Escriptor, periodista i fotògraf

Fill de Vicent Pérez i de Mariana Rodríguez. El seu pare treballava com a relator de l'Audiència territorial. Va ser batejat com a Manuel Julià però, al professar com religiós, es canvià el nom a Pasqual. El pare mor lluitant contra els francesos, la seva mare ho fa poc després. Es queda, al costat dels seus germans, a cura dels seus avis materns.

El 1820 ingressa en l'Orde dels Escolapis gràcies a una beca, entrant a formar part del noviciat als tretze anys. Als setze ja exercia. Abans d'abandonar l'Orde, fou director dels alumnes interns, a més de professor d'humanitats a Peralta de la Sal (1820), Saragossa (1823) i València (1827). En la seva etapa de professor al Col·legi de les Escoles Pies de València, va mantindre una gran amistat amb el pare Arolas.

Com a mestre d'humanitats, va ser una gran influència per a tota una generació d'escriptors. També va destacar, gràcies a l'obra El Gaiter del Llobregat, sent un dels introductors del Romanticisme al País Valencià. Va obtenir els estudis de llatí al Seminari i els de Filosofia a la Universitat de València. El 1835, per problemes de salut i incompatibilitats amb les seves activitats polítiques, posa fi a la seva vida religiosa i abandona l'Orde. En 1851 obté la secularització.

El 19 de novembre de 1834 va eixir a la venda el primer exemplar del periòdic Diario Mercantil de Valencia, fundat per Pasqual Pérez al costat de Pere Sabater i Joan Arolas. En va ser director fins a 1844. A les pàgines d'aquest diari publicà el seu primer poema culte el 1844. Com introductor del Romanticisme, també es va encarregar de que apareguen els primers poemes de Tomàs de Villaroya i les primeres composicions renaixentistes de Teodor Llorente a El Conciliador, diari que també va dirigir. Una altra de les seves publicacions destacades és La Psiquis. Al costat d'Arolas publicà aquest diari destinat a la dona que comptava amb il·lustracions de Luis Téllez-Girón. Després de trenta setmanes, es va acabar de publicar el 25 de setembre de 1840.

Representa, front als romàntics cultes, una generació d'escriptors satírics i de caràcter popular formada, entre altres, per Josep Maria Bonilla o Josep Bernat i Baldoví. Allunyats de les postures arcaiques i cultes, es converteixen en escriptors populars per tal d'atreure al poble a causes progressistes. Les seves armes són una literatura festiva de propaganda patriòtica, escrita en valencià dialectal, la llengua del poble.

Va escriure en nombroses publicacions i revistes, en moltes d'elles ho feia amb els pseudònims de Petaca-perillosa, Manuel Julià o Peres-tendres. Destaquen les seves col·laboracions a: El Cid, El Mole, El Sueco, El Tabalet, El Edetano, Les Belles Arts o El Miguelete. Moltes d'aquestes publicacions no volien destacar per la seva literatura estètica ni per la seva defensa de la Renaixença. El seu objectiu, més aviat, es movia entre el proselitisme polític i la defensa del liberalisme. Per tant, Pasqual Pérez, tot i ser un escriptor de gran cultura, no va dubtar en fer servir una prosa més desenfadada i festiva per tal de criticar, de manera accessible per al poble, tant a polítics com a renaixentistes "de guant". Fora d'aquest rang d'acció, la seva tasca com a traductor és molt significativa. Gran coneixedor de l'anglès, italià, francès i portuguès va traduir tres toms dels viatges d'Alí Bei l'Abassí, la Vida de la Verge del abat Orsini, i va començar la traducció de la Bíblia de Royaumont, que va ser acabada per Vicent Boix després de la seua mort.

Com a escriptor publicà títols com: La torre gótica o El espectro de Limberg (1831), El hombre invisible o Las ruinas de Munsterhall (1833), La amnistia cristiana o El solitario del Pirineo (1833), ELa urna sangrienta o El panteón de Scianella (1834)... convertint-se així en un dels primers autors de novel·la gòtica. Com a poeta va escriure la seua obra d'autos sacramentals en valencià: El diable pres (1855), La loca de Morella (1863) i La venda improvisada (1867).

També va contribuir de forma decisiva a l'art de la fotografia. Introduí el daguerreotip a l'Estat espanyol. Estudià l'ús del calotip, que permetia fer còpies múltiples. Seva és la primera fotografia publicada el 1852 a El Diario Mercantil. Un any abans, havia publicat una col·lecció de vistes titulada "L'Àlbum del Cabanyal", també va ser pioner en aquesta temàtica.

Va morir als 64 anys a causa d'una forta apoplexia.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Llibres

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. La torre gótica o El espectro de Limber. Oficina de López, 1831.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. El hombre invisible o Las ruinas de Munsterhall. 1833.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. La Amnistia de Cristina, o El solitario del Pirineo. 1833.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. Amor y Gloria. 1834.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. El libro de oro del pueblo ó Catecismo de la liberta. 1840.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. Compendio de Gramática. 1841.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. Elementos de geografía moderna. 1841.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. Compendio de la historia de España. 1842.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. La venta improvisada. Librerías "París-Valencia", 1867.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. Obras en prosa y verso. Los dos reinos, 1869.

---

PÉREZ RODRÍGUEZ, Pasqual. La urna sangrienta. Siruela, 2010.

Llibres

---

HUGUET CHANZÁ, J.,. Benito Monfort y Pascual Pérez Rodríguez, dos valencianos pioneros de la fotografía. . València: Sociedad Valenciana de Historia de la Fotografía, 1990.