Advocat, gastrònom i escriptor

Fill de Lorenzo Millo Genovés, natural de l’Alcúdia i secretari de l’Ajuntament de Villar del Arzobispo (els Serrans), i d’Aurora Casas, que era la mestra de l’escola al mateix poble. De ben jove, la família es va traslladar a València, on va fer els estudis de primària i el batxillerat a l’institut Lluís Vives entre 1934-1943. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1958) i s’especialitzà en Dret Alimentari.

Va iniciar l’activitat professional com a assessor i professor de Dret Alimentari a l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments del CSIC, la qual cosa el portà a impartir cursos a la Universitat Politècnica de València, a la de Salamanca i a la de la Serena de Xile. D’aquesta època daten els primers llibres especialitzats: Divagaciones sobre gastronomía clásica: la caza y las carnes (1974), Divagaciones sobre gastronomía clásica: los pescados (1974), El trinquet (1974) i Legislación alimentaria española (Madrid, 1976). En les dues primeres va posar en relleu les arrels hel·lèniques i romanes de la gastronomia mediterrània.

Com a funcionari i assessor de la Food and Agriculture Organization (FAO), entre 1976 i 1977 va viure a Roma i va escriure Roma paseada (1978), una guia curiosa sobre racons de la vella urbs. Des d’aleshores, la seua presència en revistes gastronòmiques (Club de Gourmets, La Cuina) va ser constant i arribaren els primers premis: el Rupert de Nola en 1982 per la labor divulgativa i pionera, i en 1983 el Premi L’Odissea del restaurant barceloní homònim pel llibre Septem Coquiorum Convivium ('El banquet dels set cuiners'). A partir del 1988, amb la creació de l’Institut Tecnològic Agroalimentari (AINIA), va exercir d’assessor i professor de Legislació Alimentària.

La seua obra literària i divulgativa en valencià comença en 1980, amb la publicació de Carrers i racons de València. Guia d’aquesta ciutat per a passejants ociosos i parsimoniosos, o amb pocs diners (1980). El van seguir El joc de pilota (1982), l’extens capítol redactat amb Josepa Cucó i Salvador Mercado “L’interior de la casa: mobiliari” per al primer volum dels Temes d’etnografia valenciana que coordinava Joan Francesc Mira (1983), La taula i la cuina (1984) o Els veïns de dalt (1987). En 1981 i 1983 va escriure també sobre les seues especialitats en la revista Saó, degana de la premsa en valencià. A tall de curiositat, el llibre La taula i la cuina va rebre el Premi Nacional de Gastronomia del 1985; era la primera ocasió en què el Ministeri d’Indústria i Comerç atorgava aquest guardó a una obra escrita en llengua no castellana. A més, diversos fragments de Carrers i racons de València estan inclosos en el projecte web Endrets per a la preparació de rutes literàries per la ciutat (geoliteratures).

El 14 de febrer de 1989 havia ingressat a l’Acadèmia Espanyola de Gastronomia i ocupà la butaca de Josep Pla, a qui considerava un mestre. Hi van seguir els llibres Técnicas tradicionales de la cocina (1990), Gastronomía, manual y guía para uso de yuppies y ejecutivos perplejos o incautos (1990), Gastronomía (1990) i Arroz (1992). El llibre que el consagrà com el major expert en gastronomia valenciana fins aquell moment i el convertí en un referent obligat pel que fa al gust autòcton de marca mediterrània i denominació d’origen valenciana és l’obra magna Gastronomía de la Comunidad Valenciana (1992), dedicat a la investigació culinària, que recull usos i costums del poble valencià a la taula. D’aquest llibre, n’hi hagué tres derivats divulgatius publicats fora del País Valencià: Cocina valenciana (Madrid, 1995), Naturalmente, frutos secos (Burgos, 1997) i La paella (Donostia, 1997). Entre els valencians, la iniciativa del Consell Valencià de Cultura de crear la col·lecció “Sèrie Minor” va fer possible que l’art popular de la cuina es difonguera massivament amb un llibret seu sobre les particularitats de les olles, dels arrossos, dels mulladors i d’altres guisats menys coneguts, de la rebosteria i dels vins i licors; es tracta de Gastronomia valenciana, que ha conegut quatre edicions en 1997, 1998, 2001 i 2006. Pòstumament van aparéixer Die beliebtesten spanischen Gerichte (1998), Alicante y la Costa Blanca (2000) i el col·lectiu Alicante: Costa Blanca y comarcas del interior (2000).

Va morir a bord del vaixell Queen Elizabeth II a l’illa de Tasmània, als 73 anys, quan preparava l’obra La vuelta al mundo de un gastrónomo. El 2003, el Trinquet Pelaio va crear el Trofeu Memorial Llorenç Millo en homenatge a “una de les persones emblemàtiques en la història recent d’aquest esport”, que ell tant s’estimava, que va investigar i divulgar des del 1959 en la secció “La partida del dissabte” del diari Las Provincias, quan Vicent Andrés Estellés n’era cap de redacció.

La seua filla Clara Millo Talón és també gastrònoma i ha publicat treballs sobre aquest aspecte de la cultura.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

---

Lorenzo Millo Casas (RAH)
Lorenzo Millo Casas (RAH)
https://dbe.rah.es/biografias/99256/lorenzo-millo-casas

---

Endrets (Carrers i racons de València, 1980)
Endrets (Carrers i racons de València, 1980):
https://www.endrets.cat/ca/autors/llorenc-millo-i-casas/1080

---

Lorenzo Millo Casas: un legado de Derecho, Gastronomía y Cultura Clásica
Lorenzo Millo Casas: un legado de Derecho, Gastronomía y Cultura Clásica
https://valenciagastronomica.com/lorenzo-millo-casas-un-legado-de-derecho-gastronomia-y-cultura-clasica/