Historiador i activista civil i cultural

Entre els activistes de la societat civil de la ciutat de València, n’hi ha pocs que puguen igualar-se a Eduard Pérez i Lluch, defensor tant del patrimoni cultural de l’Horta com lluitador contra la degradació socioeconòmica d’un dels barris més singulars de la ciutat, Campanar. Eduard, com era conegut per tothom, no tan sols va dedicar bona part de la seua vida a l’estudi i la preservació del patrimoni cultural de l’Horta sinó que, a més, va ser un dirigent veïnal que va encapçalar la lluita contra la pèrdua del barri propiciada per les dinàmiques pròpies de l’especulació immobiliària en una ciutat en plena expansió que, en aquell moment, governava el PP de Rita Barberá.

Va ser ell, precisament, entre d’altres fites, qui va iniciar la lluita civil contra la desaparició de les alqueries del Pouet i qui va redescobrir la pintura mural del setge de Salses, a la Catalunya Nord, que va tindre lloc a l’hivern de 1639-1640 en un dels murs del Molí dels Frares.

Val a dir que Eduard va evolucionar políticament des de posicionaments anticatalanistes de joventut, adquirits per la seua proximitat a sectors conservadors de l’Església,[1] a un valencianisme democràtic que, en unes poques dècades, havia de trencar el seu estat de minorització a la capital del País Valencià. En aquest sentit, cal dir que l’historiador ja en 1999 va formar part de la llista municipal del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) en el número 4, i el 2003 en el número 7, sempre com a independent. Va ser el mateix dirigent nacionalista Ferran Puchades, avui regidor de l’Ajuntament de València per Compromís, qui va fer les gestions de la seua adhesió a la candidatura.

Eduard Josep Pérez i Lluch era fill de Manuel Pérez Civera, originari de Bonrepòs i Mirambell, i de Concepción Lluch García, nascuda a Tavernes Blanques.[2] Els seus pares eren carnissers de professió i es van traslladar a Campanar quan Eduard tenia tan sols tres mesos, concretament al número 17 del carrer de Benidorm, on van instal·lar el domicili familiar i la carnisseria. Els seus germans Manolo i Conchín, seguint la tradició familiar, varen ser carnissers de professió. Ell, però, des de ben menut se sentia atret per l’estudi. El seu professor de l’Escola Nacional Unitària número 26, Ángel Barona, així ho feu constar, tal com ressenya Salvador Benlloch, en les anotacions del llibre d’escolaritat de l’any 1973: “intel·ligència superdotada, gran capacitat d’estudis i moltíssim interès”. Aquesta escola estava situada al carrer del Baró de Barxeta, on Eduard va estudiar fins al 1974, quan va passar a l’Escola Nacional Unitària número 25 en la plaça de l’Església de Campanar fins a 1976. Posteriorment, va continuar la formació al Col·legi Nacional Mixt Cervantes fins a l’any 1979, i fins al 1982 a l’INB de Campanar.

Segons que explica el seu amic Benlloch, l’inici de l’institut va coincidir amb la inesperada malaltia del seu pare a causa d’un tumor al costat de l’artèria caròtide, que va acabar amb la seua vida el 25 de febrer de 1980. El 1984, arribada la majoria d’edat, Eduard va decidir no continuar els estudis i a 19 anys va anar-se’n a Vinaròs a treballar com a locutor de ràdio per a l’empresa Mitjans de Comunicació València. Més tard, entre 1988 i 1991, va treballar per a Vicent Garcia Editors i després per a Fil-per-Randa Viatges, on va fer de guia turístic per gran part d’Europa entre els anys 1991 i 1993.

Entre 1993 i 1996 va reprendre els estudis a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, on va llicenciar-se en Història. Van ser anys, segons Benlloch, de creixement intel·lectual i també de gran relació familiar, com recorda Amparo Guillot Pérez, la seua neboda: “En tot aquest temps residia amb la seua mare en el número 17 del carrer Benidorm en Campanar. Allí vam tindre la sort de compartir moltes hores amb ell, el meu germà Joan i jo i la meua mare, la seua germana Conchín, que participava en el negoci familiar integrat en l’habitatge. La carnisseria, que era un xicotet comerç local on es treballava amb gènere de l’escorxador de Càrniques Estellés, va tancar quan es va jubilar la seua mare”. Al poc de temps de deixar la carnisseria es van mudar al número 13 del mateix carrer.

En els anys noranta, Eduard es va implicar personalment i professional en l’Associació de Veïns de Campanar. Membre des de 1991, primer va col·laborar com a secretari i, posteriorment, en va ser president de 2000 a 2013, any que va renunciar a causa del seu mal estat de salut.[3]

Amparo Guillot, esmentada per Salvador Benlloch, recorda que “des de l’Associació de Veïns va treballar per aconseguir un Campanar millor per a tots, va ser un home pròxim i va mantenir un contacte constant i fluid amb els veïns i comerciants del barri. Coneixia els seus problemes, les seues necessitats, així com les incidències que es produïen, i tot havia de constar en el registre d’entrada de l’Ajuntament de València o en la Prefectura de la Policia Local, com es pot comprovar en els seus arxius personals”.

En 1994 va redescobrir en el Molí dels Frares una pintura mural al·legòrica del setge del castell de Salses (1639-1640). Elaborada amb finalitats propagandístiques, n’havia parlat als anys vint de manera molt difusa i amb poc rigor històric l’erudit Josep Martínez Aloy. Eduard va ensenyar el mural a Luis Pablo Martínez, aleshores un becari del Departament d’Història Medieval de València. Dos anys després, Martínez va témer que la construcció de la Ronda Nord de circumval·lació destruís el molí. La sospita era infundada, però Eduard va remoure cel i terra per salvar el conjunt que acollia les pintures i la sorprenent troballa es feu pública. El 1996 es va iniciar, segons explica Luis Pablo Martínez, “el procés de patrimonialització del Pouet” amb la celebració d’un congrés d’homenatge a Pierre Guichard.[4] En una visita guiada per l’Horta, vam passar en autobús per l’avinguda del Mestre Rodrigo. Juan B. Marco Segura, de la Universitat Politècnica de València, qui va pronosticar la desaparició de l’horta de Campanar segons les previsions del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de la ciutat de València de 1988 que afectaven la zona. Aquell estiu, Eduard i Luis Pablo Martínez, Ignasi Mangue i Alférez i Andreu Martínez Arnal van dedicar setmanes a recórrer el Pouet i la partida de Dalt, i al juliol van sol·licitar oficialment a les administracions la “protecció i rehabilitació” del Molí dels Frares. Tres mesos després, Eduard i Luis Pablo van sol·licitar també la creació d’“un parc històric” a la partida de Dalt. Segons Martínez, “en pocs llocs de l’Horta es concentrava un repertori tan variat i complet d’immobles significatius (...): dues séquies mare, Mestalla i Rascanya; l’assut de Rascanya, amb el tram inicial de la séquia, de tàpia valenciana del segle XV; un braç principal d’una tercera séquia mare del Tribunal de les Aigües, la fila de Campanar de la séquia de Tormos; partidors històrics, com les llengües de Miralles i les del Molí del Comte, molins d’aigua, alguns en peu, en funcionament i perfectament recuperables, i altres en ruïnes però susceptibles d’excavació i valoració arqueològica (molins de Llobera, dels Frares, Nou, Sol, de Pobres, del Comte, d’Horta); un espectacular repertori d’alqueries i cases de camp dels segles XIII al XX, i potser anteriors (...) una barraca excepcional, per dimensions, estat de conservació i antiguitat: la del tio Llenya (...)”.

Aquell 1996, Eduard i el seu col·lega Luis Pablo[1]  contactaren alarmats pel que semblava una imminent desaparició de l’Horta del Pouet. Segons relata Benlloch, Eduard va encapçalar el grup de veïns que tallaren la carretera que venia de Carrefour, davant de la Capelleta, i que després eixia pel Molí Comte, com a acció de protesta. Explica Benlloch que Conxín Aguilar, una dona que havia viscut en una de les alqueries enderrocades, va explicar en l’acte d’homenatge que se li va fer el 5 de març de 2016 la intervenció d’Eduard contra aquell atac al patrimoni: “era el dia de la Mare de Déu de Campanar i ens digué (Eduard): He fet una carta. Faran una distinció a un dels germans Lladró en la Llotja. Podem anar i li donem la carta amb les nostres queixes i li diem que el que volen fer allí és una barbaritat... Anàrem un grup de gent per darrere de la Llotja; en el Pati dels Tarongers estava la recepció. L’home aquest, pensant-se que era un elogi més, el va rebre molt bé, però quan va veure la carta, muntà en còlera i digué: Ah! sou vosaltres els de les pintades, recolzats per l’or de Catalunya. Fora! Fora!”.

La defensa del Molí dels Frares fou, com recorda Luis Pablo Martínez, la nau capitana de la lluita civil per la conservació de l’horta de Campanar; va rebre el suport d’alguns partits polítics, associacions i plataformes cíviques, així com de la premsa de la ciutat.

El 14 de maig de 1997 fins i tot s’organitzà una visita oficial al Molí dels Frares, a la qual també va assistir l’alcalde de Salses Sylvain Dagues, tot just quan la ciutat es disposava a celebrar el cinquè centenari de la construcció de la fortalesa al peu de les Corberes. La directora general de Patrimoni, Carmen Pérez García, obsequià Dagues amb un facsímil del mural i fins i tot la Universitat Menéndez Pidal li dedicà un seminari en què van participar personalitats com Thomas Glick, professor a Boston, René Quatrefages de la Universitat de Montpeller i representants institucionals del més alt nivell com Olivier Poisson, del Ministeri de Cultura francès. A l’última, la bona disposició institucional, per a decepció de l’historiador, va quedar com sempre en foc d’encenalls i el mural, i l’horta, caigué de nou en l’oblit més vergonyant. Encara ara el Molí dels Frares, com el conjunt d’edificis de què forma part, continua sent una molesta runa en meitat d’una horta que va sent depredada sense pietat, devorada per la ciutat.[5]

Com siga, entre 1996 i 1998, les excavadores van fer destrosses en la zona. “El camí del Pouet –escriu Luis Pablo– va ser brutalment amputat de la partida de Dalt l’any 1988, amb la destrucció del molí del Comte, de la barraca del Tio Llenya i de la major part de les alqueries i cases de camp, arran de la pèrfida aprovació definitiva del Pla Parcial del sector SUP-12 Campanar Sud pel plenari municipal celebrat el 30 de maig de 1997”. Segons constata l’historiador i amic d’Eduard, l’obertura de la Ronda Nord, impulsada pel Ministeri de Foment, va rematar la feina amb la destrucció de l’alqueria del Raio i de la casa del Tio Colom. El 25 de maig de 1998, les excavadores de la constructora d’Onofre Miquel van tombar tres alqueries: la de Barberà, la de més valor històric, Barraca i Tonet, i a mitges la del Foraster perquè el seu propietari, Manuel Balaguer, es va posar davant de les màquines. L’empresa, amb el vistiplau del director de l’obra Alejandro Escribano, que havia estat arquitecte municipal i redactor del PGOU del 1989 que protegia els edificis, ni tan sols va esperar que el TSJCV que havia obert diligències prèvies a petició de la Universitat Politècnica de València s’hi pronunciés.[6] Fins i tot, Escribano es va permetre ironitzar sobre els grafits medievals d’algunes de les alqueries assegurant que tenien quatre dies. Per ironies de la vida, la majoria dels propietaris afectats compartien cognom amb l’alcaldessa de la ciutat.[7]

Malgrat tot, Luis Pablo defensava en el llibre fet en memòria d’Eduard que, en paral·lel, “s’anà incrementant la conscienciació ciutadana envers la salvaguarda i la valorització de l’horta. De ser uns pocs, ja en som molts. De la fàcil desqualificació dels conservacionistes amb la burda acusació de romanticisme, s’ha passat al reconeixement que la defensa d’una Horta viva és clau per a què tots puguem gaudir d’una societat més saludable, en termes socials, econòmics, culturals i ambientals. Ara ja ningú pot justificar l’enderroc d’alqueries centenàries per ser cases velles, com feren sense pudor ni vergonya l’aleshores regidor d’Urbanisme, Miguel Domínguez, i alguns corifeus d’una premsa conservadora que es considerava defensora dels valors autòctons, però abandonà la defensa de l’horta de Campanar”.

Amb el temps, l’historiador es va convertir en un amfitrió per a la ciutadania que volguera conèixer el patrimoni de l’horta de la ciutat. Organitzava visites guiades pels carrers de Campanar i el Pouet, però també participava en els cants d’albades o en la difusió de l’ofici de campaner. De fet, fou fundador en 2006 de l’Associació Cultural Campaners de Campanar, que es va constituir com a gremi l’1 de desembre de 2012. En aquesta entitat va exercir el càrrec de secretari, i entre les accions més significatives cal destacar-ne: la restauració de les quatre campanes del campanar de la parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia al febrer de 2003; al gener de 2004 l’organització del Primer Curs de Tocs de Campanes a la Comunitat Valenciana; a l’abril de 2006, juntament amb la Colla de Campaners, va organitzar també els actes que es van dur a terme per a commemorar els 250 anys de la campana Sant Josep, els quals es van realitzar sota el títol Campanes de Campanar: la veu del temps. Finalment, participà activament en l’organització de la XXI Trobada de Campaners Valencians a l’abril de 2015. Tot i la seua malaltia, relata el seu amic i biògraf Salvador Benlloch que sempre deia: “res de cansaments, no hem d’abaixar les armes. Es tracta de mirar per la diversitat de sons de les campanes que han estat i estan entre nosaltres per a interpretar la vida amb tot el que la vida és: festa, viure, mort, litúrgia de l’Església...”.

Com siga, tal com explica Benlloch: “no tot era enfrontament; hi havia molta tasca pel que fa a explicar, instruir, a traure’ns de la ignorància i, en aquest front, ningú ho feia millor que ell. L’IB de Campanar, la Universitat de València i altres institucions acudien a ell per tal que transmetés els seus coneixements. En 2001 va participar com a ponent en el curs El paper de l’Horta en l’àrea metropolitana de València. Mesures que garantisquen el seu futur sostenible, organitzat per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

Cal destacar també la seua implicació en la Parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia. Com afirma Benlloch: “Allà roman el seu treball perfeccionista i amb fonament, que va ser clau per a rescatar i posar en ordre la valuosa documentació dels seus arxius, fonamentals per a conèixer i comprendre la nostra història, la dels fills de Campanar. Quant a les tradicions, era molt respectuós i alhora crític. No li agradava trobar-se amb aquelles actituds més tendents a les aparences o la banalitat que resten dignitat als nostres costums. No parlava mai de manera gratuïta, però mai per a ofendre; al contrari, buscava la unitat per damunt de tot”.

Cita Benlloch en la seua biografia inèdita l’article “Memòria i presència d’Eduard Pérez i Lluch” del Llibre de Festes de Campanar de 2016: “Amb la passió d’historiador i cristià, home de fe en Crist i amb la devoció filial a la Mare de Déu, defenia allò més noble i autèntic de la religiositat popular. Era crític en les seues opinions, es centrava en el sentit de poble i de diversitat, es resistia als grups tancats. L’harmonia, la vertadera convivència, és fruit de la unitat: ‘hem de tirar del carro tots al mateix temps’, tirar de la mateixa corda, malgrat les diferències, prendre les decisions entre tots i, una vegada les

tenim, tirar tothom amb força”. El mateix article explica com Eduard estava sempre atent i disposat per a aportar els seus coneixements a qualsevol consulta que li arribara des de la Junta de Festes, des de la Confraria de Cambreres o bé dels Portadors, idees i accions per a millorar la celebració de la Festa Patronal.

Va participar també amb nombrosos articles de gran interès sobre la història de la Santíssima Mare de Déu de Campanar en el Llibre de Festes. Explica Benlloch que als xiquets i xiquetes de l’escola, als joves de l’institut, contava la història de la cripta on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu i els feia entrar en el temple perquè el conegueren, amb la intenció de fer-los participar d’eixe sentiment difícil d’explicar, que cal viure per a comprendre’l, de ser i sentir-se de Campanar.

Val a dir que la curiositat d’Eduard Pérez i Lluc era insaciable, així com el rigor que aplicava a les seues recerques. Estudià l’origen en Campanar dels pares de José Martí, el poeta cubà icona de la independència de l’illa;[8] va aconseguir també establir un cens de tots els propietaris agrícoles, així com de les parcel·les de l’horta de Campanar a principis de segle XX. Es tracta d’un estudi, a hores d’ara, encara inèdit.

El 28 de novembre de 2011 va morir la seua mare, i el dijous 9 de juliol de 2015 faltava ell en una habitació de l’Hospital Universitari i Politècnic de la Fe de València després d’anys d’intensa activitat civil i cultural. L’antropòleg, campaner i amic Francesc Llop va comentar en saber de la seua mort que les campanes de Campanar aquell dia no tocaren a mort, sinó a silenci.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Víctor M. Algarra i Carmen Cárcel García (coord.). València: quan la ciutat aplega a l’horta. València: Ajuntament de València, 2016.

Articles en publicacions periòdiques

---

Jordi Sebastià. «Les arrels valencianes de J. Martí» a: El Temps, núm. juny de 1995, 1995.

---

Felip Pinazo
Felip Pinazo
https://elpais.com/diario/1998/05/26/cvalenciana/896210278_850215.html

---

Francesc Viadel: 'Eduard Pérez Lluch, in memoriam'
Francesc Viadel: 'Eduard Pérez Lluch, in memoriam'
https://francescviadel.wordpress.com/2015/08/12/eduard-perez-lluch-in-memoriam/ Víctor Maceda (El Temps)://www.eltemps.cat/article/59956/de-la-voracitat-urbana-a-la-voracitat-de-les-flames