Florista i poeta

Fill d’un segon matrimoni de Francesc Palanca Roig amb Rosa Hueso, un forner natural de Sagunt que, després de treballar a Alzira i d’enviudar, es va establir a València en 1838. Era germà per part de pare del també poeta i dramaturg d’èxit Francesc Palanca i Roca (1834-1897).

Antoni treballà en el forn familiar i, més endavant, compartia amb Eduardo Arnal un taller d’elaboració de flors artificials de molta fama al carrer de Saragossa, 16 principal, anomenat La Floresta. Explicava Sanchis Guarner (1974) que hi havia un grup d’assidus a la tertúlia que Josep Bodria Roig feia al seu taller de tallista guixaire al barri del Carme, a la qual acudien Lluís Cebrian Mezquita, Manuel Lluch Soler (primer director de La Traca), Josep Sanmartín, Antoni Palanca Hueso, Víctor Iranzo Simón, Ricard Cester i Josep Maria Puig Torralva. Eren quasi tots artesans o botiguers amb ínfules literàries, de tendència republicana i amb ànsies de fer reviscolar llorers literaris a través del valencià. Tots van estar influïts per Constantí Llombart, que tenia la mateixa edat que Antoni Palanca.

Sembla que ni ell ni el germà esmentat tenien massa afició a l’escola, però sí a la literatura i a l’escena. Antoni va voler ocupar sempre un espai discret en el panorama de les lletres valencianes i escrivia versos que només coneixien els amics més pròxims. De jove, havia escrit i estrenat la comèdia Lo que és de Déu, però fins al 1894 no es va presentar als certàmens literaris. Aquell any obtingué un accèssit a la Flor Natural pel poema «A la flor» i un premi absolut extraordinari per «Amor filial», que segons la premsa va cridar molt l’atenció. Des d’aleshores va estar vinculat a Lo Rat Penat i va ocupar càrrecs fins a la fi de la seua vida; entre 1893-1896 n’era vocal, i entre 1896-1904 tresorer.

En la dècada final de la seua existència va guanyar una quinzena de premis en aquells Jocs Florals, i el 1897 ja n’era Mestre en Gai Saber. La majoria d’aquells poemes es van publicar en l’Almanaque de Las Provincias entre 1895 i 1906, amb títols com «Amor filial», «Los porrats», «La demanada», «Ceptre i llorer», «L’entrada de la murta», «La festa de la patrona», «La festa de Sant Donís», «A la Reyna de la festa, la senyoreta donya Francisca Berga y García», «Cant a la caritat», «Cantars», «Al rompre l’alba», «A mon volgut mestre el Extim. Sr. D. Teodor Llorente», «A la Mare de Déu dels Desamparats», els romanços «La festa de Sant Valero» i el conegudíssim «La partida de pilota», o «El toc de Glòria».

Per al teatre va escriure la sarsuela Mala lluna, amb música del mestre Ramon Martínez Carrasco, estrenada al Teatre Princesa de València el 27 d’octubre de 1900 (publicada el 1901), i les comèdies en un acte Lo que és de Déu, De la mort a la vida (1897), Noblea obliga (1898) i la inèdita La Rodà.

Pel desembre de 1904 patia una malaltia asmàtica i li administraren els sagraments. La família, com a record, va projectar la publicació d’un llibre amb les millors poesies, però sembla que no s’acomplí. El 1907, Lo Rat Penat oferia un premi (una paleta llorejada d’argent) al millor retrat a l’oli del bust del poeta, Mestre en Gai Saber.

El 12 de març de 1926, el P. Lluís Fullana li va dedicar la classe de llengua a l’aula 3 de la Universitat de València. Segons Fullana, Palanca seguia en el teatre l’estela d’Escalante, i en poesia la de Llorente. L’interés del franciscà radicava a fer veure a l’alumnat les dues tendències ortogràfiques, exagerades i il·lògiques al seu parer: la popularista i la cultista.

Imatge: fototeca.cat

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Redacció. «Antoni Palanca i Hueso» a: Almanaque Las Provincias para 1906, 1906, p. 379-380.