Sociòleg

Rafael Ninyoles va nàixer a la ciutat de València en plena postguerra franquista. Era el fill major dels tres que tingueren el matrimoni format per Luis Ninyoles, natural de València, i l’alcoiana Consuelo Monllor. La família, de classe mitjana tal com la definí ell mateix, regentava una fàbrica de ceràmica al cap i casal, i més tard d’adobs.

Va estudiar el batxillerat als Jesuïtes, on va coincidir amb Lluís Vicent Aracil, Manuel Ardit, Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó, Eliseu Climent i Josep Lluís Blasco, alguns dels quals retrobà posteriorment a la universitat i tingueren una notable influència en l’entorn del valencianisme cultural i polític. Ninyoles va iniciar els estudis de Dret en 1960. En la seua formació acadèmica va tindre una important influència el professor d’origen granadí Francisco Murillo, catedràtic de Dret Polític a la Universitat de València entre 1952 i 1961, un dels fundadors de la sociologia científica a l’Estat espanyol i introductor dels mètodes empírics i quantitatius de la sociologia i la teoria política nord-americanes.

En aquells anys de joventut, Rafael Ninyoles milità un temps breu en la Unió Democràtica del Poble Valencià, partit democristià i nacionalista fundat en 1965 a l’Ateneu Mercantil de València, però actiu des del 1962, i era assidu de les tertúlies que Joan Fuster convocava en diversos bars i cafeteries de València.

En 1967 fou becat pel Departament d’Estat dels Estats Units i feu una estada acadèmica en diverses universitats d’aquell país, cosa que el va menar a conéixer directament el pensament sociològic anglosaxó. Es va doctorar en Sociologia el 1998 per la Universitat de València, amb una tesi de maduresa titulada Sociologia de les ciutats valencianes dirigida pel sociòleg Damià Mollà.

Amb només 25 anys publica el seu primer llibre, L’opinió pública: teories i ideologies (1968), una incursió pionera en un àmbit pràcticament verge en l’Espanya de finals dels 60 i que ja situa Ninyoles de ple en els camps de la psicologia social i la sociologia del coneixement. Com fa veure el seu deixeble i amic Toni Mollà, ocupa ja un «paper d’avantguarda intel·lectual». Ninyoles reformula diversos conceptes teòrics propis de sociologia i la sociolingüística d’arrel funcionalista dins del marc d’una teoria social del conflicte. El terme conflicte lingüístic s’encunyà en l’àmbit anglosaxó a fi de remarcar que el contacte entre llengües no es limita a l’esfera de les formes, sinó que són de naturalesa sociopolítica i arrelen en el més íntim teixit conflictiu de les formacions socials. L’introductor del terme en l’àmbit de llengua catalana fou el sociòleg valencià Lluís V. Aracil en un article del 1965, i el 1969 Ninyoles el desenvolupava en un llibre clàssic, Conflicte lingüístic valencià, que introduïa elements d’anàlisi inèdits fins aleshores en la comprensió de la dinàmica sociolingüística.

A més de professor de Sociologia a les universitats de València (1971-1991) i d’Alacant, Ninyoles va ocupar diversos càrrecs en l’Administració valenciana. Va ser responsable del Servei d’Estudis i Planificació Social de la Diputació de València durant la presidència del socialista Manuel Girona (1979-1983) i sociòleg de la Secretaria Tècnica del Consell Preautonòmic de Josep Lluís Albinyana, abans d’integrar-se en la Conselleria d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana. És l’època en què s’estableix a Sagunt amb Tona Marco, on recuperen una casa medieval com a vivenda, i tenen dos fills: Guillem i Laia.

En la Conselleria d’Educació creà i dirigí el Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES), des d’on promogué i supervisà diverses enquestes demolingüístiques sobre competències, usos i representacions de la llengua en l’àmbit valencià. El SIES elaborava i oferia des del 1989 informació sobre la situació social del valencià i del procés de normalització lingüística en els àmbits d’ús oficial i social; el foment de la investigació bàsica en sociologia de la llengua; la implantació i el manteniment del Centre de Documentació de Sociologia de les Llengües i l’intercanvi amb altres centres d’investigació i planificació lingüística. A més, va fundar i impulsar l’Institut Valencià d’Investigació Social (IVIS), des del qual va dirigir el volum col·lectiu Estructura social al País Valencià (1982).

En jubilar-se, li foren reconeguts l’esforç professional, el rigor i l’honestedat intel·lectuals i la vàlua humana en diversos fòrums i homenatges. Al juny de 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va distingir amb la Medalla d’Honor de la institució, en considerar-lo un «referent ineludible en la reflexió sobre l’ús del valencià i la política lingüística». Uns mesos abans, pel novembre de 2017, Escola Valenciana li atorgava en la XV Nit d’Escola Valenciana el Premi Josep Vicent Garcia a la trajectòria individual per tot el seu bagatge i per haver aportat un element de debat necessari al País Valencià. En 2019, la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme va inaugurar la col·lecció «Rafael L. Ninyoles» en homenatge i reconeixement a la tasca del sociòleg valencià, referent en matèria sociolingüística, en la qual es publiquen els treballs d’investigació i estudis en l’àmbit de la planificació lingüística i de la lingüística aplicada becats o encomanats per la DGPLGM.

A més de pròlegs, articles, informes i col·laboracions en obres miscel·lànies, Rafael Ninyoles és autor d’una dotzena de llibres, que ordenats cronològicament són:

L’opinió pública: teories i ideologies. Barcelona: Rafael Dalmau, 1968.

Conflicte lingüístic valencià. Pròleg de Francesc Vallverdú. València: Eliseu Climent, 1969, sèrie «La Unitat» 3; 2a ed. 1978.

Idioma i prejudici. Pròleg de Joan Fuster. Palma de Mallorca: Ed. Moll, 1971, col. «Biblioteca Raixa» 83; València: Edicions 3 i 4, 1997.

Idioma y poder social. Madrid: Tecnos, 1972; Idioma e poder social, trad. de M. P. García Negro i A. Molexón Domínguez, Santiago de Compostel·la: Laiovento, 2005.

Diglossical Ideologies and Assimilation. Quebec: CIRB-Université de Laval, 1972.

«Sociología del lenguaje», en Doce ensayos sobre el lenguaje. Madrid: Fundación Juan March, 1974.

Estructura social y política lingüística. València: Fernando Torres, 1975; Estructura social i política lingüística. Alzira: Ed. Bromera, 1989.

Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol. València: Eliseu Climent, 1976.

Cuatro idiomas para un Estado. Madrid: Cambio 16, 1977.

Madre España. València: Prometeo, 1979; Mare Espanya. València: Tàndem, 1997.

El País Valencià a l’eix mediterrani. Tavernes Blanques: L’Eixam, 1992.

Informe sociològic de les comarques centrals valencianes. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1996.

Sociologia de la ciutat de València. Alzira: Germania, 1996.

Conflicte lingüístic valencià. El País Valencià a l’eix mediterrani. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2017.

 

Rafael Ninyoles ens va deixar d’una manera discreta, tal com havia viscut. No va aspirar mai a exercir el mestratge intel·lectual en un terreny, el de la sociologia del llenguatge, que ell mateix va capgirar i orientar fins als nostres dies.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Mollà, Toni. «Pròleg a Rafael L. Ninyoles», a: Rafael L. Ninyoles. Conflicte lingüístic valencià. El País Valencià a l’eix mediterrani. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2017, p. 9-15.

Articles en publicacions periòdiques

---

Flors i Mas, Avel·lí. «Rafael-L. Ninyoles: recorregut biogràfic i intel·lectual» a: Arxius de Sociologia, núm. 42, 2020, p. 209-222.

---

Mollà, Toni. «El nacionalisme espanyol no sols s’ha mantingut indemne, sinó que s’ha radicalitzat. Entrevista a Rafael-Lluís Ninyoles» a: L'Espill, núm. 47, 2014, p. 141-158.

---

Nicolás Amorós, Miquel. «En la mort de Rafael Lluís Ninyoles, referent imprescindible de la sociolingüística catalana» a: Blog de la Revista de Llengua i Dret, 2019.