Mestra, escriptora i activista cultural

Carme Miquel i Diego va néixer a la Nucia; quan era menuda, la seua família es va traslladar a València per qüestions laborals –els pares eren mestres–, però no va deixar de passar les vacances a Gata de Gorgos, el poble matern. Durant la dècada dels cinquanta es va escolaritzar al Grupo Escolar Carolina Álvarez, situat a la plaça de Sant Nicolau, on treballava la seua mare. Cursà el batxillerat a les Escolàpies gràcies a una beca i, tot seguit, es matriculà a l’Escola de Magisteri, on va obtindre el títol de Mestra d’Ensenyança Primària el 1963.

L’any 1964, fundarà la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat juntament amb altres mestres, com ara Ferran Zurriaga, Adela Costa, Pilar Calatayud, Mercé Viana, Roser Santolària o Teresa Pitxer. Aquest grup compartia el malestar per l’educació rebuda, basada en l’adoctrinament i no en la formació, i per això es proposen modernitzar l’escola; així, de la mà de la pedagogia Freinet, comencen a treballar per un ensenyament arrelat al medi, innovador i en valencià. Òbviament, un col·lectiu d’aquest tipus en ple franquisme va despertar molt de recel, fins i tot hostilitat, però també va servir d’aixopluc per a altres joves mestres amb les mateixes inquietuds.

Van començar a introduir la llengua a les aules, primerament de manera discreta per tal de no despertar sospites, amb cançons, contes tradicionals, etc. Com que els materials escolars en valencià eren inexistents, els dissenyen, els escriuen i els imprimeixen ells mateixos; amb precaució, els comparteixen amb altres docents i així comencen a circular. És en aquest context que cal situar la publicació de la seua narració Un estiu a la Marina Alta (1970). El 1974, a les acaballes de la dictadura, la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat es transformà en l’Associació per a la Correspondència i la Impremta a l’Escola (ACIES) i, a partir de 1977, en el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià (MCEP.PV).

Aquest procés va evolucionar cap a la creació, el 1984, de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià (CAPEEV), dirigida per Carme Miquel i responsable d’organitzar les primeres Trobades d’Escoles en Valencià l’any 1986. Quatre anys després, aquesta associació cívica esdevindrà l’actual Federació Escola Valenciana, la qual també va dirigir entre 1990 i 1994 i de la qual no es va desvincular mai. Des d’aquesta entitat va coordinar el Primer Congrés (1993) sobre «Models lingüístics de l’escola valenciana» i el quart sobre «Escola valenciana i societat sostenible» (2006).

Carme Miquel va treballar en diverses escoles de Tavernes de la Valldigna, Torrent, València i Alcàsser, i paral·lelament a la seua professió i activisme es va certificar amb el Nivell Superior de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València (1981) i va obtindre el Diploma com a Mestra de Valencià de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (1987). Durant aquells anys, també va col·laborar en l’elaboració d’alguns dels primers llibres de text per a l’ensenyament del valencià com ara Milotxa, Vola, Topi!, Micalet 1 i Micalet 2; aquests manuals arribarien a les aules després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el 1983.

Pel que fa a la seua tasca a les institucions, val a dir que Carme Miquel va formar part de l’equip del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, per a la dinamització de l’ensenyament del valencià entre 1973 i 1974; també va ser coordinadora i professora de la Didàctica dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de l’Institut de Ciències de l’Educació, dirigits per Sanchis Guarner (1974-1977). De 1975 a 1979 va coorganitzar les primeres Escoles d’Estiu del País Valencià, i entre 1978 i 1980 va ser membre de l’equip tècnic del Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià en el primer Consell Preautonòmic. A més, va treballar com a coordinadora per a l’Ensenyament del Valencià i com a cap de la Secció de Programacions i Estudis de la Conselleria d’Educació entre 1983 i 1986.

A més a més, va publicar més de 1.500 articles al voltant de l’ensenyament, la lingüística i el medi ambient, tant a revistes pedagògiques com d’informació general; a partir de 1998 va escriure un article setmanal a la pàgina «Panorama» del diari Levante-EMV. D’altra banda, també es va dedicar a la creació literària, amb obres adreçades a un públic infantil i juvenil, com ara els assajos dedicats a les seues filles adolescents A cau d’orella. Cartes a Roser, Premi Samaruc 1997 dels Bibliotecaris Valencians, o Murmuris i crits. Cartes a Mireia (2002); també conreà la literatura per a adults en obres com Aigua en cistella, Premi de novel·la Ciutat d’Alzira de 1998; La mel i la fel (2005), o Mataren el verd (2013). No debades, el 2016 va rebre el Premi a la Trajectòria dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. L’editorial Saó va publicar el llibre col·lectiu Carme Miquel. Una mestra del País, al voltant de la seua figura.

L’11 de març de 2016 va ser nomenada acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, des d’on va treballar per aconseguir un objectiu: «que els valencians utilitzaren el valencià pràcticament en tots els àmbits, que coneguen també altres llengües, perquè allò important és sumar, mai restar, però que el valencià fora la llengua d’ús generalitzada. I tot això que contribuïra a l’autoestima pròpia dels valencians». Carme Miquel va faltar el 18 de juny de 2019 a València. L’any 2020, l’editorial Bromera va publicar, de manera pòstuma, la seua novel·la Benilluna.

Autoria: Maria Lacueva Lorenz

Llibres

---

Diversos autors. Carme Miquel. Una mestra del País. València: Saó Edicions, 2004.

Articles en publicacions periòdiques

---

Vicent Boscà-Teresa Ciges. «Entrevista a Immaculada Cerdà i Carme Miquel, noves acadèmiques de la lengua» a: Saó, núm. 416, 2016.