Activista cultural

Naix a la ciutat de València al si d'una familia humil, raó per la qual no va cursar estudis de secundària.

El 1918 dóna les seues primeres pases al món del valencianisme entrant, amb només dèsset anys, a Joventut Valencianista. Ben aviat entra a formar part de la direcció i, així, el 1920 esdevé vicepresident de l'entitat per a, un any més tard, esdevindre president de la mateixa. Hi coincidirà amb joves valencianistes com Ignasi Villalonga, Pasqual Asins, Carles Salvador, Francesc Soto...

El 1921 és triat secretari de la secció valenciana de Nostra Parla, associació catalanista nascuda al 1916 i formada per membres d'arreu els Països Catalans. Constituïda per tres associacions autònomes a Barcelona, València i Mallorca (i amb seus a les tres capitals) el seu objectiu era "promoure la unificació espiritual de València, Mallorca, el Rosselló i Catalunya". En el moment que entra com a secretari, ho fa junt a Francesc Almela i Vives com a president de l'entitat.

El 1922 comença a enviar alguns textos a La Correspondencia de Valencia què ràpidament són publicats de forma destacada. És en aquest moment quan comença la seua intensa relació cívica i professional amb Ignasi Villalonga, qui li ofereix la possibilitat d'entrar a treballar com a redactor en plantilla o, si ho prefereix, un lloc a la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València (empresa de la qual era propietària la seua familia), opció aquesta que acava triant. És en aquesta etapa quan entra en contacte amb personatges com Joaquim Reig o Maximilià Thous. També va escriure al diari blasquista El Pueblo i a El Sol, de Madrid.

A la seua etapa a La Correspondencia de Valencia coneix Vicent Tomàs i Martí, de qui es fa íntim i amb qui col·labora en la seua tasca d'expansió del valencianisme de caire agrarista. També en aquesta mateixa época coneix Carles Salvador, qui des de Benassal també impulsava la Lliga de Solitaris Nacionalistes, entitat què intentava coordinar els valencianistes de fora de la ciutat de València. El 1921, amb aquest, organitza i participa al Primer Aplec de Betxí.

En aquest mateix període comença a escriure de forma anònima per a El Crit de la Muntanya i per a Pàtria Nova. Alhora, i com a membre de l'associació Nostra Parla, serà el seu representant a diversos actes, com a la Diada per la Llengua, celebrada a Barcelona el 1922. El 1923, i altra vegada de la mà de Joaquim Reig i Vicent Tomàs i Martí, se separa del grup de La Correspondencia de Valencia per la seua deriva dretana, per a reobrir el setmanari Pàtria Nova.

Instaurada la dictadura de Primo de Rivera, comença a relacionar-se amb el grup republicà de Félix Azzati i a assistir a les tertulies de la Casa de la Democracia, però durant aquest període la seua actuació més important és l'impuls de la revista Taula de Lletres Valencianes, de la qual n'és el seu director entre els números 13 i 35.

El 1928 crea l'editorial L'Estel amb els diners que aporten Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, de la què serà editor fins el 1930. Hi publicarà no sols textos clàssics i contemporanis, sinó que tracta d'aportar noves idees al valencianisme des dels "Quaderns d'Orientació Valencianista", publicant títols què esdevindran cabdals com La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, o El País Valencià de Felip Mateu i Llopis.

El 1930, el trobem com un dels fundadors de l'Agrupació Valencianista Republicana juntament amb Francesc Bosch, Francesc Soto, Maximilià Thous i Llorens i Artur Perucho. Així mateix, tiren endavant el seu òrgan d'expressió, el setmanari Avant, del qual passa a ser director i del què se n'editaran 32 números. Tant des del partit com des del setmanari, encapçalaran les reclamacions d'un Estatut d'Autonomia per al País Valencià.

El juliol del mateix 1930 publica una històrica editorial a Taula de Lletres Valencianes, titulada "Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes", què és considerada com l'inici de la codificació lingüística al País Valencià. En efecte, és Adolf Pizcueta, juntament amb Gaetà Huguet i Lluís Revest qui impulsa les anomenades Normes Ortogràfiques de Castelló, sent els qui dissenyen el plantejament tàctic per tal que les normes fóren impulsades, formalment, des de Castelló de la Plana. A més a més, serà ell personalment qui aconseguirà l'adhesió més dificil de totes, la del franciscà Lluís Fullana.

Entre 1932 i 1934 ocupa diversos càrrecs de responsabilitat al setmanari valencianista El Camí del qual és un dels seus àlma mater; hi col·labora també escrivint, signant els seus escrits com a Pere Cardona, fent-ho fins que va ser clausurat arran els Fets d'Octubre del 1934.

El juny de 1933 funda l'associació Acció d'Art des d'on organitza exposicions, mostres i xerrades. Alhora, entra a formar part d'una altra associació cultural valencianista, Proa. Consell de cultura i relacions valencianes, què tenia per objectiu servir de nexe entre Catalunya i el País Valencià; encapçalada per Nicolau Primitiu Gómez, Pizcueta arribarà a ser-ne el seu secretari general. Continua les seues col·laboracions periodístiques, ara també a la revista Timó, òrgan d'expressió de Proa, i també a La República de les Lletres, dirigida en aquell moment per Miquel Duran.

En esclatar la Guerra Civil, i ocupant el càrrec de vicesecretari a la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, és declarat per aquesta com "insubstituïble" gràcies a la qual cosa no és cridat a files. Posteriorment, i amb la incautació de l'empresa per part dels sindicats, és perseguit per un escamot anarquista, però serà protegit pels treballadors de la UGT dels ferrocarrils junt a la seua familia. Amb tot, durant els anys de la Guerra Civil la seua única activitat pública va estar la seua participació, el 1937 (tot i que simbòlica) al Segon Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes.

Amb l'arribada del franquisme patí tres investigacions per part del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme per la seua pertanyença a aquesta orde, on va ser iniciat el 9 de març de 1922, a la lògia de les Germanies de la Federació Valentina del Gran Orient Espanyol. Va ser el seu secretari i va alcançar el grau quart en una lògia on es trobaven altres valencianistes com Vicent Tomàs i Martí, Francesc Soto o Àlvar Pascual-Leone. Les primeres investigacions per part del Tribunal daten de 1943 i 1944, mentre que la tercera es va donar durant 1950, amb el detall que el seu nom apareix misteriosament modificat, constant ara com Adolfo Pizuela Alonso, raó per la qual es va tancar l'expedient.

El 1951 es crea el Secretariat del Diccionari Català-Valencià-Balear a la ciutat de València, entrant Pizcueta a formar part de la Comissió Patrocinadora, què intentava aplegar tots els sectors de la societat valenciana. Durant el franquisme es dedica a diferents tasques editorials, com són la represa de l'editorial l'Estel, el 1962, o el llançament de la societat de publicacions Bibliovasa. El mateix 1962 es converteix en el president del Patronat de la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, del que també en formen part Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. Així mateix, facilitarà el finançament dels primers cursos de valencià a Lo Rat Penat de la mà de Carles Salvador, i en aquesta mateixa línia, el 1971, col·labora amb el Secretariat per a l'Ensenyament de l'Idioma.

Amb la creació d'Acció Cultural del País Valencià el 1978, es converteix en el seu vicepresident, sota la presidència de Joan Fuster. El 1983, i estrictament per motius de salut, abandona els seus càrrecs de responsabilitat tant a la Fundació Huguet com a ACPV.

El 1985, i demostrant una vegada més el seu profund compromís amb el País, va donar la seua biblioteca particular a la Biblioteca Valenciana, creada el 8 de gener del mateix any per la Generalitat Valenciana.

Finalment al 1987, dos anys abans de la seua mort, li arribarà el reconeixement a la seua immensa trajectòria com a patriota per part de la Generalitat de Catalunya, amb la concessió de la Creu de Sant Jordi.

Autoria: Raül Castanyer i Pinto