Pintor i il·lustrador

Fill del metge Enric Pertegàs Malvech (1847-1917) i de la mestra krausista Francesca Ferrer Lecha (1853-1931), professora de dibuix de l’Escola de Magisteri de València entre 1899 i 1902. Vivien per les engires del carrer de Quart de València.

Va estudiar el batxillerat a l’Institut de València (actual Lluís Vives) i ingressà en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En 1897 ja hi destacava com a alumne brillant i al final dels estudis estudis obtenia el premi extraordinari de l’Ajuntament de València. El 1905 era becat per a perfeccionar els estudis amb els pintors Antoni Fillol, Salvador Tuset i Ignasi Pinazo.

Primerament va treballar d’escenògraf, de cartellista de bous i dibuixant de Las Provincias, La Voz de Valencia, El Pueblo i El Clarín. En l’Exposició Regional de 1909 va guanyar la Primera Medalla.

El 17 de novembre de 1915 es va casar a l’església dels Sants Joans de València amb Elisa Senís Senís (1884-1942), amb la qual va tindre un fill, Enric. En morir la muller, es va tornar a casar en 1943 amb l’alzirenya Caritat Simó Simó (1900-1962). Tots dos van faltar en 1962 amb una diferència de quatre dies.

La trajectòria artística i valencianista d’Enric Pertegàs presenta dues etapes ben diferents, marcades per la dictadura franquista. Abans de la guerra va ser membre de l’entitat València Nova (1904-1907) i membre actiu del valencianisme en altres agrupacions com la Joventut Valencianista i Pàtria Nova. Va realitzar portades per al Semanari Valencianiste, Periódich Regionaliste i per a llibres d’autors com Daniel Martínez Ferrando, Jacint Maria Mustieles, Maximià Alloza, Marià Ferrandis Agulló, Teodor Llorente Falcó o Mare Nostrum de Vicent Blasco Ibáñez (1919). Una gran part de la seua producció anava destinada a la premsa que editava el republicanista Vicent Miquel Carceller, com ara el taurí El Clarín i la còmica i sicalíptica La Traca. Pertegás signava també amb altres pseudònims: Tramús, Sade i es creu també que Fersal en revistes del mateix editor com La Sombra, La Chala, El Piropo, Bésame, Rojo y Verde o l’anual El Fallero.

En la segona època d’El Cuento del Dumenche (1914-1921) –El Cuento del Dumenge a partir de 1919–, va il·lustrar 39 obretes de Marià Ferrandis Agulló, Ramon Andrés Cabrelles, Rafael Sanchis Arcís, Ximo Altaba Ruiz, Teodor Llorente Falcó, Francesc Puig Espert, Salvador Castillo Herrero, Ventura Vidal, Vicent Ramírez Ferriols, Vicent Chover, Ricard Salavert Torres, Marià Solaz Gadea, Jacint Maria Mustieles i Perales de Verdonces, Marià Ballester Pastor, Paco Barchino Pérez, Joan Baptista Valls Castell, Josep Aznar Pellicer, Nieves Sagaseta de Hurdoz, Joan Mateu Pascual, Vicent Blasco Ibáñez, Vicent Miquel Carceller, Eduard Martínez Sabater, Vicent Tomàs i Martí, Eduard Buïl Navarro, Adolf Pizcueta i Alfonso, Joan Baptista Brocal, Emili Fornet d’Asensi, Francesc Vidal Roig, Lluís Rafel Puig Muñoz, Vicent Pla Mompó, Enric Duran i Tortajada, Francesc Almela i Vives, Josep Cervera Aviñó i Josep Rodrigo Alamar.

Va destacar com a pintor de nus femenins a partir dels anys 20, fet que despertà algunes polèmiques per l’ús de símbols lligats a una tradició carrinclona que no es volia superar, però els seus admiradors van saber admirar la bellesa i frescor de la seua pintura. Pertegàs impartia conferències i preparava exposicions en l’Ateneu Mercantil. En 1925 viatjà per la Costa Blava i va passar un temps amb  Blasco Ibáñez a la casa que tenia a Menton; en aquell viatge, inoblidable per a ell, li decorà una part de la mansió.

En els anys 30 treballà en l’Editorial Gueri, i després de la guerra dibuixà historietes com La Guerra de los Planetas, Ultus, el Rey de la Selva (1943) o Silac, el Hombre León (1945) amb el pseudònim Henry, d’una qualitat gràfica inèdita en aquella època. Posteriorment, fins al seu decés en 1962, traçà tires en tebeos com Jaimito, Mariló, Juventud Audaz o Pumby.

Enric Pertegàs va poder escapolir-se de càstigs pitjors per la seua condició de republicà d’esquerres, pintor i dibuixant satíric i sicalíptic, gràcies a algunes relacions que conservava en el bàndol vencedor. El preu que va pagar fou el silenciament de la seua obra, l’ostracisme i una vida de màxima discreció que s’ha recuperat parcialment fa pocs anys.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Baydal i Sala, Vicent. «Enric Pertegàs (1884-1962), el gran artista valencià del nu femení» a: Blog Vent de Cabylia, núm. (agost 2015).

---

Baydal i Sala, Vicent. «Enrique Pertegás. De la sicalipsis al tebeo» a: Revista Plaza, núm. (agost 2015), p. 88-91.