Investigador i mecenes

Pocs personatges de la ciutat de València resulten tan singulars com Pere Maria Orts, membre de la petita aristocràcia del país i, alhora, públicament compromès amb les reivindicacions culturals i polítiques del valencianisme progressista contemporani.

Vinculat a través de la seua família paterna a la Marina, especialment a la ciutat de Benidorm,[1] i per part de la família materna a Sueca i Alberic –ciutats de la Ribera Baixa i Alta, respectivament– així com a la de Castelló, Pere Maria Orts va viure envoltat de joies artístiques i bibliogràfiques en un elegant pis del centre burgés de la ciutat a tocar del modernista Mercat de Colom. Per a parlar amb ell, sempre accessible, calia però deixar prèviament un avís a la llibreria Tres i Quatre de l’editor Eliseu Climent quan aquesta estava al carrer de Pérez Bayer. Va ser Climent qui en plena discussió pels que havien de ser els símbols oficials de l’autonomia li va encarregar la Història de la Senyera del País Valencià (Tres i Quatre, 1979). El llibre, una erudita defensa de les quatre barres com a bandera del país, completava un llibret de Joan Fuster, El blau en la senyera, publicat dos anys abans per encàrrec també de Climent. Tenint en compte la seua ascendència social i el clima de violència anticatalanista desfermat per la dreta que vivia la ciutat, Orts hauria pogut renunciar a un treball d’aquelles característiques on sense embulls s’alienava amb les tesis del valencianisme d’esquerres. L’autor defensava que el País Valencià era un dels pocs que comptava amb una bandera pròpiament dita nacional anteriors a les que van sorgir a finals del segle XVIII. Escrivia Orts en el pròleg: «la senyera de les quatre barres vermelles sobre camper d’or és un patrimoni inalienable. El País Valencià no pot renunciar-hi, no pot alterar-la perquè significaria perdre la continuïtat de la seua història, trencar amb l’ahir, sense el qual és inviable l’avui i el demà». Per a l’investigador, el fet que les quatre barres estigueren en nombrosos edificis singulars del país però sobretot en la Capella i el Saló de Corts de la Generalitat, era una prova que els diputats valencians l’hi van posar per «defensar-nos de nosaltres mateixos, per evitar que cometéssem el gran disbarat històric de no perdre la nostra més preada senya d’identitat com a poble, com a nació noble que es vanta de ser-ho».

Pere Maria Orts va estudiar a les Escoles Pies de la ciutat i el 1945 es va llicenciar en Dret per la Universitat de València, tot i que mai no va exercir l’advocacia. Si fem cas d’Enric Valor Hernández, fill del narrador i lingüista Enric Valor, el primer contacte de Pere Maria Orts amb el valencianisme, provinent d’una família de l’elit castellanitzada, hauria vingut causalment de la mà del pare de Joan Fuster, escultor, que li va fer de professor de repàs de dibuix a Sueca, on la família tenia una finca. Més tard, coincidiria amb el mateix Fuster a la Universitat de València, on tots dos van estudiar Dret.[2]  Segons el fill de Valor, l’assagista de Sueca hauria fet de pont cultural entre el món d’Orts i el del valencianisme.

Al llarg de la seua vida va publicar nombrosos estudis centrats en la història del País Valencià com Los Borja: de Xàtiva a Roma. Notas acerca del origen y ascenso de los Borja (1995), l’heràldica i la genealogia, la geografia, la sociologia o l’economia. També algun escrit d’especial significació com el pròleg a un dels llibres mítics en la recuperació literària del català al país, Matèria de Bretanya (Tres i Quatre, 1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas. Així mateix, va col·laborar també en els 12 volums d’un projecte tan singular com fou el de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (Mas-Ivars Editores) que va començar a publicar-se en 1973.

Pere Maria Orts va rebre nombrosos reconeixements i ocupà molts càrrecs institucionals, entre els quals el de cronista oficial de la Vila de Benidorm, Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1996), Medalla d’Or del Consell Valencià de Cultura (2005) i Medalla d’Or de la Ciutat de València i Alta Distinció de la Generalitat Valenciana el 2006. Fou també acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de les Arts de València des de 1999 i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) des de 2001 fins a la seua mort. Té un carrer dedicat a Callosa d’en Sarrià i una plaça a València. Era Fill Adoptiu de Benidorm, mereixedor de la Distinció Cultural «Ciutat de Benidorm» i un IES d’aquella ciutat porta el seu nom.

El 2005 va donar la seua col·lecció privada d’art amb més de tres-centes peces –entre les quals es compten obres de Tiziano, Murillo o Sorolla– a la Generalitat, que les va dipositar al Museu Sant Pius V de València. El mateix any va donar la seua biblioteca particular i arxiu, que consta d’11.000 volums, entre els quals destaquen 13 incunables i al voltant de 1.000 llibres impresos entre els segles XVI i XVIII, així com molts volums del segle XIX.

El 2006, l’AVL va publicar Per la memòria històrica dels valencians, una tria de textos, publicats i inèdits de Pere Maria Orts, a cura del filòleg Antoni Ferrando i Francés. El mateix filòleg va publicar el volum Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present (Afers, 2021), dedicat a la tasca de recuperació de l’estudiós i mecenes de la identitat valenciana.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés