Remigi Palmero i Ruà
Alginet,
23 de gener de 1950
Alginet,
23 de gener de 2026
Músic i artista
Nascut en una família de carnissers, la seua mare, Maria, va perdre la mare sent encara una xiqueta i va haver d’assumir ben prompte la cura dels seus germans. El seu avi matern havia sigut alcalde durant la Segona República.
Des de ben jove es va dedicar a la música. Debutà amb Els Brots i formà part també d’Els Ribersons i Els Pavesos. Ben prompte es va integrar també en la banda d’Els 5 Xics, grup de pop-rock format el 1965 al barri del Cabanyal de València. El grup es posà de moda molt ràpidament i el 1968 va gravar un primer disc, Quan un home vol un dona, una versió en valencià del tema de Percy Sledge “When a man loves a woman”. Palmero s’incorporarà al grup com a guitarrista i cantant ocasional el 1971, amb només 17 anys. Segons l’especialista Josep Vicent Frechina, Els 5 Xics, com els 4 Z o Bruno Lomas, van possibilitar que començaren a penetrar en l’escena musical valenciana “els rudiments sonors de la música moderna”.
El mateix Frechina recorda com Palmero, que venia de recórrer matinals i envelats amb Els 5 Xics, es presentava de sobte “amb un so fresc i fascinant, algunes cançons grandioses –algunes d’estes signades per Juli Bustamante– i un àlbum que queda com una de les obres més importants de la música valenciana de tots els temps: Humitat relativa (Puput-Zafiro, 1978), disc pletòric de sensualitat i calidesa que sincronitza influències diverses en un estil personal inconfusible. (...) La seua especial sonoritat és deutora, segons el mateix Palmero, de l’enfit de la música anglosaxona que li havia representat el pas per Els 5 Xics”. En aquest sentit, Palmero explica en una entrevista citada pel mateix Frechina que el disc eixia sense cap plantejament comercial. Cansat de versionar, el músic d’Alginet tenia ganes de traure coses pròpies, d’innovar. “Ara, amb la perspectiva del temps passat, pense que també s’insinuava la possibilitat que en la nostra llengua es podia fer tota mena de música: hi havia salseta, hi havia pop, hi havia rock, també música més mediterrània –sirtaki, vals–, i això trencava amb la uniformitat que regnava en la cançó i en la música catalana del moment”, cita Frechina.
“Repetidament citat (afirma el principal especialista en la música del País Valencià) entre els millors discos de pop espanyol de tots els temps –ocupava el lloc 41 en el llistat de la revista Efe Eme (2003)–, atrapa una colla de músics en estat de gràcia que, amb la llibertat creativa com a recurs expressiu essencial, aconseguixen reflectir-hi els trets, eteris i inefables, del caràcter més específicament valencià”. Poc abans, Pep Laguarda havia publicat el seu mític Brossa d’ahir (1977), i un parell d’anys després Bustamante Cambrers (1979).
La periodista Majo Ciscar, en un article publicat a eldiario.es l’1 de juny de 2018, es feia ressò també, quasi quaranta anys després, del mític disc de Palmero: «Escriu el crític musical Juan Puchades que el disc Humitat relativa, de Remigi Palmero (Alginet, 1950), és “tan intens, té tanta llum i irradia tanta calor, que escoltar-lo és com mirar el sol amb els ulls oberts”. Ho escriu quasi quaranta anys després de la seua publicació. En aquella època també va causar molt de rebombori entre crítics com Diego Manrique i la resta d’especialistes musicals”.
Posteriorment, Palmero formarà justament amb el darrer el grup In Fraganti, amb el qual enregistraran dos singles en castellà, i el 1987 tornarà, explica Frechina, amb una altra “exquisida col·lecció de cançons –“Carnestoltes”, “Caravanes de núvols”, “Estimada companyia”– integrades en un disc molt personal, Provisions (Xiu Xiu Rècords), més decantat cap a les textures electròniques que s’han ensenyorit del panorama musical, però sense abandonar el regust mediterrani que caracteritzà el primer”. L’expert destaca, a més, que en aquest disc s’aprecia “la seua progressiva afició al budisme zen i la poesia antiga xinesa”.
A partir d’aquest moment, segons Frechina, la carrera musical de Palmero entra en una “certa intermitència i una irregularitat que li impedeixen desenvolupar el seu immens talent”. El cantant va enregistrar un disc en castellà, Afuera adentro (1989), una musicasset (Emparín, 1992) i el disc compacte Línia de foc (1994).
El 2006, després d’un temps d’absència dels escenaris, hi reapareix i anuncia la publicació d’un nou disc, Sense comentaris (La Calba) que apareix dos anys després, “un enregistrament casolà de veu i guitarra on es fa patent, una vegada més, el seu immens talent com a autor de cançons”.
A Palmero se’l considerarà, amb Pep Laguarda i Juli Bustamante, un dels pares de l’anomenat Rock Mediterrani. En una entrevista publicada el 2018 en el diari Levante, ell mateix explicava que allò que es pretenia era contestar a la Nova Cançó, que “era plana i ensopida. Nosaltres créiem que la música podia ser més sensual i menys polititzada i que el català tenia una sonoritat perfecta per a experimentar amb el pop o el funky”.[1]
Segons el periodista Carles Senso, “el seu ‘excedent utòpic’ el van heretar músics i grups com Manel, Arthur Caravan, Antònia Font o Òscar Briz, al dissenyar cançons melòdiques que han arribat a milions de persones”.
De la seua primera parella estable amb Anna Alfaro va tenir una filla. Separat als deu anys de relació d’aquesta primera dona, Palmero va conèixer Carme Gandia, amb qui ha compartit tota la seua vida i l’afició al ioga, convertit finalment en una professió. “El meu pare (explica Marina, filla del cantant) era una persona essencialment sensible, i haver viscut de prop l’ofici de carnisser va influir en la seua manera d’entendre l’alimentació i el respecte pels animals”. D’ací que “amb els anys, es va interessar per la salut, el ioga i l’espiritualitat, que acabarien convertint-se en pilars fonamentals de la seua vida”.[2]
Marina està convençuda que el fet que el seu pare morís a 76 anys el mateix dia que va nàixer “hauria estat una coincidència que li hauria semblat plena de sentit”. Pel que fa a la música, Marina Palmero explica que va acompanyar-lo durant tota la vida. “Va ser totalment autodidacte, de ben menut; el dia que el seu germà va portar una guitarra a casa ja va aprendre a tocar-la sense que ningú li ensenyara. Amb el temps, va arribar a dominar molts altres instruments”. Marina nega que mai haguera deixat la música, però sí la seua presència pública: “El meu pare va anteposar els seus principis i la seua manera d’entendre la vida a qualsevol èxit professional. Per a ell, la felicitat estava en les coses senzilles: contemplar una posta de Sol, passejar pel camp, gaudir de la natura o compartir una cançó amb les persones que estimava”.
La filla del cantant recorda amb especial estima la participació del seu pare en un disc de versions en valencià de Jackson Browne: “D’aquella col·laboració va nàixer una relació d’afecte que feia que cada Nadal arribara a casa una caixa de galetes dels Estats Units, una tradició que jo esperava especialment amb molta il·lusió”.
Marina el descriu com un home d’una “extraordinària creativitat”, molt hàbil amb les mans: “Arreglava qualsevol cosa abans de pensar a substituir-la. Pintava, construïa joguets i trobava bellesa en donar una segona vida a les coses. De fet, la guitarra que més el va acompanyar no era la més valuosa, sinó la més estimada: una guitarra que havia sigut de la meua mare quan era jove, que després va passar a les meues mans per a aprendre a tocar i que, després que es trencara d’un colp a l’escola, ell mateix va reparar. Aquesta guitarra va acompanyar-lo fins l’últim moment”. Segons la seua filla, “per als qui el vam conèixer, el seu llegat més important no va ser la música que va crear, sinó la manera com ens va ensenyar a viure: amb senzillesa, coherència, sensibilitat i estima per les coses essencials”.
El juliol de 2026, el músic d’Alginet era guardonat a títol pòstum amb el Premi Trajectòria dels XXI Premis Honorífics que atorga el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM).
[1]Vegeu l’article de Carles Senso (2026).
[2]Per a totes les referències en el text de Marina Palmero, entrevista de Francesc Viadel (7 de juliol 2026).
Autoria: Francesc Viadel i Girbés
Remigi Palmero i Ruà
Bibliografia
Llibres
Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns. València: AVL, 2011.
Remigi Palmero i Ruà
Enllaços relacionats
Carles Senso (2026): “Mor Remigi Palmero..."
Carles Senso (2026): “Mor Remigi Palmero..."
https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/eldiario-de-la-cultura/muere-remigi-palmero-autor-modernizo-musica-arrinconar-letras-politicas_132_12935824.html