Pintora i dibuixant

Teresa Pascual va nàixer a Torís i ben prompte s’instal·là a València. Era filla de la torisana Teresa Añó i del benassalenc Jesús Pascual, afeccionat a la construcció de maquetes i cultivador de l’aquarel·la i de la fotografia acolorida, un avant la lettre d’aquesta tècnica. Teresa va mostrar de ben jove una inclinació pel dibuix i la pintura a l’oli, i a pesar d’alguns impediments de son pare –artista també, i avançat al seu temps en altres conceptes– va poder accedir a les classes particulars de pintura que impartia al cap i casal el pintor de fama Manuel Sigüenza Alonso (València 1870-1964). Posteriorment va passar a l’Escola d’Artesans de València, després anomenada Escola d’Arts i Oficis, on va ser la primera dona a participar de les classes, amb un tracte diferencial positiu, però un tant paternalista.

D’acord amb la caracterització que n’ha fet Herminia Samblás o la mateixa filla de la pintora Maite Miralles (llicenciada en Belles Arts), la seua pintura d’aquarel·les i olis és deutora del domini que mostra en la tècnica del dibuix. En els seus quadres a l’oli hi ha tres trets fonamentals: l’harmonia dels tons pastel, la llum i la transparència, amb el resultat d’una delicadesa cromàtica extrema. La pintura que fa resulta agradosa i atrau l’espectador. Va pintar interiors, paisatges, bodegons, alguns retrats, i tant en el dibuix fet amb el plomí com en la pintura remarca el seu interés constant per l’arquitectura i pels paisatges urbans. Les constriccions familiars i de gènere, ben típiques també d’aquella època, la portaren a rebre una formació pictòrica bastant clàssica que en els pocs anys d’activitat intensa no li van permetre evolucionar –o no va voler fer evolucionar– cap a altres estils més innovadors. Per això els temes que toca són els que són i com són: adients amb allò que s’esperava d’ella, com de la resta de dones que gosaven entrar en el terreny quasi vedat de l’art.

La providència va voler que en aquells anys coincidiren a Benassal durant els estius la seua família amb Carles Salvador, destinat com a mestre a aquell poble entre el 1916 i el 1934, valencianista entusiasta i organitzador d’una multitud d’actes culturals, a més de pedagog renovador i escriptor polifacètic. La relació entre les dues famílies fou molt intensa i pròxima. També mantingueren una bona amistat amb el periodista internacional Alard Prats i amb el músic i compositor Perfecte Artola.

La trajectòria artística de Teresa Pascual és constant al llarg de tota la seua vida, però amb un punt d’inflexió a partir de la postguerra. De l’època 1931-1936 hem pogut reconstruir la seua participació en diverses exposicions col·lectives al voltant de l’Agrupació Valencianista Republicana, Acció d’Art i el Cercle de Belles Arts. Justament, aquestes entitats –amb la Sala Blava al capdavant des del 1929– van ser els nuclis que polaritzaren la renovació i l’avantguarda artística a València i donaren aixopluc a grups nodrits d’artistes novells i confirmats que contestaven les tècniques i el tractament folkloritzant dels temes valencians en les arts nostrades. Teresa Pascual hi participa modestament, no des d’un punt de vista que es puga anomenar avantguardista, sinó més aviat des d’una òptica de simpatia ideològica per les idees d’esquerra i valencianistes. La trobem en l’Exposició d’Art de Benassal (1931), la III Manifestació d’Art (1933), la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1933), la II Exposició Regional de Belles Arts (1934), la II Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1934), la III Fira del Dibuix d’Acció d’Art (1935), la III Exposició Regional de Belles Arts (1935), la III Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art (1935), l’Exposició de Bodegons a Acció d’Art (1936) i en l’Exposició d’art a benefici de les Milícies Populars Antifeixistes a València (1936).

Cal ressenyar, a més, la seua col·laboració en el setmanari valencianista El Camí, publicat a València entre el març de 1932 i l’octubre de 1934. A partir de 1933, l’hebdomadari inserí una secció titulada «Paisatges valencians» en què s’estampaven dibuixos de moltes contrades valencianes. Teresa Pascual és l’única dona que n’hi publica, i amb 11 dibuixos és l’artista que més n’aporta després del suís Alfred Baeschlin. Certament, el dibuix com a il·lustració independent havia adquirit en aquells anys una importància creixent entre les arts i la consideració d’obra d’art per se, i es difonia en les publicacions periòdiques de l’època.

Si fins a l’any 1936 havia mostrat un cert interés per exposar públicament, a partir dels anys 40 és una dona casada amb fills que viu a València i ha de dirigir l’atenció a altres quefers. Tot i això, no deixà mai de dibuixar o pintar, si bé limità al màxim la projecció pública a algunes mostres com el Certamen de Lo Rat Penat (1949), en què va obtindre un primer premi, i posteriorment en la Biennal del Regne de València (1951), a la qual va enviar el quadre «Carrer de Benassal». Aquesta retirada de l’escena social, però, no justifica els oblits sistemàtics dels historiadors actuals de l’art, que en tractar el període republicà només solen recuperar els noms que traspassaren la guerra o que hi tingueren un paper destacat pel seu compromís antifeixista, i entre ells hi ha poques dones reconegudes.

Havent vist les reserves del pare respecte de l’accés de Teresa al món artístic, és ben possible que l’amic de la família Carles Salvador fera per remoure els obstacles i que fora el mentor de la jove artista, atés que ell mateix milità o almenys simpatitzà amb totes les empreses valencianistes i culturals en què l’hem trobada. Heus ací dues actituds enfrontades: davant el paternalisme anul·lador de la voluntat individual que practica el pare, és ben plausible l’aposta de Carles Salvador per l’expressió lliure de la voluntat personal. Fruit d’aquesta relació, Teresa il·lustra diversos llibres de Salvador, com ara els díhuit dibuixos que trobem en Les Festes de Benassal (Barcino, 1952) i les il·lustracions del pòstum Parleu bé! (Sicània, 1957). Sobre la primera publicació, el malaguanyat Pere-Enric Barreda opinà: «Amb una gran senzillesa, amb una enorme simplificació de traços, però amb una rellevant expressivitat i profunditat, sap captar l’essencial de cada moment festiu, i les seues imatges són com flamerades que il·lustren la ja bella descripció literària».

En els anys de la postguerra, els seus dibuixos i pintures es convertiren en documents gràfics del patrimoni que havia desaparegut, atesa la brutalitat que imperà a Benassal. Per les festes d’agost de 1941 muntà al poble una exposició de 33 obres (24 olis i 9 dibuixos amb tinta xinesa) que recordaven les pèrdues ocasionades pels bombardejos de la Legió Còndor. A més, contribuí amb la seua obra a la renovació del patrimoni eclesiàstic, amb l’elaboració dels guions o estendards de sant Roc, sant Cristòfol i del Cor de Jesús, i també amb un quadre de grans dimensions de la Immaculada Concepció per a l’ermita de Sant Roc.

La seua relació amb Benassal, més o menys intensa a partir de la mort de son pare cap al 1956, no s’interrompé mai. Teresa Pascual va faltar a València el 1995, i els seus hereus volgueren que l’ampli conjunt d’obres sobre aquest poble hi romanguera en un museu estable creat a l’efecte en una casa de propietat familiar.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Samblás Arroyo, Herminia. Pintoras en Castellón, 1900-1936. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló, 2003.

Articles en publicacions periòdiques

---

Pérez Silvestre, Òscar. «Dos dibuixos de Teresa Pascual sobre Alaquàs (1934)» a: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, núm. XXVII, 2007, p. 213-227.