Metge i etnobotànic

Durant la seua època d’estudiant universitari fou també cantautor, una dedicació que posteriorment abandonà totalment. L’any 1986 es llicencià en Medicina a la Universitat de València, però la seua trajectòria vital fou absolutament atípica ja que es desenvolupà al marge dels postulats de la medicina oficial.

Amant i admirador de la natura, es proposà reivindicar-la, estudiar-la i divulgar-la. En la revista saforenca Bagalina inclogué un article revelador titulat «L’espai de l’aventura» en què considerava trist que només es relacionara aquest concepte amb geografies estranyes i situacions atzaroses. Per a ell, l’aventura era obrir-se a la vida sempre naixent, un gest cridat a la indagació i la recerca. Tant podia ser passar uns dies al ras de les muntanyes veïnes com encetar una conversa o una amistat, passejar per l’horta, obrir un llibre o escriure una carta. És a dir, saber mirar amb ulls nous i aprendre a estimar les belleses de l’entorn. I reblava: la major aventura era arriscar-se a ser qui ets. En la mateixa revista aparegueren dos articles que en podien servir d’exemple, un sobre el primer rossinyol de l’any i un altre sobre les fonts de la comarca.

Al mateix temps començà a impartir cursos de natura i excursionisme a la Universitat Popular de Gandia i a l’Escola d’Estiu Marina-Safor. I, en consonància, publicà el seu primer opuscle, Castells de la Safor (CEIC Alfons el Vell, 1986), una invitació a visitar-los on, més que les dades històriques, prioritzava la descripció del paisatge i de l’espai on s’ubicaven. Ell es considerava un pobletà allunyat de la gràcia de la bona escriptura, que mai arribaria a l’alçada del lirisme dels rierols i les sendes, de la prosa de les marjals, el ritme dels platjars o el clímax dels cims.

La següent publicació fou Lluors de Gaia. Paisatges, flora i fauna de la Safor (1989), editada per l’Ajuntament de Gandia dins la campanya «Cultura a l’escola». Hi repassava els distints ecosistemes de la comarca i introduïa el que havia de ser una constant en els seus treballs: l’autoria de les magnífiques fotografies il·lustradores. En aquest cas, per tal de motivar els infants, prengueren la forma de cromos adhesius d’un àlbum. A continuació aparegué una obra extensa i consistent que serví de model per a investigacions futures: Herbari breu de la Safor (Universitat Popular de Gandia, 1991), que presenta com un petit homenatge a un altre humil divulgador de la natura, Josep Mascarell Gosp, autor d’Amics de muntanya. Excursionisme i plantes medicinals. I l’any 1994 enllesteix Bellreguard, verd esguard, editat per l’ajuntament del seu poble nadiu, on repassa les partides del terme i els diferents espais florístics i paisatgístics.

Seguidament publicà dues obres que incitaven a viatjar i conéixer terres, serres i paisatges d’un espai més ampli, Diània, o Comarques Centrals Valencianes, un territori delimitat pel riu Xúquer, al nord; el riu Vinalopó, per ponent; el riu de la Vila, pel sud, i la mar Mediterrània. Abraçava, per tant, la Safor, la Costera, la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià i les dues Marines. En el primer llibre, Meravelles de Diània (CEIC Alfons el Vell, 1995), seleccionava diversos paratges i en descrivia les rutes i els seus encants paisatgístics. El lector hi podia trobar referències botàniques, geològiques, històriques, etnològiques, un extens recull toponímic i uns encertats paratextos literaris que conferien a les muntanyes un alé poètic. En els títols de crèdit s’autodefinia com a homo sylvester, copiant un text llatí d’un altre metge, Arnau de Vilanova, com a predecessor en una altra baula de la mateixa cultura. En la mateixa línia de guia per a gaudi de paisatge, li seguí De la Mariola a la mar. Viatge pel riu Serpis (Col·lectiu de Mestres de la Safor, 1997).

Cap al tombant del segle s’esdevingué un canvi substancial en la seua projecció. Publica en una editorial comercial el llibre Flora pintoresca del País Valencià (Tàndem, 1999) i guanya el Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular amb el Costumari botànic (Bullent, 2000), que acabarà constant de tres volums i que, pel seu èxit, foren reeditats. Aquells llibres eren la culminació d’un projecte d’investigació que havia començat a mitjan dècada dels 80. Es fonamentava en un treball de camp tenaç i fecund, recolzat en múltiples entrevistes a persones del món rural valencià i pastors de muntanya, i combinat amb un profund coneixement de la matèria i un mètode rigorós, endolcit per una prosa clara i fluida i amb gust per l’adjectivació precisa, d’acord amb el seu propòsit divulgador i enriquida amb oportunes referències literàries que podien anar des dels clàssics grecollatins a la poesia catalana contemporània. Cada fitxa del catàleg florístic seleccionat constava del nom científic i els noms populars corresponents i l’acompanyament de dades ecològiques, etnogràfiques i antropològiques, amb informació dels usos culinaris i medicinals en què reflectia un saber popular en perill d’extinció. El conjunt es pot considerar l’obra magna de l’etnobotànica valenciana, elaborada pacientment i generosament per un «jornaler de la cultura», talment com s’autocaracteritzà en alguna ocasió, que procurà ajustar coherentment la seua recerca de les humils espècies vegetals que estudià amb la seua pròpia austeritat de vida.

D’altra banda, la seua labor divulgadora eixamplà el destinatari amb les seues intervencions televisives, la qual cosa el convertí en un personatge popular entre els amants de la natura. Es produïren en Gandia Televisió i, especialment, en la secció «Les nostres plantes» del programa Medi Ambient de Punt 2 (1999-2007). Al mateix temps també publicà en la revista Mètode una sèrie d’articles que titulà «Botànica estimada». Així mateix, participà en activitats d’extensió universitària de la Universitat d’Alacant en la seu de Cocentaina dins els cursos denominats «Comuniquem la ciència». La seua aportació, apareguda en Quaderns de Palau 1 (UA, 1999), es titulà «Cuina rural silvestre. Recerques etnobotàniques al País Valencià». En aquesta mateixa universitat fou també col·laborador honorífic del Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència. I així mateix cooperà amb l’Associació per a la Investigació Sanitària a la Safor (AISSA) en diverses recerques entre les quals destaca la del llibre L’enfit: una malaltia de la medicina popular (CEIC Alfons el Vell, 2006), titulada «Plantes digestives indicades en les indigestions, enfits o empatxaments».

Al gener de 2005 llegí la seua tesi doctoral, Recerques etnobotàniques al Territori Diànic o Comarques Centrals Valencianes, a la Facultat de Medicina i Odontologia, Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València. El text roman inèdit. Els centenars d’elements del catàleg florístic que incorpora, en compte de figurar en ordre alfabètic del nom científic, com en el Costumari, s’agrupen per capítols molt suggeridors: cuina rural i silvestre, formulari popular ordenat per accions terapèutiques, flora domèstica, flora veterinària i ramadera, flora màgica, flora festiva i religiosa, flora rondallística i fitonímia popular diànica.

L’any 2006 obtingué el Premi Valldigna d’Investigació per a la realització d’un estudi sobre les plantes endèmiques medicinals de la zona, però la seua mort sobtada, a causa d’una hemorràgia interna a sa casa de la platja de Miramar, li ho impedí. També preparava l’edició d’un dietari, publicat pòstumament, amb el títol Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2018), on efectua un elogi de la vida senzilla del camp en contrast amb la buidor del tràfec urbanita, descriu paisatges, transcriu converses amb pastors i reflexiona sobre una sèrie de lectures molt variades que van des del Jack Kerouac de la Generació Beat fins al frare, filòsof i teòleg medieval, Mestre Eckhart. Així mateix, després del seu òbit, se li concedí el Premi Jaume I de Periodisme per la seua secció del programa Medi Ambient de Punt 2 i l’Ajuntament de Bellreguard el nomenà Fill Predilecte. Era casat i amb dues filles: Júlia i Anna.

El seu treball havia aconseguit una gran consideració científica i popular i despertà una estima general cap a la seua persona. Posteriorment al seu decés es batejaren rutes, parcs i paratges amb el seu nom, s’establiren premis que el recordaven i s’organitzaren diversos actes de reconeixement, institucionals, acadèmics i ciutadans. Entre els més significatius hi ha l’exposició «Joan Pellicer, la saviesa de les plantes» al Museu Valencià d’Etnologia (2017); l’edició, per part del seu amic Vicent Savall del CD Homenatge a Joan Pellicer (2011), on dedica un recull de cançons a la seua memòria i d’altres per les quals havia mostrat predilecció o que sonaren en vetlades felices sota la llum de les estrelles. I en el camp científic sobreïx el volum Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer (CEIC Alfons el Vell, 2009), que reuneix les ponències de les VI Trobades del Seminari d’Estudis sobre la Ciència, celebrades a Gandia. El llibre es clou amb tres articles específics sobre la seua figura. Emili Laguna tracta la seua aportació a l’etnobotànica; Francesc Devesa aborda la seua relació amb la medicina i conclou que Pellicer era partidari d’una medicina integradora que permetera la complementarietat entre l’oficial i l’alternativa, que constitueix la fitoteràpia; i Daniel Climent en realitza una semblança biobliogràfica.

En la seua ingent labor investigadora i de divulgació formà nombrosos deixebles que mantenen viva la seua obra i la prossegueixen. 

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet