Pintor i il·lustrador

Va nàixer al si d’una família de classe mitjana de sis germans, formada per Severino Muñoz Muedra i Emilia Orts Herreras. Del seu pare, un prestigiós advocat valencià, va heretar una gran alçada, un aire de cavallerositat i la simpatia natural. Com tots els xiquets de família burgesa i liberal, va cursar els estudis de batxillerat a l’Institut Lluís Vives, centre docent que gaudia d’un gran prestigi en la vida cultural de la ciutat.

Va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de València, però prompte va deixar d’assistir a les classes, convençut que l’afició pel dibuix i la pintura, desenvolupada des de la infantesa, era la seua vocació. Es va matricular en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles (1921-1926), on ràpidament, pel seu caràcter extravertit, eloqüència i cordialitat, es va atraure l’amistat i l’admiració de nombrosos condeixebles. Fou alumne dels pintors Isidoro Garnelo, José Renau Montoro i Ricardo Verde, i va tindre la sort de coincidir a les aules de Sant Carles amb un grup d’artistes que es distingien pel seu progressisme polític i estètic i que més tard configurarien l’anomenada avantguarda valenciana dels anys trenta (Antoni Ballester, Francesc Badia, Francesc Carreño, Armand Ramon, Josep Renau Berenguer, Josep Sabina…).

Els seus inicis artístics van estar influïts pels postulats de la tradicional Escola Pictòrica Valenciana, caracteritzada per ser l’hereua directa del sorollisme, que tant de pes va tindre en l’art autòcton. En els primers quadres s’advertia la suggestió que sentia pels paisatges de l’horta, la regió muntanyenca i els temes mariners, que plasmava amb un extremat rigor impressionista. Els seus quaderns d’anotacions contenien una increïble varietat d’escenes de l’horta i dels voltants de València. També es va dedicar a la realització de retrats i caricatures dels seus amics –la majoria condeixebles–, dibuixats amb energia i que, sens dubte, eren extremadament naturals.

Amb aquest grup va participar en exposicions col·lectives, en la redacció de manifestos, en mítings polítics i en vagues escolars de gran repercussió en la vida acadèmica valenciana. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes i va ocupar un càrrec directiu en la Federació Universitària Escolar (FUE) de l’Escola de Sant Carles, on participà, entre altres activitats, com a director d’escena del grup teatral El Mussol (1934‑1939) i hi coincidí amb Lluís Llana, Frederic Miñana, Manuel Palau, Dámaso Alonso, López Chavarri, etc.

No solament tenia temps per a pintar i participar en actes polítics, sinó que assistia a les principals tertúlies literàries i artístiques de la ciutat. Però sobretot freqüentava la Sala Blava d’Acció Art, on es reunia amb els seus inseparables amics Juanino Renau, José Bueno, Juan Gil-Albert, Lucio Ballesteros Jaime, Rafael Pérez Contel, Emili Gómez Nadal, Josep Renau i Enric Segarra. El 25 de maig de 1933 s’havia constituït a València l’agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians Acció d’Art, alguns dels quals provenien de l’Agrupació Valencianista Republicana. Ocupà la mateixa seu del cèntric carrer de la Redempció, quan l’AVR es mudà al carrer Barcelonina. Segons que ens diu Adolf Pizcueta, «Acció d’Art es convertí en un lloc de reunió i tertúlia diària d’artistes i escriptors, prou popular, caracteritzat per la seua marcada significació valencianista», amb el mateix esperit de discussió i de renovació que havia presidit la Sala Blava des del 1929. En aquestes entitats va participar en la III Manifestació d’Art (1933), en la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1933), en la II Exposició Regional de Belles Arts (1934), en la II Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1934), en la III Exposició Regional de Belles Arts (1935) i en la III Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1935), entre altres mostres valentines.

El seu primer èxit oficial va ser en 1932, en guanyar el premi del Concurs de Cartells convocat per l’Institut Nacional del Vi. La primera exposició individual la va celebrar a la Sala Blava, nucli principal d’Acció d’Art. Les seues obres destacaven per la nitidesa, l’equilibri i la coherència de les formes, al mateix temps que el refinament, quan no l’esplendor exuberant, quasi fauve, de la seua paleta. A partir de 1934 va començar un període d’intensa activitat artística que es va veure recompensat per diversos guardons i pels elogis de la crítica especialitzada.

Una altra participació de Lalo és en el setmanari valencianista El Camí, que a partir de 1933 inserí una secció titulada «Paisatges valencians» en què s’estampaven dibuixos de moltes contrades valencianes, a càrrec d’una nòmina àmplia de dibuixants.

La personalitat d’Eduard Muñoz Orts el convertia en una persona singular que transmetia constantment alegria a tots. Però la seua aparent alegria ocultava un ésser callat, reservat, reflexiu, que maquillava una gran amargor. En efecte, la mort primerenca de la seua núvia, a conseqüència d’una penosa malaltia, va ser un fet decisiu que, segons el seu germà Antoni, va trastocar el seu caràcter i el va deixar marcat per sempre més.

En esclatar la revolta militar de 1936, va participar en les diferents accions populars i revolucionàries en defensa de la legalitat republicana. Es va adherir a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i després es va enrolar voluntari en un batalló alpí. En haver estudiat a l’Escola Popular de Guerra, va ser destinat a l’Estat Major d’El Campesino.

La fi de la guerra va sorprendre’l als Pirineus, per la qual cosa li va resultar relativament fàcil travessar la frontera i entregar-se a les autoritats franceses. La seua condició d’oficial de l’Exèrcit Republicà, i tal vegada la seua militància política en el Partit Comunista, va ser la causa que el traslladaren a un camp d’internament de Cotlliure. Allí va formar part d’una Companyia de Treball Militaritzada i, en produir-se la invasió alemanya, va ser mobilitzat per l’exèrcit francés; en unes operacions de guerra pels voltants de Dunkerke va ser fet presoner i enviat a l’stalag XII-D a Trier, des d’on va arribar a Mauthausen el 25 de gener de 1941. Per la seua condició d’artista va ser destinat al barracó dels privilegiats on el capità del camp, Bachmayer, li va encarregar diversos quadres i la decoració i ornamentació del pavelló de caça. La seua simpatia natural i el seu carisma personal l’ajudaren a atraure’s la confiança d’aquest capità i d’altres caps, que li permetien una certa llibertat de moviment per les diferents instal·lacions del camp. Així, va poder col·locar en llocs segurs diversos compatriotes que feien treballs penosos i que assumien responsabilitats en la direcció de la resistència clandestina.

Va ser alliberat del camp i traslladat a París per la Creu Roja abans que la resta dels seus companys. Després d’un llarg període d’hospitalització en aquesta capital, es va recuperar prou per a reprendre les activitats polítiques i artístiques. Es va instal·lar en un apartament del Barri Llatí i va començar a col·laborar amb textos literaris i amb il·lustracions en diverses revistes. Va ser llavors quan va reprendre la seua amistat amb Madeleine Conade, una jove francesa que havia conegut a València bastants anys arrere, i amb la qual va contraure matrimoni el 31 de desembre de 1949. S’instal·laren a la localitat francesa de Yssy-les-Molineaux. Va mantindre una estreta i cordial relació amb els artistes espanyols establits a París, amb els quals solia veure’s en les tertúlies artístiques o en les reunions del Partit Comunista. Entre els seus amics íntims es trobava Pablo Picasso, artista al qual admirava profundament i qui més ajuda li va prestar en abandonar el camp d’extermini de Mauthausen. Sota la influència magistral de Picasso, va comprendre que ja era temps d’innovar-se i buscar el seu propi camí artístic; a partit dels seus ensenyaments i consells, Lalo va veure il·luminar-se les seues intuïcions esteticistes i va comprendre que aquell amor seu per la gran pintura impressionista no podia actualitzar-se en el present amb obres concretes. No va ocultar mai la viva admiració que sentia també per Léger, l’acadèmia lliure que va freqüentar durant alguns anys.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Manuel García. Diccionario biográfico del exilio cultural valenciano (1939-1975). València: Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995.

Capítols de llibres

---

Diversos autors. «Biografías», a: Diversos autors. Un siglo de pintura valenciana: 1880 1980. Intuiciones y propuestas. València: Institut Valencià d’Art Modern, 1994, p. 329.

Articles en publicacions periòdiques

---

Agramunt Lacruz, Francisco. «Los grandes olvidados de la pintura valenciana. Eduardo Muñoz Lalo. Vida y drama de un romántico» a: Valencia Atracción, núm. 523, 78, p. 11-13.

---

Anònim. «Murió en París el pintor valenciano Eduardo Muñoz Orts (Lalo)» a: Senyera, núm. 108-109, 1964, p. 6.

---

Segarra Tomás, Enrique. «Artistas españoles en París» a: Senyera, núm. 54-55, 1959, p. 6.

---

Blog de la família Orts
Blog de la família Orts
https://www.familiaorts.org/bio/bio_LaloMunozOrts.htm