Artur Perucho i Badia
Borriana,
16 de juliol de 1902
Ciutat de Mèxic,
10 de maig de 1956
Periodista i escriptor
Fill de Pascual Perucho i Lloret, oriünd de Xàtiva, que estava al front de l'estació telefònica i telegràfica de Borriana, el qual, el 1913, fou destinat a València com a director de la Compañía Peninsular de Teléfonos i posteriorment a Madrid.
Periodista prematur
A València Perucho cursà el batxillerat en l'Instituto de Enseñanza General y Técnico Lluís Vives, on fundà la revista juvenil Apolo. Estudià Dret a la Universitat de València i a la Universitat Central de Madrid.
Des de ben jove col·laborà en els setmanaris de Xàtiva El Progreso i El Demócrata, i publicà la biografia del notari regeneracionista Julio Senador Gómez (Siluetas, 1923). Des dels vint anys col·laborava regularment en El Pueblo —l'òrgan oficial del republicanisme blasquista— amb comentaris literaris, reflexions d'actualitat i evocacions diverses, que sorprenen per la qualitat de la prosa, l'agudesa dels judicis, la quantitat d'informació i la capacitat de crítica d'un jove de la seva edat, plenament convençut, a més, que calia combatre el caciquisme i la dictadura primoriverista des de tots els fronts. També feia conferències arreu, en especial sobre temes culturals i polítics. El 1927, vivint a Madrid, col·laborà en La Gaceta Literaria.
Trasllat a Barcelona
Com a conseqüència de la mort del pare —el maig de 1927—, es traslladà a Barcelona, on fou molt ben acollit en els cercles polítics i literaris, desenvolupà una gran activitat i s'implicà en tota classe de projectes. Féu de pont entre catalans i valencians, com es desprèn de les seves col·laboracions en Taula de Lletres Valencianes. Aleshores començà a publicar en La Nostra Terra, La Nova Revista, Joia, La Publicitat, D'Ací i d'Allà, Diario de Barcelona, Acció Valenciana, Avant i El Camí.
Corresponsal a París i lector a Marburg
Per mediació de Joan Estelrich, que l'envià a París per impulsar el projecte de la Revue Catalane, el febrer de 1929 obtingué la corresponsalia de Diario de Barcelona. Impressionat per l'experiència parisenca, escrigué allà la seva única novel·la, Ícar o la impotència (1929), la més moderna durant dècades d'un autor valencià, en què molts elements de la narració són autobiogràfics. També redactà a París la part fonamental de Catalunya sota la dictadura (1930), assaig politicoperiodístic en què féu una anàlisi minuciosa dels efectes que la dictadura primoriverista causà en les institucions i en la societat catalana, especialment pel que respecta a la prohibició de l'ús de la llengua. Perucho, que provenia del republicanisme valencianista, es declarava republicà federal d'esquerres i catalanista convençut.
En qualitat de secretari d'Estelrich va assistir a les sessions del 5è Congrés de les Minories Nacionals (Ginebra, 1929) i, com a periodista, formà part de la delegació catalana que, encapçalada per Lluís Nicolau d'Olwer, assistí al 6è Congrés (Ginebra, 1930).
Pel febrer de 1930 projectà noves activitats polítiques i periodístiques a València, on se l'inclogué en l'antologia generacional La poesia valenciana en 1930 (1930). Aleshores el seu amic Vicent Llorens Castillo, aconsellat per Leo Spitzer, canvià el lectorat d'espanyol de la Universitat de Marburg pel de la Universitat de Colònia i li oferí la possibilitat que se'n fes càrrec.
A Marburg féu classes d'espanyol i de català i començà a col·laborar en Acció Valenciana, Avant, Mirador, La Rambla de Catalunya, La Rambla, Revista de Catalunya i Diari del Migdia, on demostrà les seves magnífiques dots com a analista de política internacional.
A Madrid, durant la República
Arran de la proclamació de la Segona República, en ser nomenat ministre d'Economia Nacional en els dos primers governs d'Azaña Lluís Nicolau d'Olwer, d'Acció Catalana Republicana, Perucho, que s'hi havia afiliat, fou nomenat secretari particular del subsecretari, Josep Barbey i Prats.
Concorregué per la circumscripció de Castelló a les eleccions a Corts constituents del 28 de juny de 1931 per la concentració d'esquerres dels republicans federals, però no obtingué l'acta de diputat, ja que tan sols aconseguí 6.575 vots i quedà en últim lloc.
Uns mesos després, quan en el tercer govern d'Azaña fou nomenat ministre d'Hisenda Jaume Carner i Romeu, d'Esquerra Republicana de Catalunya, Perucho passà a dur-li la secretaria particular, lloc del que cessà el febrer de 1932.
Aleshores es quedà a viure a Madrid, on mantingué una notable activitat i s'introduí en els cercles culturals d'esquerres. Publicà regularment en El Imparcial, La Libertad, Luz, Heraldo de Madrid, El Liberal de Bilbao i El Luchador de Alicante, sense abandonar les seves col·laboracions habituals en altres mitjans. Tragué el llibre d'elements de Dret Polític Les formes de govern (1931), així com un resum en castellà de Cataluña bajo la dictadura (1931), el Manual de literatura russa (1933), les narracions Matrimonio feliz (1934) i Regalo de bodas (1935). També escrigué algunes traduccions i diverses obres de teatre que, lamentablement, no s'han conservat. El 23 de setembre de 1935 contragué matrimoni civil a Madrid amb la parisenca Lucienne Gache, amb qui mantenia relacions des de 1929.
A Barcelona, durant la Guerra Civil
Com a conseqüència de la sublevació militar de juliol de 1936 i la subsegüent Guerra Civil, Perucho s'identificà per complet amb l'ideal comunista, sense abandonar el republicanisme federal d'esquerres i catalanista. L'octubre de 1936 el matrimoni s'instal·là a Barcelona. Havent estat confiscat pel PSUC el setmanari Mirador, Perucho en fou designat director. En aquest període es dedicà sobretot a publicar en diaris militants com Moments, Estampa, Mundo Obrero, La Vanguardia, Verdad i Frente Rojo. També fou un dels responsables de la productora i distribuïdora cinematogràfica de filiació comunista Film Popular, per a la qual va traduir, adaptar o doblar diferents pel·lícules, a més d'escriure els guions de diversos reportatges.
Com a conseqüència dels Fets de Maig de 1937 —en què l'aventurisme trotskista del POUM sofrí una dura repressió governamental—, aparegué el llibre Espionaje en España (1938) que, firmat per un inexistent «Max Rieger» i prologat per José Bergamín, es presentà com una traducció feta per Lucienne i Arturo Perucho. Es tractà d'una maniobra ordida pels stalinistes a fi de documentar i demostrar que els dirigents del POUM eren agents del feixisme internacional i quintacolumnistes de Franco. El fet que tant ell com Lucienne figuren com a «traductors» d'Espionaje en España, s'explica pel propòsit de donar credibilitat al producte ja que, en els darrers anys, ambdós havien traduït algunes obres de caràcter marxista. A més, Perucho havia publicat la biografia de l'heroic brigadista alemany Hans Beimler, torturat pels nazis a Dachau.
El mes d'agost de 1937 fou designat director de Treball, l'òrgan diari del PSUC, responsabilitat que exercí fins a juliol de 1938, en què fou destinat al XII Cos de l'Exèrcit com a comissari i encarregat de premsa.
Exiliat a Mèxic
Els primers dies de febrer de 1939 passà la frontera del Pertús i es reuní amb Lucienne a París, on romangué fins que el 4 d'abril embarcà a Sant Nazer en el Flandre, vapor que transportava un nombrós grup de jueus polonesos que fugien del nazisme. Els passatgers van desembarcar a Veracruz el 22 d'abril de 1939. Per a Perucho, que tenia 37 anys, començava l'exili definitiu.
A finals de juliol Lucienne va arribar en el Mexique, vaixell noliejat pel SERE. Poc temps després es va quedar embarassada i el 4 de juny de 1940 va donar a llum un nadó a qui van anomenar Max. Com a conseqüència del part, però, al cap de dues setmanes va morir de febres puerperals. El fill fou adoptat per un matrimoni que el va inscriure amb els seus cognoms. Es tracta del poeta Max Rojas Proenza, el qual va morir a Mèxic DF el 24 d'abril de 2015.
Aleshores Perucho va fer vida a banda dels cercles que freqüentaven els exiliats catalans i valencians. De fet, com explicava a Joan Fuster, Vicenç Riera Llorca no va aconseguir que li escrigués cap article, a pesar de les seves reiterades promeses: «Artur Perucho em va prometre un article cada mes —el primer me l'havia d'enviar dos dies després de la conversa que vam tenir a casa seva, en la qual vam arribar a concretar els temes que tractaria— i en dos mesos no ha donat senyals de vida. Des que surt LNR em promet un article cada vegada que em veu i ja feia quatre anys que no el creia; però aquesta darrera vegada em va arribar a enganyar —és clar que el primer enganyat és ell, perquè ho promet de bona fe— en veure'l tan entendrit amb les teves paraules.» (Carta a Joan Fuster, 4 de febrer de 1951).
En canvi, es va mantenir en contacte amb exiliats espanyols d'expressió castellana, es va abocar a una vida de bohèmia i, arran del pacte Ribbentrop-Molotov, fou bastant crític amb les instàncies directives del PCE, actitud que li reportà l'expulsió del partit.
Una firma reconeguda en el periodisme mexicà
Gràcies a la seva extraordinària simpatia personal, afany de superació i capacitat professional, en la dècada del 1940 treballà en les emissores de ràdio XEQ i XEB i participà en alguns projectes cinematogràfics del productor valencià Blas López Fandos, entre altres.
Perucho trobà el seu lloc en la premsa del país d'adopció. Fou coordinador d'informació internacional del setmanari Tiempo, corrector d'estil d'El Nacional i crític de cinema del suplement cultural del mateix diari i també d'Excélsior. La seva aportació, junt amb la d'altres periodistes espanyols, va resultar decisiva per a modernitzar la crítica cinematogràfica a Mèxic. També va escriure sobre els balls tradicionals i la dansa moderna a Mèxic. Va publicar regularment en Novedades, Atisbos, Auge, Mañana, Revista de América, Artes de México, Nuestra Música, Novelas de la pantalla i Mirador —edició mexicana impulsada per Joan Grijalbo en record de l'històric setmanari que Perucho havia dirigit a Barcelona.
A causa de la seva amistat amb Rodolfo Halffter va publicar més d'un treball en Nuestra Música. Amb Otto Mayer-Serra, Fernando Díez de Urdanivia i el mateix Halffter va crear la revista d'informació discogràfica 33 1/3.
Fou en l'emissora XEB on va travar relacions amb l'actriu radiofònica Nené Torres, amb la qual va formar una nova família que va tenir tres filles: Angelita, Catalina i Eréndira, nascudes, respectivament, en 1949, 1951 i 1953.
Va morir, quan encara no tenia 54 anys, víctima d'una hipertensió maligna. Està enterrat en el Panteón Español de la capital federal de Mèxic.
Autoria: Josep Palomero i Almela
Artur Perucho i Badia
Obra pròpia
Llibres
PERUCHO I BADIA, Artur. Ícar o la impotència. València: L'Estel, 1929.
PERUCHO I BADIA, Artur. Catalunya sota la dictadura. Badalona: Proa, 1930.
PERUCHO I BADIA, Artur. Cataluña bajo la dictadura. Madrid: Central de Ediciones y Publicaciones, 1931.
PERUCHO I BADIA, Artur. Les formes de govern. Barcelona: Barcino, 1931.
PERUCHO I BADIA, Artur. Manual de literatura russa . Barcelona: Barcino, 1933.
PERUCHO I BADIA, Artur. Matrimonio feliz. El Cuento Nuevo, 1934.
PERUCHO I BADIA, Artur. Regalo de bodas. Lecturas, 1935.
PERUCHO I BADIA, Artur. Espionaje en España. Ediciones Unidad, 1938.
Articles en publicacions periòdiques
PERUCHO I BADIA, Artur. «Julio Senador Gómez» a: Siluetas, 1923.
Artur Perucho i Badia
Bibliografia
Articles en publicacions periòdiques
PALOMERO I ALMELA, Josep. «Les vides de Joan Perucho» a: Serra d'Or, núm. 681, setembre de 2016, p. 46-49.