Periodista i escriptor

Fill de Pasqual Orozco Sánchez, professor i escriptor natural de Monfort (el Vinalopó Mitjà), i de Leonor Sanz Cortés, d’Onil. José Pastor indica que sembla que va cursar estudis de Dret a la Universitat de València i des de jove va col·laborar amb nombrosos articles, sobretot de crítica teatral i taurina, en diversos periòdics, entre ells La Granota, El Liberal de Madrid i Múrcia, Ateneo Lucentino, El Fumigador, ¡¡Buenas Noches!! i El Noticiero (1905-1906). A més, fou director de les revistes locals El Cacauero i Alicante Cómico. Políticament fou liberal i anticlerical. Després de militar en el partit silvelista i d’escriure en el seu portaveu La Opinión, en l’etapa de director de La Región (1918-1920) es manifestà com a regionalista moderat, seguidor de les idees de Francesc Cambó.

Va contraure matrimoni amb Ramona Muñoz, amb qui va tindre una filla: Maria. Introduït en els ambients socioculturals d’Alacant, va ser fundador i membre de l’Orfeó d’Alacant (1901) i membre fundador de l’Associació de la Premsa (1904). Entre 1906 i 1910 va ocupar en interinitat la plaça de secretari-comptador de les Cases de Beneficència. 

Entre la seua producció dramàtica, tot sol o en col·laboració amb altres comediògrafs locals, ressalten els joguets La mejor tierra del mundo (1890), El bando de Villacabritos (1897), Reparto social o el klup de Villaconejos, Baños de mar o de Madrid a Alicante por doce pesetas (1897) i El Tenorio en el Orfeón (1902). En valencià té un romanç de costums populars, titulat Les danses (1897), que fou premiat per l’ajuntament en el certamen literari d’aquell any, i el joguet Mambisos en Mutxamel (1897), obra de circumstàncies sobre la guerra de Cuba estrenada al Teatre Calderón de la Barca. Aquesta obra era una de les preferides de l’actor alacantí Alí Andreu Cremades Moll (1924-2015), estimat i recordat per ser una persona entranyable, única, irrepetible, un actor camaleònic, gran coneixedor del folklore alacantí i defensor del teatre en valencià. La solia representar amb el grup Nostre Teatre, rebatejat en 1984 amb el nom de Grup de Teatre Valencià Paco Hernández en homenatge a l’actor i director artístic, figura mítica i difusora del teatre valencià a les comarques alacantines durant bona part del segle XX.

Pasqual Orozco va morir a cinquanta-dos anys al seu domicili del carrer de (Francisco Javier) Castaños, número 51, per una gastritis crònica. Té un carrer dedicat a Alacant, on es troba la parròquia del Corpus Christi.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Jaume Lloret i Esquerdo. Jaume Lloret i Esquerdo. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: IC Juan Gil Albert, 1999, p. 127-129.

---

José Pastor Navarro. José Pastor Navarro. Diccionario biográfico de personajes alicantinos, vol. 8. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2009, p. 69-70.

---

Manuel Rico García. «Pascual Orozco Sanz», a: Manuel Rico García. Ensayo biográfico y bibliográfico de Alicante y su provincia. Alacant: Instituto Juan Gil Albert, 1986, p. 409-410.