Periodista, escriptor i corredor de comerç

Fill d’una família modesta del carrer de Lluís Vives, 7, va poder fer uns estudis bàsics a les Escoles Pies de València i es va dedicar en la primera joventut al comerç, a Tarragona.

El 1859 va col·laborar en la fundació i redacció del periòdic bisetmanal El Tarraconense, portaveu del liberalisme conservador, cofundat amb Francesc Morera i Valls. Aquella experiència va durar uns quinze mesos, i el 1860 va col·laborar amb el nou valentí La Opinión, precursor de Las Provincias (1866...).

Amb Enric Escrig i Joan Guix es va embarcar en un nou projecte: el setmanari popular El Tio Nelo (1862). Va formar part de la redacció de Los Dos Reinos –periòdic fundat a València el 16 d’agost de 1864 per Josep Peris i Valero, cap del partit progressista, defensor de la unió ibèrica i del progressisme liberal–, i de nou tornà a entrar en negocis mercantils. El 1868 havia canviat l’orientació política cap al progressisme i fou nomenat oficial de l’Ajuntament de València en 1870, d’on passà per renúncia a oficial de la Diputació de València, del Govern Civil de València i de Cadis, llocs als quals solia renunciar al poc de temps. Abans de marxar sense un rumb clar a Madrid, on va morir, es tornà a dedicar a ser corredor de canvis. A Madrid no va trobar cap treball ni en la premsa, i fins i tot alguna oferta política, que tant li repugnava, no es va acomplir. Desenganyat amb tot, es va disparar tres trets de revòlver.

A més de redactar El Tio Nelo, col·laborà en les antologies festives coordinades per Constantí Llombart Niu d'abelles (1872), Lo Rat Penat. Calendari Llemosí (1874) i Tabal y Donsayna (1878), i va escriure dos miracles vicentins: Lo fanàtich de Traiguera i La veu del cel (1863).

El 1868, Peiró publicava al Calendari Català que dirigia Francesc Pelagi Briz el poema «A Catalunya. Un recort y una esperansa» que diu: «Non so[c] nat, senyora mia, —de lo teu cèl sota‘ls raigs, / ni la llengua que tu parlas —es la que jo sé parlar; / pero hi ha en las mevas venas —part de catalana sanch / [...] ¡y amor llavors me parlava, —me parlava en catalá! / [...] Vullch cantarte [...] / en la teva llengua —qu’armonias té tan grans!».

Contava Llombart que era un escriptor fàcil i espontani que sabia captivar els lectors amb la narració més senzilla. El fet de dedicar-se al periodisme polític i deixar sense signatura els seus articles no li va procurar una fama que potser l’hauria ajudat a sobreviure en el difícil món de les lletres.

Adrià Martí-Badia (2018) ha estudiat la seua ideologia lingüística. En poques paraules, Peiró Dauder és un dels que empraven «llemosí» per a designar el conjunt de la llengua catalana «antiga». A partir de l’article anònim «El dialecte valensiá» (1862, El Tio Nelo) destaca Ricard Blasco (1988: 44) que aquest escriptor «potser fou un dels primers a assenyalar, el 1862, influït probablement per la lectura d’algun text del Cinc-cents, que “llemosí” era un terme arcaic». Més endavant, Peiró es pregunta: «¿Pero per qué la literatura no s’encarrega de transmetre y compachinar algo escrit en el nostre dialecte, pera no pèdrel del tot?». «¿Per qué así no ham de manifestar el amor al nòstre dialècte? Die avans que l’hermosísima llengua llemosina s’en aná, ¿pero acás en la c’ara parlem, castellanisá y desconeguda com está, no hiá elements literaris y d’alt prèu? Es veritat que modernament s’ha esplotat y pròu; pero en sèrt chènero ahon per desgrasia no tots han conseguit logar el seu intent. (...) yo crech que la llengua llemosina nos ha deixat encara alguna miqueta de sombra de la seua dolsor y poesía. ¿Pues qué, no es posible fer brollar grans fonts de sentiment de la nòstra actual llengua valensiana? Digas c’ha caigut en el despresi y que mals fills l’abandoném al olvit; pero no qu’es pòbra ó no fecunda, ó lo qu’es mes dolorós, estrambòtica y de mal gust». En resum, Peyró Dauder confiava en la capacitat del valencià per als usos literaris cultes, incloent-hi, en el camp teatral, el drama.

Aquest article va ser recuperat en 1915 en el número 10 de la Biblioteca Valenciana Popular de Josep Ribelles Comín, bibliotecari i erudit castellonenc establit definitivament a Barcelona des del 1898.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Adrià Martí-Badia. Les ideologies lingüístiques dels valencians de la segona meitat del vuit-cents i principis del nou-cents (1854-1906). Tesi doctoral. València: Universitat de València, 2018 [Tesis doctorals].

Capítols de llibres

---

Constantí Llombart. «En Jaume Peiró y Dauder», a: Constantí Llombart. Los fills de la morta-viva. València: Emili Pasqual, 1879, p. 501-514.