Mestre i erudit

Estudià batxillerat al col·legi dels jesuïtes de València i Magisteri a la Normal de València, on assolí el títol elemental en 1908 i el superior en 1909. Exercí com a mestre a Cartagena en 1911, a Torrent des de 1912, a Benimaclet en 1915-1930, a la Casa de la Misericòrdia el 1933 i a l’escola del carrer de Salinas de València el 1936. El seu nom apareix en la documentació, indistintament, com a Ventura i Bonaventura.

La seua preocupació com a mestre el va dur a editar una obra que recull diversos articles publicats en la premsa diària, amb el títol El valenciano en las escuelas y en la vida social: cuestiones de actualidad (1918). El seu punt de vista és primordialment utilitari per tal que l’escola siga eficaç, un valencianisme pedagògic. Escrivia en 1915 des de l’escola de Benimaclet: «creo que les sería muy conveniente y necesaria una lección diaria de vocabulario valenciano-castellano, para que fueran adquiriendo el caudal necesario de palabras para decir en castellano lo que quisieran, entender lo que leyeran y escribir lo que les fuera indispensable... […] Esto [...] exigiría ciertamente la introducción de la enseñanza de la Gramática valenciana en la escuela. ¿Qué inconveniente hay en ello? Tantas cosas inútiles se les hacen aprender a los niños, que bien pudiera sustituirse por esta otra necesaria o, por lo menos, muy conveniente». Oposat al nacionalisme valencià, però, considerava que calia atendre els alumnes valencianoparlants en la seua llengua. Ja en 1909 havia pronunciat una conferència a Lo Rat Penat titulada «Ús del valencià en la vida ciutadana», i al gener de 1915 publicà en El Educador Contemporáneo el treball «El idioma regional en las escuelas nacionales». Els seus escrits, definitivament, posaven la qüestió d’actualitat a la ciutat de València. En 1925 va reprendre el tema en la revista quinzenal Germania, que dirigia Lluís Cabrelles, article en el qual critica la política lingüística de França pel que fa a l'eliminació de les llengües diferents de l'oficial.

Als anys vint entrà en contacte amb el grup d’historiadors de València i començà a publicar en diversos mitjans. A banda de director del Centre de Cultura Valenciana, va ser un destacat impulsor del Centre d’Estudis Borjans —tema predilecte seu— i membre de la Institución de Estudios Setabenses. En 1923 va participar en el III Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat a València. Va ser uns anys bibliotecari del Centre de Cultura Valenciana i director a partir de desembre de 1940.

Desplegà la seua vessant erudita com a estudiós i divulgador de temes locals de Xàtiva, com els seus coetanis Carlos Sarthou, Gonçal Viñes o Josep Chocomeli, encara que va tindre també altres centres d’interés com els certàmens literaris que se celebraven a Cartagena, Barcelona, Tortosa, Xàtiva, Benimaclet i València. Pel que fa als Jocs Florals de Lo Rat Penat, va obtindre premis i accèssits en 1906, 1908, 1910, 1912, 1914, 1915, 1917, 1918, 1919, 1926 i 1932 i fou nomenat Mestre en Gai Saber. En 1933 fou nomenat vocal de la secció de Filologia de l’entitat.

Entre la seua llarga obra historiogràfica, cal assenyalar nombrosos en publicacions com el Boletín de la Real Academia de la Historia, Archivo de Arte Valenciano, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Las Provincias, El Educador Contemporáneo, Diario de Valencia, Cultura Valenciana, Saitabi, El Obrero Setabense. Semanario de Propaganda Católico-Social, Játiva Libro de Feria, etc. De l’extensa nòmina d’estudis monogràfics destaquen El turista en Játiva (1921), Curiosidades setabenses (1924-1925), Gala histórico-descriptiva de la ciudad de Játiva (1925), El inventor de la taquigrafía española y de la pluma estilogràfica: Francisco de Paula Martí. Su vida y su obra (1926) i, sobretot, la seua obra cabdal en tres volums Játiva biográfica (1931).

Va ser empresonat a València el 7 d’octubre de 1936, alliberat i, de nou, pres el 18 de febrer de 1937. En acabar la guerra, va ser reposat com a mestre a València. Les ciutats de Xàtiva i València tenen carrers dedicats a la seua memòria.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Joan Enric Pellicer i Borràs. L’ensenyament de la llengua catalana al País Valencià (1238-1939). Tesi. València: Universitat de València, 2003.

Capítols de llibres

---

Vicent Torregrosa. «Estudi introductori», a: Bonaventura Pascual i Beltran. El valenciano en las escuelas y la vida social. Xàtiva: Mateu Editors, 2007.