Carmel Navarro i Llombart
València,
8 de setembre de 1848
València,
31 de març de 1893
Poeta i escriptor
Al llarg de tota la seva trajectòria pública sempre utilitzà el pseudònim Constantí Llombart amb el qual ha passat a la posteritat.
Nasqué al carrer de la Bosseria, de València. Fill de Carmel Navarro i Pertegàs i de Maria Llombart i Hueso, es va criar en una família molt humil. Del seu pare, guarda de les alberedetes de les Torres de Serrans, va heretar el seu republicanisme.
Comença la seva educació a mans de Macari Asensi, un polèmic mestre amb mètodes d'ensenyament violents que no van aconseguir res de bo d'en Llombart. És per això que els seus pares opten per traslladar-lo a les Escoles Pies. Va tenir un aprenentatge molt complicat, a penes va aprendre a escriure i llegir. El seu futur semblava destinat a treballs manuals. Aquesta situació canvia quan Llombart comença a treballar en un taller d'enquadernació. Allà passava moltes hores amb Agustí Laborda, vell impressor veí seu. És en aquesta feina on el seu amor per la lectura augmenta, passa moltes hores llegint literatura popular. Així desperta el seu interès per l'escriptura. La seva formació com a escriptor serà, per tant, autodidacta. Mirarà de estudiar magisteri, però només finalitza dos cursos.
S'estrena com a escriptor, el 1866, al publicar uns versos a La Gaceta Popular. A partir d'aquí la seva activitat literària va ser molt prolífica. Funda dues revistes satíriques, El farda i El Diablo Cojuelo.
La seva joventut va estar marcada per la seva ideologia republicana. El 1868, quan Isabel II de Borbó és expulsada del tron, Llombart, entusiasmat pels nous aires democràtics que semblaven aveïnar escriu una sèrie de composicions en vers recopilats en un fullet davall el títol de Cants Republicans. Va ser publicat el 1871, li va servir per ser nomenat soci d'honor de les Joventuts Republicanes. Allà va coincidir amb Amalí Gimeno, Lluís Simarro, Joaquín Arnau i Lluís Tramoyeres, entre molts altres. També va fundar la revista La Propaganda Republicana, on pretén exposar la seva ideologia i reproduir diverses obres dels enciclopedistes francesos. El 1868 participà en la revolució coneguda com La Gloriosa i en l'alçament cantonal de 1873. La seua amistat amb Francesc Pi i Maragall, el fa ser representant seu i director d'algunes publicacions del seu partit.
Entre les seves obres més polítiques destaquen les peces teatrals Justícia contra justícia, L'esclavitud dels blancs o El darrer Agermanat. Drames polítics amb molta protesta social que no van tenir a penes repercussió. Amb aquestes accions es guanya un lloc en l'escena política. Diu Llombart, amb certa modèstia: "Gràcies a les meves deixades composicions poètiques, els meus articles polítics i la meva especialísima posició social, vaig aconseguir conquistar certa popularitat, sobretot en les classes obreres". [i]
Es converteix així en un personatge molt popular i amb gran influència en el desenvolupament de la Renaixença. Llombart, que sempre va passar dificultats econòmiques, era un enamorat de la seva terra, freqüents eren les seves llargues passejades acompanyat, entre d'altres, per un jove Vicent Blasco Ibañez sobre el qual va exercir una gran influència, estimulant-li a escriure en català. Els seus primers treballs van aparèixer en publicacions que Llombart dirigia: El Túria i al Calendari de Lo Rat Penat. Les pàgines dels seus diaris sempre van estar obertes als joves escriptors dels Països Catalans. També influí en Rafael Altamira i Crevea, Lluís Bernat i Ferrer, Ramon Andrés i Cabrelles i Josep Maria Puig i Torralva.
La seva primera aportació seriosa a la Renaixença la realitza el 1872 en escriure, juntament amb poetes valencians, mallorquins i del Principat, un llibre d'Epigrames. Al pròleg hi ha una entusiasta exaltació del "llemosí", així com una defensa de la pàtria valenciana. Llombart no només buscava la instauració d'una República Federal, en aquests primers anys, descobreix que la llengua pot ser tractada com la representació de la sobirania perduda, com una reivindicació de la pàtria.
Entre les seves tasques més ambicioses trobem la idea de publicar una Biblioteca Valenciana composta per tots els clàssics. Aquest projecte no segueix endavant, només es publiquen El Procés de les olives, de Mossén Fenollar, i Alabanzas de las lenguas, de Martí de Viciana. El 1877, el seu setmanari republicà, El Pare Mulet, és tancat amb només tres mesos de vida pel govern. La causa es deu a una caricatura que mostrava l'escàs entusiasme a València davant la visita d'Alfons XII. Va substituir aquesta publicació per El Bou Sòlt.
Lo Rat Penat
El 1874 funda el setmanari Lo Rat Penat, quatre anys després, el 1878, funda la societat del mateix nom. Amb aquesta societat pretenia unir totes les forces de la renascuda consciència valenciana. Va servir perquè la Renaixença prengués consciència de si mateixa. A la primera de les seves juntes directives Llombart és reconegut com a soci fundador.
Tristament per Llombart, Lo Rat Penat va acabar sent dirigit per Llorente i els seus partidaris, gens interessats en reivindicacions polítiques. Durant els anys que Llorente presideix l'entitat, Lo Rat Penat s'inclina cap a postures més moderades i apolítiques deixant als seguidors de Llombart marginats dins de la societat. Llombart no tenia ni els mitjans ni la capacitat per dur a terme el seu somni: una institució encarregada d'organitzar diferents i variats àmbits per tal d'aconseguir la recuperació del català, o llemosí com ell deia, al País Valencià. Aquests descontent amb Lo Rat Penat li fa crear, el 1885, una nova entitat: L'Oronella.
Tant Llombart com Llorente es converteixen en els dos referents del valencianisme cultural. No podem parlar de posicions clarament antitètiques, ja que molts són els estudis que parlen de semblances en la seva posició respecte a Espanya. Tot i alguns punts en comú, representaven dos sectors oposats, els coneguts com poetes "d'espardenya" i els poetes "de guant". Com assenyala Rafael Roca: "El de Llorente-Querol l'integraven universitaris, patricis i conservadors. El d'Escalante-Llombart era d'autodidactes, botiguers i menestrals republicans. Si ho polaritzàvem, diríem que era l'eterna rivalitat entre la levita i la brusa, entre el guant i l'espardenya". [ii]
Llombart defensava una llengua lliure de castellanismes i més actual, sense aquells termes arcaics que tant agradaven als poetes "de guant". Amb la llengua com a arma, vol fer una reivindicació política davant el "centralisme". També demanava i animava, sempre que podia, a que s'escriga en la llengua vernacla obres més "profundes", ja sigui en poesia o en teatre. En paraules d'Alfons Cucó, Llombart preconitzava de dignificar el llenguatge més enllà de l'inevitable sainet, amb la incorporació, tal como s'esdevenia al Principat, del drama històric i de la comèdia de costums. [iii]
En aquest sentit, Llombart sempre es va mostrar preocupat per donar una seriosa empenta al moviment renaixentista i traure-ho d'eixa intranscendència en què els poetes de "guant" l'havien situat. Les seves activitats sempre perseguien el dotar a la Renaixença cultural d'eines bàsiques per a la seva consolidació i posterior expansió. Servisca com a exemple la ja esmentada Lo Rat Penat o la seua tercera edició del Diccionari valencià-castellà, una revisió del diccionari de Josep Escrig i Martínez.
Com assenyala Manuel Lloris i Valdés: "Ell parlava espontàniament, deia allò que sentia como un home de poble [...] L'obra de Constantí representa una protesta vaga, la vaga protesta de l'home mitjà, ciutadà d'un Estat que no és nació, que exerceix tanmateix un control remot sobre un grup de col·lectivitats heterogènies". [iv]
Alfons Cucó ho qualifica com una de les poques figures positives de la Renaixença valenciana, ja que ell engendra directament el moviment del valencianisme polític. El mateix Fuster, tot i que considera que la Renaixença valenciana va fracassar socialment, afirma en referència Llombart: "Només un home, de tota la Renaixença valenciana, sembla tenir una intuïció més fina dels problemas i de les solucions: Constantí Llombart. Autodidacte i artesà. Republicà federal i bohemi recalcitrant, Llombart estava en contacte amb el poble, en formava part, i podía haver obert a l'ideal renaixentista el millor camí per a la seua consolidació: l'assistència majoritària, la vinculació a l'esquerra, la saba de les extenses capes socials que no s'havien castellanitzat". [v]
La seva mort, el 1893, segons Las Provincias, es produí per una afecció gàstrica. Lo Rat Penat va decidir rendir-li un homenatge al seu fundador, que es va tornar polèmic. Segons les cròniques de l'època, Vicent Blasco Ibáñez i alguns republicans, afins sempre a Llombart, pretenien menysprear a l'associació. La considerava, malgrat una breu estança en ella, un enemic polític. També pretenien dur a terme un gest anti-religiós. Durant el transport del taüt, van intentar arrancar la creu de ferro que l'ornava i en no poder fer-ho es van limitar a plegar-la i cobrir-la amb una bandera republicana. Això va produir la ruptura del valencianisme en dos sectors: progressista i conservador.
[i] Recomane: Constantí Llombart i el seu temps. [Exposició] València, 2005 / a cura de Vicent Josep Escartí i Rafael Roca. Publicació València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005.
[ii] Roca, Rafael. Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Universitat de València, 2007. p. 69.
[iii] Cucó, Alfons. El valencianisme polític (1874-1939). Editorial Afers. 1999. p. 48.
[iv] Lloris i Valdés, Manuel. Constantí Llombart. Descobrim El País Valencià. Institució "Alfons el Magnanim. 1982. p. 17.
[v] Fuster, Joan. Nosaltres, els valencians. Edicions 62, Barcelona. p. 110-111.
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Carmel Navarro i Llombart
Obra pròpia
Llibres
LLOMBART, Constantí. Copa d´Argent. .
LLOMBART, Constantí. Lo darrer agermanat. .
LLOMBART, Constantí. Trece días de sitio o los sucesos de Valencia. .
LLOMBART, Constantí. Niu d´abelles . 1872.
LLOMBART, Constantí. Tabal y donsayna. Recull de treballs festius . 1878.
LLOMBART, Constantí. Los fills de la Morta-Vica . 1883.
LLOMBART, Constantí. La Suiza Valenciana. 1884.
Carmel Navarro i Llombart
Bibliografia
Llibres
ANDRÉS CABRELLES, Ramón. Constantí Llombart: biografia íntima. L'Oronella, 2006.
BLASCO, Ricard. Constantí Llombart i "Lo Rat-penat". València: Diputació de València, 1985 .
ESCARTÍ, Vicent Josep i ROCA RICART, Rafael. Constantí Llombart i el seu temps. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005.
LEÓN ROCA, J. L.. Constantí Llombart. Lo Rat-Penat, 1995.
LLORIS, Manuel. Constantí Llombart. Institució Alfons el Magnànim, 1982.