més antiguitat a les comarques del nord. En 1992, la Societat Castellonenca de Cultura li dedicà un volum complet en homenatge en què hi ha diverses semblances i una munió de dades sobre la seua vida i obra, concretament el tom LXVIII.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Salvador Bellés. «Casimiro Melià Tena. Equilibrado humanista, científico y técnico», a: Salvador Bellés. Seres Humanos de Castellón. Castelló de la Plana: 1993, p. 155-158.

Articles en publicacions periòdiques

---

V. Muriach. «L'obra de Casimiro Meliá Tena 'In Memoriam'» a: Desenvolupament Econòmic Revista de Ciències Socials, núm. 171, 2003, p. 5.

---

Diversos autors. Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura, núm. tom LXVIII, 1992.

---

40 anys de l'Ara o mai
40 anys de l'Ara o mai
https://www.vilaweb.cat/noticies/quaranta-anys-de-lara-o-mai-de-joan-fuster-la-intrahistoria-de-laplec-de-castello-del-1982/