Musicòloga i compositora

Era la sisena de nou germans d’una família acomodada de València, domiciliada al carrer dels Cavallers; son pare, Manuel Oller, era advocat i membre de Lo Rat Penat, i sa mare, Rosario Benlloch, tocava el piano. Des de menuda va sentir atracció per la música coral i de carrer, principalment per la música de festa que protagonitzaven la dolçaina i el tabalet a les festes de la ciutat, com ara el Corpus, per les cançons que cantaven els oficis (el granerer, el castanyer, el fuster...) o les infantils relacionades amb el cicle festiu. Així mateix, les estades al mas de la família a Alcoi li van fer conéixer la música popular de caràcter rural. Va estudiar en el Conservatori Superior de Música de València, on va obtindre el Premi Extraordinari en piano i composició. Manuel Palau va ser el seu mestre de composició, direcció de cors i orquestra, musicologia i pedagogia musical. Va seguir els seus consells i va ampliar els estudis musicals amb el professor Ernet Jarnack, amb l’Orquestra Walker Wagenheim i amb l’especialista coral Rafael Benedito. En 1954 obtingué una pensió de la Diputació de València per a perfeccionar estudis de composició, gràcies a la qual va fer les primeres investigacions de camp i va transcriure polifonies dels segles XVI, XVII i XVIII a l’Arxiu de la Catedral de València i a l’Arxiu del Reial Col·legi del Corpus Christi. En 1960 va tornar al conservatori com a professora d’harmonia, i compatibilitzava aquest treball amb el de compiladora folklorista, transcriptora i compositora.

És un dels noms imprescindibles com a estudiosa de la música tradicional valenciana. Va dedicar una gran part de la seua vida a recórrer el territori valencià a la recerca de música popular dels nostres pobles, amb una encomiable labor d’investigació d’etnomusicologia sobre danses, cançons dansades, contes populars i jocs infantils com ara el fandango del Palomar i les danses de Bèlgida, a la Vall d’Albaida, els tocs i les danses de la Festa d’Algemesí i la dansa dels Porrots de Silla. Aquells treballs de camp els va fer amb el compositor Manuel Palau, que dirigia en la dècada dels 50 del segle passat la publicació Cuadernos de música folklórica valenciana, editats per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.

A partir del 1974 va formar part de l’equip d’investigadors que encapçalava Salvador Seguí, en el qual va coincidir amb José Luis López, Sebastián Garrido, Ricardo Pitarch i un altre destacat investigador, Fermín Pardo Pardo (Hortunas, Requena, 1945), el qual continua en actiu. La Fundació March va finançar aquest equip a través d’una beca concedida al musicòleg Salvador Seguí per a viatjar a les diferents comarques;  Maria Teresa Oller va ser l’encarregada de recórrer els pobles dels Serrans, el Camp de Túria, la Vall d’Albaida i l’Horta de Gandia.  En l’any 1976, la Institució Alfons el Magnànim –de la qual formava part la Secció de Música Folklòrica de l’Institut d’Etnologia Valenciana– va decidir ajudar-los per a ampliar la recerca amb interés per fer un cançoner tradicional musical de Castelló i València i així completar la tasca desenvolupada els darrers anys per Salvador Seguí amb la publicació del Cançoner de la província d’Alacant. El Magnànim els va publicar en 1980 el Cancionero musical de la provincia de Valencia, un gran volum de vora mil pàgines amb 1.400 notacions de melodies tradicionals valencianes. A partir de 1988, Oller i Pardo es retroben i mamprenen la investigació sobre els maios arreu de les comarques valencianes, publicat en 1997. També són autors d’un treball inèdit que recopila la música dels rosaris de l’aurora.

Va destacar també en la composició de peces corals, àmbit en el qual va rebre nombrosos premis com el de RNE en 1951 i el Joaquín Rodrigo en 1969 per l’obra Veus del blau i del grisenc, en què musicà tres poemes de Maria Ibars: «Mar adormida», «Plany» i «Cançoneta del Montgó». Fou fundadora i directora de l’Agrupació Vocal de Cambra Valenciana i directora de la Coral Polifònica Valentina. Entre les seues obres destaquen el Concert per a piano, Llevantines, el Tríptic de Nadal i les peces per a piano Oracions de primavera, La pluja i Los cipreses, una obra poètica que descriu d’una manera quasi onírica els xiprers del camp i pot emmarcar-se dins d’una estètica impressionista. A més, per la col·laboració tècnica que sempre havia prestat a l’Orfeó Polifònic del Cercle Catòlic de Torrent, el 9 de novembre de 1969 fou nomenada directora honorària de la coral. Va escriure en el diari Levante sobre actualitat musical. Tot i ser una compositora fecunda, la majoria de les seues obres no es van estrenar ni editar, com l’havanera Jugando blancos, però això s’està esmenant amb l’edició actual de moltes obres seues i es poden consultar a la biblioteca del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València. Fou una gran creadora, però la seua modèstia la va fer passar desapercebuda en aquesta faceta, encara que gaudia d’un gran reconeixement en l’àmbit de la musicologia.

Maria Teresa Oller era membre de la Reial Acadèmia de Sant Carles; des del 1980 presidia la Secció de Musicologia de Lo Rat Penat i era membre de l’Honorable Consistori de Prohoms i Profèmines de l’entitat. Igualment, la seua Escola de Danses du des de la fundació el seu nom en reconeixement i homenatge. Per a Lo Rat Penat va publicar Cançons del Regne de València (1982), Panoràmica de la cançó i de la dansa tradicionals (1998), Cançons narratives valencianes (2000), Frases, sentències i dites valencianes (2011) i Corona poètica a la Mare de Déu dels Desamparats: cent anys de trasllat (2011).

Va rebre diversos homenatges de la societat valenciana, el primer dels quals fou el del Grup de Danses El Forcat de València en els Premi Forcat 2012. El 8 d’abril de 2016, l’Associació de Professors Músics Santa Cecília de València li dedicà una sessió al Conservatori de la plaça de Sant Esteve de València, en honor a una persona clau en la història musical valenciana del segle XX. El mateix any, el 30 de novembre, el Consell Valencià de Cultura li lliurava la Medalla d’Or. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua li va fer un reconeixement públic en 2017, i en va destacar que, gràcies a les investigacions d’Oller des de mitjan segle XX, «es va donar a conéixer a moltes generacions un repertori immens de la nostra música tradicional valenciana. Sense la seua llavor, moltes veus actuals no tindrien què cantar». Amb motiu del Premi Forcat 2019, li van retre un homenatge pòstum el 8 de juny de 2019 al Centre Cultural La Beneficència de València. El 21 de novembre de 2019, al Palau de la Generalitat presentaven el llibret Les nostres compositores. Les oblidades creadores de música valencianes, que inclou una semblança breu de la musicòloga.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Raquel Lacruz i Carla Fuentes. Les nostres compositores. Les oblidades creadores de música valencianes. València: Generalitat Valenciana, 2019.

Articles en publicacions periòdiques

---

Miguel Ángel Picó Pascual. «María Teresa Oller Benlloch, una vida de entrega al estudio del Folklore musical valenciano» a: Revista de Folklore, núm. 222, 1999.

---

Entrevista a Mª Teresa Oller (2017)
Entrevista a Mª Teresa Oller (2017)
http://revistadigital2.csmvalencia.es/la-invisibilidad-sonora/

---

Necrològica Mª Teresa Oller
Necrològica Mª Teresa Oller
https://www.diarilaveu.com/noticia/84061/mor-maria-teresa-oller-destacada-investigadora-musica-tradicional?fbclid=IwAR06dSaqDjRyfAJJ6FeIX4dyHIlDXNEqHms3GdZ2fQuBidfT_yURIJVjDoM