Llista alfabètica
Llista alfabètica

Àlvar Pascual-Leone i Forner

Vinaròs, 1 de desembre de 1896
Ciutat de Mèxic, circa 1953

Fotografia de Àlvar Pascual-Leone i Forner

Advocat i polític

Fill del senyor Pascual i Forner i d'Empar Leone i Ruiz. Procedent d'una família de mentalitat liberal, es va formar a la Universitat de València. Es casà amb Ascensió Chirivella i Marín, una de les primeres advocades d'Espanya, que va formar part de les dones universitàries de la generació del 27.

Tant Àlvar Pascual-Leone com el seu germà Joan Baptista, estudiant de medicina, un cop instal·lats a València i amb la carrera acabada, desenvolupen una molt activa carrera política. En ser proclamada la República a València el 14 d'abril, Joan Baptista va formar part de la junta provisional republicana, representant a l'Agrupació Valencianista Republicana. Més endavant, s'integraria en la files d'Izquierda Republicana, abandonant en aquest punt la seva carrera política.

Un cop finalitzats els estudis, Àlvar Pascual-Leone, segons mostren les actes de la facultat de Dret, va intentar aconseguir, amb ajuda de Marià Gómez, l'auxiliaria temporal dins de la Universitat. No obstant això, i malgrat que la llei segons el Real Decret del 9 de gener de 1919 que no permetia el nomenament de persones que ja havien exercit aquest càrrec durant vuit anys, Joaquim Uguet i Soriano torna a ser nomenat auxiliar. A principis del curs següent a aquest polèmic nomenament, es planteja de nou l'adjudicació de la plaça d'auxiliaria. Una nova llei, la del 19 de maig de 1928 (Llei Callejo), estipulava que les facultats, a partir d'uns nous plans d'estudi (els anomenats a-b-c), devien reorganitzar-se de forma diferent. La plantilla d'auxiliars s'amplia de cinc a set. Àlvar Pascual-Leone sol·licita novament presentar-se a l'oposició d'auxiliar al costat de José Colvée i Reig, Joan Beneyto Pérez i Francisco Ramón i Rodriguez-Roda. L'abril de 1930 es fa amb la plaça Josep Colvée i Reig i, Pascual-Leone, abandona tota idea de fer carrera dins de la Universitat.

A partir d'aquesta data va fer oposicions arribant a ser director general d'administració local i magistrat del Tribunal Suprem, al costat de Mariano Gómez, primer rector de la Universitat de València durant la República que havia abandonat el rectorat el 1932.

Va ser membre de la lògia maçònica de Les Germanies de la Federació Valentina del Gran Orient Espanyol. Lògia de la qual Adolf Pizcueta era secretari i que estava formada per altres valencians il·lustres com Vicent Tomàs i Martí o Francesc Soto, futur regidor de l'Ajuntament de València.

 

Tasca política

Els seus inicis polítics daten de 1918, quan exerceix de president de la Joventut Republicana Nacionalista. Compagina la presidència d'aquesta organització i el seus estudis amb col·laboracions en publicacions d'esquerres, com el setmanari local de Vinaròs El Socialista o la revista Pàtria Nova, fundada per ell el 1921. Va arribar a publicar en moltes més publicacions com El Pueblo, La Voz de Valencia, La Libertad o El Luchador.

Destaca la seva participació en la revista literària i progressista Taula de Lletres Valencianes, creada a València l'octubre de 1927 per Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Enric Navarro, Miquel Duran i Francesc Caballero, que buscava impulsar la valencianització de les forces polítiques i recuperar la personalitat nacional.

Va militar en les files del blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA), federat a nivell estatal amb el Partido Republicano Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux. Amb la proclamació de la República, fou elegit regidor de l'Ajuntament de València pel PURA.

En les eleccions de 1931 es presenta al càrrec de diputat en les files del PRR per la circumscripció de Castelló. Obté el càrrec gràcies als 36.651 vots aconseguits però, el 2 d'octubre de 1933, abandona la seva acta de diputat a les Corts en ser nomenat director general d'Administració. En les eleccions de 1933, de nou pel PRR i per la circumscripció de Castelló, aconsegueix 57.953 vots en la segona volta, ja que en la primera no s'aconseguix superar el 40% de nombre de votants requerit per la llei.

A les següents eleccions, el 1936, es presenta per la circumscripció d'Almeria. Aquesta vegada dins de la llista d'Unión Republicana. Els seus resultats són excel·lents, és votat per 73.093 d'un cens de 125.187 electors. Un any després, obté la plaça de magistrat de la sala 5a del Tribunal Suprem, en representació primer d'Acción Republicana i, després, d'Izquierda Republicana. Amb la Guerra Civil, i sempre fidel als seus ideals republicans, és nomenat director general d'Administració local. Anys abans, mentre ocupava el càrrec de regidor a l'Ajuntament de València, va formar part de la comissió encarregada de redactar l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia, que va ser frustrat per l'esclat de la Guerra Civil.

 

La Guerra Civil: exili a Mèxic

Va assistir a les últimes Corts de la República celebrades al castell de Figueres, l´1 de febrer de 1939. Aquest mateix any, en acabar la guerra, s'exilia a Mèxic passant abans per França.

Ja instal·lat a Mèxic, va ser conseller jurídic de l'Instituto Mexicano del Seguro Social des de la seva fundació, des del qual es dedicà a publicar una sèrie de monografies sobre legislació laboral, de gran influència a tota Amèrica Llatina. Allà funda el 1943, amb un grup de republicans seguidors de Diego Martínez Barrio, el grup polític "España con Honra", l'objectiu principal del qual era donar a conèixer la legalitat de la República Espanyola. "España con Honra", com assenyala en la seva novel·la autobiogràfica, Pere Osuna, fa referència al crit emès per un amic republicà en morir afusellat.

Àlvar Pascual-Leone proposa la formació d'una associació de partits republicans a Mèxic després del final de la Guerra Civil. A partir d'aquesta idea, naix Acció Republicana Espanyola, formada bàsicament per Izquierda Republicana i Unión Republicana. Va arribar a tenir delegacions a tota Amèrica, Europa, i fins i tot en les Filipines.

El pensament de Pascual-Leone defensa l'existència d'un parlament, d'un president, i de la legalitat del govern de la República. Argumenta que, malgrat que el mandat dels diputats electes acabà el febrer de 1936, legalment segueixen en funcions ja que l'article 59 diu: "Les Corts dissoltes es reuneixen de ple dret i recobren la seva potestat com poder legítim de l'Estat, des del moment en què el president no ha complert dins de termini l'obligació de convocar les noves eleccions". Diego Martínez Barrio, president de les Corts i de la Diputació Permanent, a partir de la lectura d'un missatge d'Azaña dimitint el 3 de febrer de 1939, s'instaurà com el dipositari del poder màxim de la República. Aquesta Diputació de les Corts passa de París a Mèxic, on Pascual-Leone exercí de secretari.

El 7 de novembre de 1941, pronuncia un discurs on defensà la presidència legítima de les Corts en la figura de Diego Martínez Barrio. Nega, així, la legitimitat del govern de Franco, tot i ser reconegut per gairebé totes les potències a excepció de Mèxic i Rússia. Diu: "No es tracta de restaurar persones, sinó, ratificant els nostres ideals, i per respecte als que van caure en defensa, restaurar les institucions legítimes [...] Dir que la Constitució existeix, viu, seria dir poc. Hem de provar que l'emigració republicana, representació d'una Espanya dolguda i ensanguinada, constitueix un poble dispers, desarrelat, diríem extravagant en el sentit de fora de la seva òrbita natural, però poble unit i solidaritzat per una gran emoció [...] No hi ha més talls que les que el poble triés lliurement, amb ajust a la constitució, ni més diputats que els que designés la voluntat nacional, mitjançant el sufragi universal i secret ".

Pascual-Leone, arran de discursos com aquest i d'anys de dur treball al costat dels republicans de "España con Honra" i altres grups d'esquerra a l'exili, va aconseguir que el president de Mèxic, Manuel Àvila Camacho, autoritzés la reunió de les Corts espanyoles al Saló de Cabildos del Palau de govern de la Ciutat de Mèxic el 17 d'agost de 1945. Aquest dia, jura el seu càrrec Diego Martínez Barrio com a president interí de la República. S'encarrega la formació d'un nou govern, el primer de la República a l'exili, on la presidència va córrer a càrrec de José Giral.

Per Pascual-Leone van ser anys difícils, allunyats de la seva terra. Això, però, no va minvar la seva activitat política que desplegà col·laborant en periòdics mexicans com El Nacional o Excelsior, al diari òrgan del seu partit España con honra, on exercia com a director, o a Mediterrani, la revista de la Casa Regional Valenciana de Mèxic.

En morir deixà una obra formada per La transformación del concepto económico en el siglo XVIII, Pedro Osuno (1945), La república española existe (1943) i Plebiscito, ¡no!, Constitución (1944).

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Àlvar Pascual-Leone i Forner

Bibliografia


Llibres

GIRONA I ALBUIXEC, Albert i MANCEBO, María Fernanda. El exilio valenciano en América: Obra y memoria.. València: Univ. de València, 1995.