Compositor i musicòleg

Fill de pares dedicats al comerç, nascut al carrer del Pou d’Alfara, que des del 1928 porta el seu nom. El 1912 es graduà a València com a Professor Mercantil, carrera que no va exercir mai com a professional per seguir la carrera musical.

Va acabar els estudis musicals en 1919 al Conservatori de València, del qual va ser després professor de composició i instrumentació i, a partir de 1951, director. A París va rebre lliçons de composició de Charles Koechlin i Maurice Ravel des de 1929. En la seua obra es pot trobar la influència dels compositors impressionistes francesos, al costat de certs procediments compositius que provenen de la lírica popular valenciana, de la qual va ser un investigador enamorat.

Al llarg de la seua carrera va obtindre moltíssimes distincions, entre les quals el Premi Nacional de Música en dues ocasions (1927 i 1945). Amb motiu del primer guardó, els pobles d’Alfara del Patriarca i Montcada (on vivia des del 1918 en contraure matrimoni amb Trinitat Granell Bosch) li dedicaren el 27 de maig de 1928 un sentit homenatge popular amb intervenció d’autoritats, bandes de música dels pobles veïns i poetes valencians. La làpida que retola el carrer és obra de l’artista local José Sesé Domínguez, tallista de formació i, a més, constructor de falles i decorats cinematogràfics amb Regino Mas.

El 19 de juny de 1943 va prendre possessió del càrrec com a director de número del Centre de Cultura Valenciana, acte en què pronuncià la conferència «L’obra del músic valencià Joan Baptista Comes». De la seua dedicació a la pedagogia i al folklore musical cal destacar la labor com a membre del Consell Nacional d’Educació Musical, de l’Instituto Español de Musicología (IEM-CSIC) i com a director de l’Institut Valencià de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim de València, al si de la qual va promoure la recol·lecció de materials i com a director i coordinador va saber crear una escola de músics folkloristes (Ricard Olmos, Maria Teresa Oller, Dolors Sendra, Teresa Matarredona, Salvador Seguí...) que van publicar una part dels resultats de les recerques en el Cuadernos de música folklórica valenciana. Ell mateix va participar en 1944 en la missió de l’IEM-CSIC (l’anomenada M48) de rescat de peces de la tradició, amb una metodologia científica i acurada, als pobles d’Alcoi, Alacant, Altea, Castalla, Elx, Pego, Canals, la Llosa de Ranes, Sueca, València i Vallada. De fet, en aquest mateix camp, el seu llibre Elementos folklóricos de la música valenciana, imprés a València en 1925, ja havia merescut el premi de la Diputació de València en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1924.

Quant a la seua carrera com a director d’orquestra, va començar la trajectòria professional dirigint les bandes de Vinalesa, Montcada i Llíria, i posteriorment va crear l’Orquestra Pro Arte, denominada més tard Orquestra Simfònica Pro Arte. El seu interés per la cultura valenciana el va portar a fer amistat en les tertúlies amb músics i escriptors valencians de l’època com Leopold Querol, Eduard López-Chávarri i Marco, Lluís Guarner, Enric Duran i Tortajada, Xavier Casp i Vicent Andrés Estellés, entre altres. Justament, entre 1953 i 1956 va fer la música de l’òpera Maror, amb llibret de Xavier Casp, una composició fortament arrelada al País Valencià però amb una vocació universal a través de la música i la tragèdia humana que representa, estrenada al Palau de les Arts de València seixanta anys després de ser composta, el 24 de abril de 2014. Maror està ambientada en 1940 en un poble de la costa sud valenciana, i posa en relleu que el compositor se sentia més còmode en el drama líric i íntim que en l’òpera espectacle, encara que la representació també té algun moment d’aquest caire.

Palau mai es va decidir a abandonar la ciutat de València, a pesar de les diverses ofertes rebudes per a dirigir a l’exterior. El 4 de gener de 1993, a títol pòstum, va ser declarat Fill Predilecte d’Alfara. La seua obra i trajectòria va ser estudiada pel compositor i musicòleg, i deixeble predilecte, Salvador Seguí Pérez, qui en 1995 va presentar una tesi doctoral a la Universitat de València, publicada parcialment en 1997 pel Consell Valencià de Cultura. En el 2016, l’Institut Valencià de Cultura va editar el CD Palau: música per a piano, que inclou 16 composicions seues. El Duo Palau, un conjunt dedicat a recuperar música valenciana format per la soprano Marta Estal i el pianista Daniel Ariño, publicaren en 2021 el CD Manuel Palau: música per a veu i piano, amb dotze cançons (lieder, específicament) de l’autor, que musicà també poetes contemporanis en llengua catalana: Lluís Guarner (Cançó muntanyenca i Cançó de capvespre); Joan Fuster (Criatura dolcíssima); Manuel Bertran Oriola (Sonetí); Vicent Andrés Estellés (Non, non, noneta); Xavier Casp (Veuràs que allí és suau la mar, A la vora, voreta del camí, Jo faria i Vestida de blanc); Teodor Llorente (La fulla); Agnès Armengol (L’espigolaire) i Tomàs Sanchis (Volva de neu). La major part de les peces no havien estat mai enregistrades ni editades. Els poetes Xavier Casp i Vicent Andrés Estellés li havien dedicat els poemes «A Manuel Palau» (1962) i «Palau» (1967), respectivament.

El fons documental del compositor va ingressar com a depòsit temporal per contracte civil de comodat entre Generalitat i els hereus del mestre Palau per a l’ús i custòdia en la Biblioteca Valenciana i la Unitat de Música de Culturarts Generalitat en el 2013. Es tracta de 3.069 documents de la seua biblioteca personal, 196 enregistraments sonors en diversos suports, 109 publicacions periòdiques nacionals i internacionals i 1.242 documents del seu arxiu personal (840 manuscrits de les obres compostes per ell, algunes inèdites), a més de diversos objectes personals com ara plaques commemoratives, retrats, batutes i fotografies emmarcades. Té una extensíssima obra, amb títols en valencià o castellà, per a orquestra, banda, teatre o cor.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Salvador Seguí Pérez. La praxis armónica-contrapuntística en la obra de Manuel Palau. Vida y obra del músico valenciano (tesi doctoral). València: UV, 1995.

---

Salvador Seguí Pérez. Manuel Palau: (1893-1967). València: CVC, 1997.

---

Vicent Vidal Lloret. Autors, institucions i tendències en la literatura popular valenciana (1873-1975). Alacant: UA (tesi doctoral), 2016.

---

Textos i poemes dedicats a Manuel Palau
Textos i poemes dedicats a Manuel Palau
https://alfarapedia.es/arxiu/textos-mestre-palau/#_Toc84352072