Prevere i historiador

Fill de Josep Monzó Hervàs i de Leocàdia Nogués Lluís. Després dels estudis primaris al poble i de cursar la formació religiosa al Seminari Conciliar de València, el van ordenar sacerdot el 24 de juny de 1928 i cantà missa al seu poble el dia 30. La primera destinació va ser la parròquia de Ludiente (l’Alt Millars), on va exercir de rector entre 1928-1929, i fou coadjutor a Torrechiva i al nucli pedani del Tormo (Cirat) del 1929 al 1931. A continuació va ser vicari de Torís del 1931 al 1941, llevat dels díhuit mesos de pena d’internament que va complir en un camp de treball republicà entre el 6 d’agost de 1936 i l’1 de febrer de 1938.

Alhora que la vocació religiosa, va professar una autèntica devoció per l’arqueologia. En aquest terreny va dur a terme diverses investigacions a l’Alt Millars i al Camp de Morvedre. Poc després d’arribar a Ludiente fou nomenat col·laborador de la Secció d’Antropologia i Història del Centre de Cultura Valenciana, a la qual va remetre ja pel juny de 1929 algunes mostres de ceràmica trobades en les seues exploracions per aquelles serres provinents de les estacions arqueològiques del Bronze, iberes o medievals del Morrón Negro de Torrechiva, el Cabezo Royo de la Giraba de Ludiente, l’Azarroyo de Benachera, la Reduela i las Peñas Arriba. Els seus treballs escrits sobre algunes localitats d’aquesta comarca xurra se centraren en la parla castellanoaragonesa («El Mijares y el mijarense», 1951) i els establiments de Villamalefa (1953), publicats en el butlletí Anales del Centro de Cultura Valenciana, a més de la recuperació i publicació d’algunes llegendes locals com la de la torre de la Giraba i la del castell de Boinegro (Valencia Atracción, 1949). Andreu Monzó va començar a publicar totes aquestes indagacions més de vint anys més tard d’haver estat a la comarca, i continuen sent útils. De fet, Manuel Sanchis Guarner va fer ús de l’estudi «El Mijares y el mijarense» (1951) per al seu treball «Las hablas del Alto Mijares y de Fanzara (provincia de Castellón)», aparegut en el Boletín de la Real Academia Española de 1967. Emili Beüt també va emprar informacions dels seus estudis i articles per al volum de Camins d’argent dedicat al riu Millars (Ed. Torre, 1952).

Després de l’etapa de Torís (la Ribera Alta), de l’empresonament i de la guerra, arriba a les parròquies d’Albalat dels Tarongers i Segart en 1942, on descobreix i investiga altres jaciments arqueològics del Bronze, ibers, romans i/o medievals de l’àger saguntí: l’Albardeta, les Raboses, els Terrers, el Palmeral, Riera, Beselga, la Caixa, el Clot del Barranc, els Arcs, les Panses, el Calvari, el Planet, Palmosa, la Rodana, el Piló, el Sabató, la Redona, el Cementeri, el castell de Segart i altres menors. Els resultats d’aquelles prospeccions van ser publicats també en el butlletí Anales del Centro de Cultura Valenciana en 1946 i 1947: «Notas arqueológicas prehistóricas del agro saguntino» i «De Arqueología». Sobre Albalat, població de la qual era cronista, va escriure Crónica de las fiestas extraordinarias de Albalat de Taronchers (1951) i pòstumament li van publicar el llibre Crónica parroquial de Albalat dels Taronchers (Caixa d’Estalvis de Sagunt, 1987), que supera de bon tros l’àmbit religiós i s’estén també al voltant de la història, la toponímia, els elements patrimonials o les personalitats destacades.

Des del 1943 serà director corresponent de la secció de Toponímia i Paleotoponímia del Centre de Cultura Valenciana, i en 1952 el traslladen a la històrica parròquia de Sant Esteve de València, l’única parròquia valentina que conservava arxiu, en la qual exercirà d’arxiver. En aquests anys entra en contacte amb el Grup Torre de Casp i Adlert, que li publiquen en 1959 l’estudi divulgatiu Sang a la Ribera: Sants Bernat, Maria i Gràcia en la col·lecció «L’Espiga» (n’hi ha una reedició de 1976 i una nova edició en Neopàtria del 2019). El treball editorial de Torre, atesos els seus escassos mitjans, va ser ingent entre 1949 i 1966, amb seixanta-dos títols. En aquell catàleg de Torre aparegueren llibres de Joan Fuster, Enric Valor, Santiago Bru Vidal, Rafael Villar, Joan Valls Jordà, Vicent Andrés Estellés, Alfons Verdeguer, Josep Iborra, Salvador Verdeguer, Pedro de València, Soler i Estruch, Alfons Cucó, Bernat Garcia Aparici, Emili Rodríguez-Bernabeu, Francesc Navarro, Francesc de Paula Burguera, Francesc Codonyer, Maria Beneyto, Emili Beüt, Vicent Casp Vercher, Ernest Martínez Ferrando, Mn. Andreu Monzó, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Joan Garcia Rigal, Miquel Adlert, Xavier Casp, etc. Mn. Andreu Monzó i els germans Casp Verger eren de Carlet, i entre tots van aportar textos a la devoció pels sants màrtirs locals Bernat, Maria i Gràcia; concretament, els germans poetes van fer en 1935 un Himne a sant Bernat, amb motiu del 8é centenari del naixement del sant. Al seu torn, Mn. Monzó ja els havia dedicat el discurs d’ingrés al Centre de Cultura Valenciana (La Vall d’Alcalá y sus egregias figuras Ahmet ben Almançor, Çaida y Çoraida, 1954) i el llibre en valencià esmentat.

En 1955, any vicentí, va publicar un article en la revista mensual Bona Gent, portaveu de la Junta del V Centenari de la Canonització, titulat «En torno a los “bultos de Sant Esteve”», sobre les figures de finals del segle XVI que representen els dènou assistents al bateig, el 23 de gener del 1350 del futur sant Vicent Ferrer. En aquest article apareix una gran quantitat de lèxic valencià, del qual l’autor diu que tendeix a perdre’s, desgraciadament. En 1956 va acceptar la invitació de la revista fallera anual Pensat i Fet i els redactà una col·laboració erudita breu sobre un document de l’arxiu parroquial de Sant Esteve de València, titulada «Una notícia i una Pepica en el segle XVIé». Va ser també cronista oficial de Carlet, fill predilecte, delegat local d’Excavacions i autor d’obres hagiogràfiques sobre fills d’aquesta població (Vida de la Venerable Luisa Zaragozá, 1927). Va mantindre correspondència amb el bibliòfil i erudit Nicolau Primitiu Gómez Serrano. En 1963, els familiars van lliurar al Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València una col·lecció de restes iberes i morisques que quedava en sa casa; en 1952 ja havia lliurat els materials de la zona de Segart a la mateixa institució.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Enrique Llobregat Conesa. «La colección Andrés Monzó Nogués. (Materiales para el estudio del poblamiento antiguo de la Provincia de Valencia)» a: Archivo de Prehistoria Levantina, núm. 13, 1972, p. 55-80.

---

Lluís Mesa i Reig. «Andrés Monzó, capellà i investigador» a: El Periódico de Aquí, núm. 39, 2012, p. 10.

---

Ismael Xiva. Camins en la natura: “Andrés Monzó, sacerdot i investigador a Lludient i a Torre-xiva”
Andrés Monzó, sacerdot i investigador a Lludient i a Torre-xiva
http://caminsenlanatura.blogspot.com/2016/02/calaix-dinterior-andres-monzo-sacerdot.html

---

Andrés Monzó y la comarca
Andrés Monzó y la comarca
https://melmothelerrabundo.wordpress.com/2017/06/19/andres-monzo-nogues-y-la-comarca/