Psiquiatre i escriptor

Després d’uns primers estudis a l’escola del poble, va fer el batxillerat als salesians de Borriana i l’acabà als de València en règim d’internat. Entre 1962-1968 va fer la llicenciatura en Medicina i Cirurgia a la Universitat de València, després de la qual passa uns anys en diversos hospitals europeus en estades a Parma, Viena, Oxford, Göteborg. En 1974 obté el títol d’especialista en Psiquiatria i comença a impartir cursos de planificació familiar en diverses localitats valencianes. A més, entre 1978-1982 va realitzar els estudis de llicenciatura en Filosofia i Ciències de l'Educació, secció de Psicologia, a la Universitat de València. Una preparació tan àmplia i plural que adobava amb coneixements de diversos idiomes: català, castellà, francés, anglés i italià.

Tot i morir als 46 anys, Isa Tròlec fou un dels narradors més significatius i singulars del panorama literari valencià de les dècades dels setanta i huitanta. Com ha destacat la crítica, la seua obra creativa contribuí fermament a la normalitat del gènere de la novel·la al País Valencià i, fins i tot, a la normalitat d’un públic lector de novel·les.

En va publicar cinc, quatre en català i una en castellà: Ramona Rosbif (1976), guanyadora de l’Andròmina dels Premis Octubre (1976); Mari Catúfols (E. Climent, 1978, amb pròleg de Joan Fuster), guardonada amb el Premi Ciutat d’Alacant (1977), totes dues amb un gran èxit de públic, com ho demostren les contínues reedicions; Bel i Babel (Ed. Prometeo, 1980), també premiada en la primera convocatòria del Jaume Roig; 7x7=49 (E. Climent, 1984), i la novel·la en castellà Cabo de Palos (1979), escrita el 1976 i finalista del Premi Blasco Ibáñez (1978). Altres narracions breus guardonades són «El bou» (1977), «Lleixius de diverses cendres» (1978), «Qui té una dobleta d’or?» (1978) o «Les is sense punts» (1981). A més, va conrear la prosa periodística en l’obra Balnearis al País Valencià (1977, Premi d’Assaig «Rafael Chalver i Consuelo Aranda» d’Alberic), i pòstumament li van publicar Ploure a la mar (Bromera, 1995). La seua biografia Vicent Andrés Estellés va guanyar un dels premis de la revista Recull de Blanes i fou publicada com a pròleg en el volum de bibliòfil La Marina Alta: Llibre de Dénia, d’Estellés (Pedreguer, 1981).

Sobre Ramona Rosbif, la primera creació publicada, per a Xavier Aliaga introduïa la literatura del País Valencià en un paradigma ben diferent. En el pla superficial, aquesta novel·la sobre una dona que torna des de Middlessex —comtat d’Anglaterra de nom substanciós— a un típic poble valencià de la postguerra, presumiblement de la Marina, és una mena de relectura del sainet, amb la seua càrrega col·loquial i costumista, d’una naturalitat sense prejudicis que posava a prova els paladars més intel·lectualitzats del moment. Amb tot, aquesta obra era molt més que l’esperit d’Eduard Escalante transportat a la narrativa de l’últim quart del segle XX: hi ha un esperit transgressor i un joc contemporani amb els codis de la literatura i d’uns altres llenguatges que en valoritzen el resultat final. El crític Joan Oleza en ressaltava la quantitat aclaparadora de recursos desplegats provinents de la publicitat, el cinema, les novel·les radiofòniques o fins i tot el còmic, mecanismes que no dubtava a qualificar com avantguardistes. La novel·la fou publicada per Eliseu Climent amb una introducció de Jaume Fuster i va ser un gran èxit de vendes amb més d’una desena d’edicions entre 1976 i 1999. La preciosa coberta de Ramona Rosbif, obra de Josep Ortolà, fou premiada per l’Agrupació de Disseny Gràfic FAD de Barcelona amb el Premi Selecció Laus 77.

Mengual va desenvolupar una intensa activitat relacionada amb la seua professió: col·laborador de la revista Los Marginados (1977-1978), assessor psicopedagògic en diversos col·legis valencianistes com Tramuntana, La Masia, La Comarcal de Picassent, Tavernes de Valldigna i del centre per a autistes «El Cau», psiquiatre del Tribunal de Menors de València, director del Centre d'Orientació i Diagnòstic de la Càtedra de Psiquiatria de la Universitat de València, cap del Servei de Sanitat de la Direcció Territorial de Sanitat i Consum i cap de la Unitat de Salut Mental del Servei Valencià de Salut. A més, solia participar en les Escoles d’Estiu del PV (1976, 1977, 1978) amb cursos i conferències especialitzades. En diverses etapes col·laborà setmanalment amb proses assagístiques en la cartellera Turia en les seccions «Suddenly last summer» (1978-1984) i «Callar per no parlar» (1988-1990).

Els quefers professionals i el fet de morir prematurament per un coma diabètic expliquen les dimensions d’una obra narrativa relativament curta però efectiva. En 2019, l’editorial Tres i Quatre va fer una nova reedició amb la intenció de trobar nous públics per a aquestes obres tan suggeridores i per culminar la necessària revisió crítica de l’autor finat l’any 1992.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. Aiguadolç: Revista de Literatura 24. Homenatge a Isa Tròlec. Pedreguer: Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, 1998.

Capítols de llibres

---

Lluís Alpera i Leiva. «La narrativa d’Isa Tròlec: un cas interessant per a una revisió de la bibliografia crítica», a: Diversos autors. Miscel·lània Jordi Carbonell, 2. Barcelona: PAM, 1991, p. 223-233.

Articles en publicacions periòdiques

---

Antoni Prats i Gràcia. «Dades biobliogràfiques de Joan Baptista Mengual (Isa Tròlec)» a: Aiguadolç: Revista de Literatura, núm. 24, 1998, p. 9-12.

---

Josep Iborra i Lerma. «La generació dels 70: una nova narrativa al País Valencià» a: L'Espill, núm. 3, 1979, p. 130-141.

---

Xavier Aliaga: L’univers literari recuperat d’Isa Tròlec
El Temps 1808 (4 de febrer de 2019)
https://www.eltemps.cat/article/6230/lunivers-literari-recuperat-disa-trolec