Mestre i escriptor

Xavier Paulino Torres, nom amb el qual és conegut en la literatura valenciana, va nàixer i va viure molts anys al Cabanyal, als Poblats Marítims de València. Es va iniciar públicament en les lletres, sobretot en el vers, amb algun accèssit poètic en els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1898), en l’Almanaque de Las Provincias (1899, amb el poema “La mare del repatriat”) i diverses poesies breus en el diari Las Provincias en 1899.

El seu centre d’actuació fou el Teatre de la Marina del Cabanyal, on el 18 de gener de 1903 estrenà de l’assaig líric Toc de glòria, amb lletra seua, i el 22 de gener de 1904 posà en escena la sarsuela Las alas de cera, amb música de Bernat Morales, qui s’estrenava com a compositor. Altres obres seues per al teatre que han deixat poc de rastre són Los soldados de mañana i ¡Noche buena!

Els versos li van fer guanyar diversos accèssits als premis dels Jocs Florals de la Societat Humorística Valenciana L’Antigor en 1905, 1906, 1907 i 1910. Aquesta entitat, dedicada a orfeó, serenates i altres actes festius, s’havia creat en 1901 i va fer els primers Jocs Florals en 1902, en els quals s’oferien premis de broma a una llista de temes humorístics. Tenia el domicili al palau dels comtes de Parcent, al carrer de Joan de Vila-rasa, 12 segon pis, en l’entorn de la parròquia dels Sants Joans, al districte del Mercat. Un dels poemes d’aquests anys és «Les barraquetes de nadar» (1905), ambientat al seu estimat Cabanyal.

Lluís Bernat, director d’El Cuento del Dumenche, li va publicat el 24 d’octubre de 1908 la novel·leta breu (o conte llarg) De vora mar, en el qual retrata personatges i costums del barri. Bernat li retrau un defecte: (sic) «La construcsió de sa prosa es visiosa, sóna á vérs. Es éste un defécte que venim notant ya en atres escritors, defécte que deu segurament son oriche á la falta de costum d’escriure en prósa. Así, mal ó be, tots els qu’escribim en valensià ham deprés á fer versets. De la prósa s’ham cuidat póch ó chens, quisá per falta d’ambient, de camp pera el seu cultiu y desarrollo. Quisá siga este el primer mérit, la primera victória, que, vullguen ó no els gossets de barraca, obtinga la nóstra publicasió».

Era militant del PURA i sembla que entre 1899-1909 estava opositant a mestre. En 1909 fou destinat a Múrcia, a una de les quatre escoles graduades annexes a la Normal de Magisteri, anomenades Grupo Andrés Baquero, on va treballar fins al 1937. En prendre possessió d’aquesta plaça, començà a escriure articles d’opinió i d’actualitat educativa en el diari oriolà La Iberia i el setmanari republicà Murcia Nueva.

En 1911 es va casar amb la valenciana Dolors Pérez Soriano i, per completar la renda familiar, era preparador d’oposicions a Múrcia i Oriola. Tenia bona reputació com a mestre “a la moderna” i la família vivia al c/ Santa Teresa, 23. Va ser membre de la directiva de l’Associació de Magisteri de Múrcia, i fins i tot president en 1922.

Sempre va estar relacionat amb el republicanisme. Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera al setembre de 1923, fou proposat com a regidor de l’Ajuntament de Múrcia. Sembla que va ser cessat a les poques setmanes i proposaren de desterrar-lo a Albacete (abril de 1924). En tornar a Múrcia, continuà com a director de la mateixa escola.

En els anys de la II República fou regidor radical (lerrouxista) i vicepresident de la Comissió Gestora de la Diputació (1932-1933), càrrec al qual va renunciar en 1933. En 1935 va ser un dels impulsors per a la creació a Múrcia de la Casa Regional Valenciana per als valencians residents allà. Fou membre del Front Popular per Unió Republicana, president accidental i governador civil en temps de guerra.

Va ser detingut pel maig de 1939 i jutjat el 2 de juliol. L’acusaren d’haver pertangut al Front Popular, a la lògia maçònica 33 del Gran Oriente i de ser testimoni de càrrec en un tribunal popular contra falangistes i altres conservadors. El consideraren «de muy malos antecedentes por sus ideas avanzadas y revolucionarias». Fou executat a les poques setmanes i soterrat en una fossa individual al Cementerio Nuestro Padre Jesús de la pedania d’El Puntal de Múrcia. Deixava vídua i un fill metge, Javier Paulino Pérez (1913-1991), represaliat en diverses ocasions pel franquisme i polític en les primeres legislatures de la democràcia. El pare té un carrer dedicat a Múrcia.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Javier Paulino Pérez, fill de Francesc Xavier Paulino Torres
Javier Paulino Pérez, fill de Francesc Xavier Paulino Torres
https://diccionariobiograficodecastillalamancha.es/biografias/paulino-perez-javier/