Llista alfabètica
Llista alfabètica

Ovidi Montllor i Mengual

Alcoi, 4 de febrer de 1942
Barcelona, 10 de març de 1995

Fotografia de Ovidi Montllor i Mengual

Cantautor, poeta i actor

El seu pare Josep Montllor, era teixidor i d'ideologia anarquista, i la seua mare Isabel Mengual, treballava a la industria del paper. Tenia dos germans Hèctor i Xavier. De família treballadora i humil que van passar caresties en l'època de la postguerra i d'on va adquirir l'esforç del treball. Va tenir quatre relacions que li marcaren al llarg de la seua vida. Amb la primera, Adela Abad va tenir la seua primera filla, Helena. La segona relació fou Marta Molins i Prunera, actriu. La tercera fou Montserrat Blanes amb la que va tenir la segona filla, Jana. I per últim, la companya que restà amb ell fins el final, Neus Solsona.

Va estudiar a l'Escola de Ribera i als Salesians, però va abandonar l'escola en 1954 per posar-se a treballar, tot i que li donaren a escollir, ell va elegir el mon dels radiadors. Al llarg de la seua vida va tenir molts treballs de diferents tipus: depenent de teixits i de farmàcia, ferrer, fuster, pages, pastor, botiguer... a més obviament d'actor i cantant.

La seua ideologia, marcadament valencianista d'esquerres i comunista li va obrir portes en moments de la seua vida, però li varen suposar moltes crítiques i manca d'oportunitats en altres moments. Als 17 anys es va afiliar al PCE d'Alcoi i quant es va instal·lar a Barcelona va militar al PSUC. Tot i que com es llegeix al llibre de Núria Cadenas L'Ovidi la ideologia anarquista del seu pare sempre va acompanyar en el fons la seua militància comunista, tot i que sempre va romandre en aquest partit.

Com a actor es va iniciar al grup de teatre de La Cazuela, fundat en 1955 a Alcoi. En 1960 va provar sort a Barcelona on fou acollit pels seus oncles Rafael Mengual i Maria Sartorre, però en 1961 va tornar a Alcoi on va realitzar la seua primera actuació a El hombre de la flor en la boca de Luigi Pirandello a La Cazuela. En 1965 va tornar a Barcelona on va començar a relacionar-se amb el moviment de Teatre Independent de la mà d'Àngel Carmona i va participar en les companyies de Núria Espert i Adrià Gual o al grup de teatre La Pipironda, el Grup de Teatre Independent del CICF o el Teatre Fortuny de Reus o a Granollers entre molts altres.

S'inicià en el món de la cançó a partir de 1968 interpretant poemes musicals de Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit o Salvador Espriu entre d'altres. La primera actuació que va fer en públic fou als locals del CICF en 1968. El que agradaven eren les seues lletres tot i que amb la guitarra no destacava massa, i per això es va acompanyar de grans guitarristes com per exemple Toti Soler, clau en la seua maduració artística. Va musicar lletres de poetes però també va escriure moltes lletres pròpies, reivindicatives, de la vida quotidiana, sempre en català i tot junt ho compaginava amb la seua feina d'actor.

Va participar a molts festivals de música o aplecs com: el gran festival de folk del parc de la Ciutadella a Barcelona; el gran recital del Palau de la Música del 30 de novembre de 1968 compartint escenari amb Raimon i Francesc Pi de la Serra, junt als que també va assistir al Festival de Burg Waldeck d'Alemanya; el 2n Aplec de la Cançó Popular al País Valencià a Alacant; les Sis Hores de Cançó Catalana de Canet...

En 1972 va gravar el primer disc de llarga durada, Un entre tants... I 1975 fou un gran any, pel triomf a Alcoi, València i Madrid; va fer un altre Palau de la Música i el seu Olympia; tornà a les Sis Hores de Canet i edità dos discs més. Al seu disc Bon vent i barca nova comptà amb la col·laboració de Toti Soler, Santi Arisa, Toni Xuclà i Joan Albert Amargós entre altres. Tot aquest auge de la música en català però, aplegà al seu impàs a la dècada de 1980. En 1979 ja no es celebraren les Sis Hores a Canet, i ja el 1982 les discogràfiques del país van desaparèixer i les multinacionals esborren del mapa musical la música en català. A més la televisió com la TV3 o Catalunya Ràdio no recolzaven massa la música en català en hores de màxima audiència, i si apareixien actuacions eren en hores on no hi havia massa espectadors. Així que les actuacions també caigueren en picat. Malgrat aquesta mala situació, va gravar en 1980 el disc 4-02-42 presentat al Teatre Romea de Barcelona; fou un dels creadors, en 1988, de l'Associació de cantants i intèrprets en català (ACIC) que anunciaren un boicot als mitjans públics catalans de la CCRTV (TV3 i Catalunya Ràdio). En 1989 es van tancar al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Com a resposta a aquestes reivindicacions, en 1990 la Generalitat creà el Centre de Promocions Musicals «Ressons», per promoure la música en català. Amb aquest nou impuls estrenà el 27 de maig de 1994 al Teatre Lliure de Barcelona Ovidi Montllor diu Sagarra.

Amb motiu de l'impàs que va viure la Nova Cançó, es va haver de dedicar més al món del cinema. Podia acceptar qualsevol tipus de personatge sempre que responguera als seus paràmetres ideològics i socials, així que es va adscriure al cinema compromès. En 1974 va participar al film Furia española de Francesc Betriu i en 1975 a Furtivos dirigida per José Luis Borau. Aquest film va haver de lluitar contra la censura, tot i així va aconseguir un gran èxit. Aquest èxit però, el va encasellar en certa manera i en els seus treballs posteriors va intentar buscar un altre perfil interpretatiu que el desvinculara del seu paper a Furtivos i que li permetera maurar com a actor. Les seus aparicions posteriors al cinema les va fer de la ma de Imanol Uribe, Antonio Drove, Luis Cortés, Jordi Bayona entre molts altres. Va participar en més de 40 films entre els que podem destacar La verdad sobre el caso Savolta (1979), La portentosa vida del padre Vicente (1978) de Carles Mira o el Llarg hivern de Jaime Camino en 1991.

Tot i que va passar èpoques de penúria al llarg de la seua vida, i no sempre va rebre el reconeixement que mereixia va rebre nombrosos premis i homenatges a la seua llarga carrera i per totes les seues facetes artístiques. Per la seua dedicació al cinema i al teatre en televisió va rebre el premi d'interpretació del Festival de Cartagena de Indias per la seua interpretació en Soldados (1977) d'Alfonso Ungria; el premi de la Mostra de València per Hèctor; en 1977 fou escollit per RTVE «popular del mes» per les seues intervencions en espais com Bilora i Revolta de bruixes i per l'èxit al teatre Monumental de Madrid i per Furtivos; en 1994 l'Alta distinció de la Generalitat Valenciana. També va rebre la Medalla d'Or de la ciutat d'Alcoi i el mateix any fou nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral del Micalet de València. Cal destacar l'homenatge que li varen fer el 15 de maig de 2006 al Palau de la Musica Catalana que va organitzar l'Ateneu La Torna de Gràcia i la discografia catalana Propaganda pel fet.

Autoria: Iris Ruiz i Marquès

Ovidi Montllor i Mengual

Obra pròpia


Llibres

MONTLLOR MENGUAL, Ovidi. Poemes i dibuixos. Barcelona: Taller de Picasso, 1985.

Ovidi Montllor i Mengual

Bibliografia


Llibres

CÁRDENAS, Núria. L'Ovidi. Barcelona : Editorial 3i4, 2002.
CERDÁN, Enrique. Ovidi Montllor. Madrid: 1980.
ESCRIVÀ, Josep Maria. Ovidi Montllor : homenatge a la paraula. Gandia: CEIC Alfons el Vell : Ajuntament de Gandia, 2001.