Farmacèutic i escriptor

Bernat Morales naix al barri del Cabanyal, també anomenat Poble Nou de la Mar. Farmacèutic de formació, llicenciat per la Universitat de Saragossa, va realitzar també estudis de dret a la Universitat de València. Tot i que es feu càrrec de la farmàcia de son pare –l’escultor Bernat Morales Soriano, esposat amb Filomena San Martín Felipe–, les seues passions són la literatura i la música. Cal dir que, en l’ofici de farmacèutic, Bernat era la tercera generació familiar, puix son iaio Josep Morales Gómez va ser qui va obrir la farmàcia al Cabanyal.

Morales San Martín es podria qualificar com a naturalista. Clarament influït per Blasco Ibáñez, escriu narrativa en castellà de temàtica valenciana per la qual va ser premiat dins i fora de València, com és el cas de Tierra levantina, premiada pel Cercle de Belles Arts de València en 1913, o Olor de santidad pel de Madrid en 1916. Una de les possibles conseqüències d’este premi va ser que en 1919 és nomenat membre corresponent per València a la Real Academia Española.

Tot i esta tendència naturalista, va estar relacionat des de ben jove amb els moviments de la Renaixença i del valencianisme de principis del segle XX, col·laborant en nombroses publicacions com La Degolla (1890), El Cuento del Dumenche (1908), La Traca Nova (1909), Anunciador Valencià (1912) o Pensat i Fet (1912). Entre estes publicacions destaca El Cuento Valencià que va fundar amb Vicent Miguel Carceller. Durant este temps va ser premiat en diferents edicions dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, sempre en categories històriques o de narrativa com la seua Història del Puig de Santa Maria o la novel·la Flor de pecat.

També va escriure obres dramàtiques, moltes d’elles de temàtica tràgica, ben estrany en una època dominada pel sainet costumista. Així, destaquen La Rulla (1905); Cadireta d’or (1908); Racimo de Horca (1908); La desposada del mar (1910); Idilis llevantins (1910), un recull de narracions curtes publicades per L’Avenç de Barcelona; La horda (1911); La primera flor (1912) o La dama blanca (1914).

Com a músic, formà part del Conservatori de València com a professor d’Història de la Literatura Dramàtica, al mateix temps que escrivia crítiques musicals en El Mercantil Valenciano amb el pseudònim de Fidelio. La raó d’este nom prové del dia del seu naixement, que era Sant Fidel, nom que va rebre el dia del seu bateig. També va compondre sarsueles, suites i un grapat de peces per a piano. Entre les seues obres musicals destaquen Escenas valencianas, Serenata de Pierrot a la Luna o El vals de Candeur.

Després de la Guerra Civil, per les seues idees republicanes i col·laboracions esmentades, va ser represaliat pel franquisme. Patí una situació de pobresa extrema fins a la seua mort en 1947.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha

Capítols de llibres

---

Remei Miralles i Josep Lluís Sirera. Remei Miralles i Josep Lluís Sirera. Teatre dramàtic de començaments del segle XX. València: Institució Alfons el Magnànim, 1993, p. 30.