Funcionari i polític

Fill de mestres i nascut en la Marina Alta, va llicenciar-se en Dret per la Universitat de València i va exercir professionalment tota la seua vida de secretari d’ajuntament. Entre 1986 i 2009 va desenvolupar diferents tasques professionals a l’Ajuntament de València. Des de 1991 i fins la seua jubilació el 2009 en fou el secretari general del consistori de la capital del país. També va ser secretari dels ajuntaments d’Almassora, Mazarrón, Xàtiva, Carlet, Aldaia, Algemesí i Paterna. Fou, a més, secretari d’actes del Consell Preautonòmic del País Valencià.

Vicent Miquel i Diego va entrar en contacte amb el valencianisme a l’Institut Lluís Vives i va consolidar les seues idees a la Universitat de València quan estudiava Dret. Sens dubte, fou un dels màxims exponents del valencianisme demòcrata cristià en tant que fundador el 1965 de la Unió Democràtica del Poble Valencià, que després passaria a anomenar-se Unió Democràtica del País Valencià (UDPV). La formació s’inspirava en la Unió Democràtica de Catalunya fundada el 1931.[1]

Tal com recorda el periodista Moisés Pérez, la UDPV «fou una excepció dins d’un tauler polític orfe de forces valencianistes des de la dreta. Ni propostes actuals d’implantació minoritària com ara els regionalistes Demòcrates Valencians, ni l’antecedent de la Dreta Regional Valenciana tenen una ideologia tan marcadament nacionalista en els seus escrits polítics»[2].

Les dues primeres persones amb les quals va entrar en contacte foren Rafael Lluís Ninyoles i Màrius Viadel. El nucli inicial del partit el conformaren Rosa Serrano, Francesc Pérez Moragón, Ernest Sena i Albert Sánchez-Pantoja.

A través de la seua germana, la pedagoga i escriptora Carme Miquel, que s’havia aixoplugat a Lo Rat Penat amb altres mestres de l’àmbit de la renovació pedagògica, es van sumar també al projecte de vells militants d’Acció Nacionalista Valenciana, un partit d’ideologia similar que havia actuat durant la Segona República.

La formalització del partit va tenir lloc el lluny de 1965 a l’Ateneu Mercantil de València. El partit fundat per Miquel i Diego es defenia segons recorda Moisés Pérez com a «no aconfessional, inspirat en l’humanisme cristià, personalista i comunitari», així com promulgaria l’eliminació de la societat de classes a través d’una proposta diferenciada del marxisme científic. Europeistes i defensors fervents dels drets humans, proclamaven «el dret dels treballadors a l’accés a la propietat dels mitjans i la facilitarem tant pel foment del cooperativisme com pel rescat a favor de les col·lectivitats obreres de les empreses». Influïts per les idees de Fuster, la UDPV proclamava també la pertinença del poble valencià a la comunitat nacional formada per Catalunya, les Illes Balears i el Rosselló. A Castelló, el grup va publicar la revista Al Vent gràcies al suport del bisbat de Castelló-Sogorb regit pel bisbe Josep Pont i Gol i sota l’impuls de Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas.[3] 

Miquel i Diego fou un dels impulsors de la campanya[4] engegada per a introduir els textos litúrgics en l’Església en valencià  seguint les disposicions del Concili Vaticà II, a més d’impulsar un manifest –imprès a la impremta de Francesc Ferrer Pastor– que va comptar amb més de 20.000 adhesions i amb el suport de personatges importants  com l’exdirector de Las Provincias Martí Domínguez Barberà, Nicolau Primitiu Gómez Serrano o Joaquim Maldonado, el dirigent demòcrata cristià va publicar també un llibre de referència, L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla (L’Estel, 1965) amb un pròleg del canonge mossén Josep Espasa.[5]

Recorda Pérez que en 1974, i després de contactes entre els diferents grups democratacristians, «van fusionar-se l’antiga Unió Democràtica del Poble Valencià amb exmilitants de la Dreta Regional Valenciana, partidaris del fundador de la CEDA i monàrquic José María Gil-Robles, amic de Maldonado. També s’hi incorporaria el grup que encapçalava Vicent Ruiz Monrabal, amb militància procedent dels col·lectius cristians de caràcter cívic i cultural nascuts a l’òrbita d’Acció Catòlica».[6]

Dos anys després, la formació rebaixaria els seus plantejaments nacionalistes. El 1977 concorrien a les primeres eleccions democràtiques, però en no obtindre cap escó vingué la desfeta. Alguns militants com Maldonado, s’integraren al PNPV de Francesc de Paula Burguera, i altres, com Sánchez-Pantoja, més endavant, en el Bloc.

Després de 1978 el partit va desaparèixer. Miquel i Diego, però, va continuar el seu activisme polític. El 1982 es va presentar a diputat per la Unitat del Poble Valencià (UPV) i el 1996 va fundar amb antics militants d’UDPV com Eugeni Senent o Agustí Colomer l’entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià amb la idea –segons Pérez– de difondre el pensament personalista i comunitari d’autors com Emmanuel Mounier, Jacques Maritain o Denis de Rougemont.

Durant els moviments per la construcció d’una Tercera Via valencianista a finals dels vuitanta que conciliés el nacionalisme fusterià i el valencianisme blaver, va participar a les tertúlies de l’Hotel Anglés.[7]  

A novembre de 1998, en plenes negociacions pel pacte lingüístic, Miquel i Diego va fer d’amfitrió a València de Josep Antoni Duran i Lleida en una visita oficial al president Eduardo Zaplana. De fet, mantenia una bona relació amb el dirigent d’Unió així com amb altres dirigents importants d’aquesta formació, entre els quals cal anomenar Joan Rigol.

El sociòleg Sal·lus Herrero recorda Miquel i Diego de les tertúlies a la seu de la Societat Coral El Micalet amb personatges del valencianisme com Josep Lluís Bausset. En aquestes tertúlies, Miquel i Diego mantenia la seua posició de clara consciència de «la dominació nacional de l’Estat espanyol contra el País Valencià, coincidíem a la tertúlia –fàcilment– en la crítica al castellanisme espanyolista d’Unamuno i de la Generació del 98, sobretot davant les propostes d’Ortega y Gasset, la seua concepció centralista i madrilenyista de l’Estat espanyol i la seua animadversió contra el País Valencià i tot el domini catalanoparlant, etiquetant-nos amb menyspreu de levantinos, o Unamuno dient que ‘érem com infants, que ens perdia l’estètica’».[8]

Dels moltíssims articles publicats per Miquel i Diego cal destacar-ne potser dos, «La qüestió nacional»,[9] on es mostra crític amb la divisió del nacionalisme valencià i els embats de l’Estat contra el país, i «El valencià no és la llengua de l’Església»,[10] on una vegada més el dirigent democratacristià denunciava l’incompliment sistemàtic de l’Església valenciana del Concili Vaticà II pel que fa a l’ús de les llengües diferents del castellà en la pràctica religiosa.

Una de les seues últimes intervencions públiques fou en el congrés universitari «La qüestió nacional valenciana (1707-2007), una revisió crítica», celebrat al juny del 2007.[11]

Imatge: Rafa Gil (El Temps)

Autoria: Francesc Viadel i Girbés