Actriu

Tingué un debut precoç. L’1 de febrer de 1911, Rafael Martí Orberà, amb el suport de Lo Rat Penat i del Cercle de Belles Arts, programà una breu temporada al Teatre Apol·lo de València amb el propòsit de renovar l’escena valenciana. La inicià amb el drama L’ase del poble, en què la menuda Carme Nieto interpretà un difícil paper.

Repetí l’11 de maig de 1911, al Teatre Principal de València, donant vida a una xiqueta en el drama en dos actes Aigua rocha, de Vicent Peiró i Josep Nebot, que havia guanyat el primer premi del concurs d’obres dramàtiques organitzat pel Cercle de Belles Arts de València, i finalment es representà per un elenc on hi havia grans figures com Loreto Bru i Rafael Bolumar, dins el programa de la Festa dels Artistes. L’actuació de Carmeta Nieto va ser bona i el públic la requerí a escena.

La primavera de 1916 treballà en l’agrupació que formaren Joan Colom i Jaume Rivelles per al cicle que denominaren «La despertà del teatre regional», al Teatre Eslava de l’empresari Vicent Barber. I la temporada següent la inicià com a dama jove en el Saló Novetats, en la companyia del primer actor Manuel Taberner, que encetava una programació en valencià que acabaria caracteritzant aquest local.

A continuació, actuà en altres teatres de la capital valenciana com el Líric o l’Apol·lo, ja amb obres en castellà, però el major èxit l’aconseguí en l’Eslava en la companyia de Pepe Isbert.

El novembre de 1922 representà Don Juan Tenorio en el Teatre Oberon de Borriana en l’agrupació comicodramàtica de Ricard Tena, on també hi havia Josep Hervàs Faus, que compaginava el seu treball d’actor en teatres del cap i casal com el Micalet, Princesa o Regües, amb el d’ajudant d’Instrucció Primària de l’Ajuntament de València. Ell i Carme Nieto es casaren el març de 1923 a l’església dels Sants Joans, però dissortadament morí l’agost de l’any següent de febre tifoide.

Posteriorment, integrada en diverses companyies de primer ordre, recorregué coliseus de tot l’Estat.

A l’inici de 1929 actuava al Principal de València en la companyia de Benito Cibrian i Pepita Melià. Lo Rat Penat volgué dedicar una vetlada en honor d’aquesta actriu d’origen valencià que havia triomfat a Buenos Aires i a Madrid, però quasi no havia visitat la terra nadiua, i ella volgué correspondre interpretant, amb Carme Nieto, el sainet de Rafael Maria Liern Una broma de sabó.

La temporada 1929-1930, Carme Nieto treballà al Teatro Fontalba de Madrid amb Camila Quiroga, i la següent al Poliorama de Barcelona en l’agrupació de Carmen Ortega, però la tancà al Principal de València en un quadre artístic dirigit per l’actor mexicà Fernando Soler. Fou el moment en què Vicent Barber la contractà com a primera actriu per a l’ambiciós projecte de dignificació i enlairament del teatre valencià que havia iniciat al Teatre Alkázar, en el qual participaren il·lusionadament els autors, que s’atreviren a trencar els esquemes repetits de la producció autòctona per fer obres de dos o tres actes d’una major varietat temàtica, qualitat literària i cura lingüística, com els actors, sota la direcció de Vicent Mauri i amb veterans com Abelard Merlo, Pilar Martí, Miracle Baeza i Trinitat Sainz i joves com Encarna Máñez.

Com a pròleg de la temporada 1931-1932, la companyia actuà a Teatre Talia de Barcelona, on Carme Nieto rebé grans elogis del crític Doménech Guansé per la seua presència gentil, intel·ligència i sensibilitat, en les quals afirmava que devien confiar els autors valencians, com així succeí perquè l’actriu destacava especialment en els papers de profunditat psicològica. Entre les seues millors interpretacions hi hagué La delicada de Gandia, d’Emili Fornet; El camí nou, de Ramon Andrés Cabrelles; Boira, de Màrius Blasco; L’amor i els lladres, de Miquel Duran i Tortajada; Lo que ha segut, de Josep Bolea; El ambient, de Felip Melià, i La cua de la rabosa, de Maximilià Thous.

Lo Rat Penat li oferí un homenatge, centrat en ella però extensible a la companyia i a l’empresa per la seua labor imprescindible perquè la llengua, la cultura i les arts valencianes tingueren un lloc entre les literatures del món. Els autors també s’afegiren a l’acte. Però la unanimitat de la crítica i l’entusiasme de creadors i intèrprets no es traslladà d’igual manera al públic, que majoritàriament estava avesat al sainet valencià per a riure sense cap més pretensió. Conscients del problema, una comissió encapçalada per Carme Nieto i Pilar Martí sol·licità a l’alcalde de la ciutat una possible ajuda econòmica que fera viable un projecte important per a la cultura valenciana.

La temporada 1932-1933 començà amb els mateixos propòsits empresarials i artístics. Posaren en escena Lenin, escenes de la revolució russa, un drama que situava l’escena vernacla al nivell de qualsevol altra europea. Carme Nieto realitzà una interpretació del paper d’Elena Ostapof, que la crítica qualificà de magistral i emocionant. Però, sobtadament, Vicent Barber decidí suspendre la programació valenciana per raó de les pèrdues que li generava.

Carme Nieto hagué de recórrer a les comèdies del teatre castellà, bé amb companyia pròpia o bé en altres agrupacions, i actuà en coliseus de la capital valenciana com l’Alkázar, breument abans que es convertira en pista de ball, el Russafa o l’Apol·lo, a més d’altres ciutats com Castelló, Alacant o Gandia.

Es retrobà amb el teatre autòcton a l’inici de la Guerra Civil en la companyia Cooperativa Integral de Comèdies Valencianes, que actuà al local de Nostre Teatre, a València. Hi coincidí novament amb molts del companys de l’Alkázar, dirigits també per Vicent Mauri.

Durant els primers anys de postguerra es produí una prohibició tàcita del teatre en valencià. Carme Nieto treballà en el Teatre Serrano de València en comèdies castellanes intranscendents fins que l’any 1943 una malaltia li ho impedí. El 1944 encara fou la primera actriu del quadre d’actors de Radio Mediterráneo, que realitzava emissions de radioteatre. L’actriu que elevà l’escena valenciana a l’excel·lència morí als 44 anys.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. El teatre valencià (1845-1945). La rellevància de les actrius. València: Institució Alfons el Magnànim-Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2022.