Impremter i escriptor

Naix al si d’una família d’impressors amb llarga tradició que es va establir en terres valencianes després de la Guerra de Successió. Fill de Tomàs d’Orga, impressor com hem dit, i Maria Rosa Pinyana, que ha de posar-se al cap de la impremta amb la denominació “Viuda de Orga” quan Tomàs i son germà Josep moren malalts en presó en 1809. L’empresonament del pare d’Orga va ser per qüestions polítiques, puix havien impremtat en 1808 per a Pere Joan Malleu un fullet en què apareixia la Constitució espanyola de 1804 i l’abdicació de Ferran VII. D’esta manera, en 1809, el mateix Josep d’Orga ajuda sa mare en el negoci familiar, a més de compondre les pàgines d’El Observador Político y Militar de España.

No només hereta de son pare l’ofici d’impressor, sinó també el compromís polític, de manera que en 1823, durant la coneguda com guerra realista, precursora de les guerres carlines del segle XIX en Espanya i primer enfrontament civil del segle, lluita en l’exèrcit constitucionalista i arriba a oficial d’infanteria. En guanyar la guerra el bàndol contrari al d’Orga, és a dir, el de Ferran VII amb la inestimable ajuda dels coneguts com Cent Mil Fills de Sant Lluis, és impedit d’exercir el seu ofici fins que en 1833, amb l’inici de la primera guerra carlina i per ordre del capità Donís Vives, Comte de Cuba, torna a la impremta per a donar a llum el Boletín Oficial i el periòdic El Túria, llavor de la capçalera posterior La Verdad. En esta ocasió, els constitucionalistes, el bàndol d’Orga, guanya la contesa, qüestió que li reporta un seguit de condecoracions i honors militars i també el nomenament com a impressor de la Reial Cambra per part d’Isabel II.

Junt al seu ofici d’impressor, Josep d’Orga participava d’altres aficions, com ara el teatre. Formava part d’un grup aficionat que representava comèdies, i va participar d’apuntador en l’escola dramàtica d’El Liceu de València. També apareixen articles seus en publicacions com El Fénix, Revista Edetana o El Mercantil, signant com Grao o Agro, l’anagrama del seu cognom. En estos articles escriu al voltant de costums valencians, història, art, actualitat i, fins i tot, d’història bíblica. El seu vessant historiogràfic i la pròpia experiència bèl·lica se sumen en publicacions com Memoria histórica sobre la creación del batallón de artillería de Milicia Nacional de Valencia, y noticia de sus servicios y hechos de armas hasta la conclusión de la guerra (1841), Apuntes históricos de la Milicia Nacional de Valencia, desde su creación en el año 1820 hasta 1823 (1858) i Valencia durante la guerra civil de los siete años (1873). Juntament amb els articles també desplega la seua afició literària amb traduccions de llibrets d’òperes italianes, un grapat d’obres de teatre com el sainet Fray Gerundio y Tirabeques i poesies en llengua valenciana que apareixen en Valencia Ilustrada, Lo Rat Penat. Calendari Llemosí o en el Boletín-Revista del Ateneo de Valencia de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic.

El seu interés per la llengua valenciana no es quedà només en el conreu de la poesia. Participa en les tertúlies de l’editor Marià Cabrerizo junt als prohoms que formen la primera llavor de recuperació de la llengua i el sentiment propi: els Artola, Boix, Bonilla, Bernat i Baldoví i Pérez Rodríguez. Porteriorment col·laborarà amb Constantí Llombart publicant en el seu anuari Lo Rat Penat. Calendari Llemosí de 1879 (1878) l’estudi “La llengua d’Oc”. També és fundador, vicepresident de Lo Rat Penat i mantenidor dels primers  Jocs Florals convocats per esta societat. És esta institució, Lo Rat Penat, la que hauria d’haver editat Fraseologia per facilitar llegir i escriure lo llemosí de l’any 1300 fins hui, de la qual només es conserven proves d’impremta. En la sessió inaugural de 31 de juliol de 1878 va llegir un breu poema en què es pot observar la seua defensa de la llengua valenciana i la pròpia codificació:

 

De lo regne d’En Jaume som tres branques:

catalans, mallorquins e valencians.

No’n toques pas lo tronch, no’n pas arranques

petita fulla o brot d’aquests germans,

no les avis costums y llenguaig tanques

ab lo cercle y gramaire castellans;

que si els euzkars de tres ne forman una,

ont és la llengua d’oc no’n cap ninguna.

 

Fins a la seua mort continuà participant de les activitats de Lo Rat Penat. Així ho podem comprovar en la necrològica publicada en Revista de Valencia de desembre de 1881: “Los que asistían a las sesiones de Lo Rat Penat, veían siempre en ellas a un anciano, de porte humilde, ya encorvado por los años, pero en cuyos ojos brillaba aún extraordinaria viveza. (...) Aquel buen anciano, amante entusiasta de Valencia, era Orga, a quien todos consideraban como decano de los escritores valencianos”. Per això no és estrany que Lo Rat Penat li dedicara al març de 1882, als pocs mesos de la seua mort, una sessió en memòria presidida per Ferrer i Bigné en què Constantí Llombart va llegir una ressenya biogràfica i poesies de Magdalena Garcia Bravo, Arroyo, Iranzo i Bodria.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha

Capítols de llibres

---

MARTÍ MESTRE, Joaquim. «Llengua i Renaixença. L’obra lingüística de Josep d’Orga i Pinyana (1800-1881)», a: Diversos autors. Actes del XII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. III. Barcelona: PAM, 2003 [Biblioteca Abat Oliba], p. 435-457.

---

LLOMBART, Constantí. «Josep d'Orga», a: LLOMBART, Constantí. Los Fills de la Morta Viva. València: Impremta d’Emili Pasqual, 1883, p. 318-336.

Articles en publicacions periòdiques

---

REDACCIÓ. «Necrología. D. José Orga» a: Revista de Valencia, 1881, p. 86.

---

REDACCIÓ. «Crónica mensual» a: Revista de Valencia, 1882.

---

REDACCIÓ. «D. José de Orga» a: Almanaque Las Provincias, 1882, p. 345-346.