Escriptor i polític

Fill de Sebastià Pizcueta i de Maria Gallel. Els seus primers estudis els va fer a les Escoles Pies. Més tard, va ingressar a la Facultat de Filosofia, abandonant aviat aquests estudis per passar a la Facultat de Medicina, on va obtenir la llicenciatura. La seva vocació per la medicina mai va arribar a despertar. Va començar a exercir com a metge rural a la ciutat aragonesa d'Híjar, per després traslladar-se a Montcada. Finalment, abans d'abandonar definitivament la carrera com a metge, va ser l'encarregat forense del Jutjat del Districte del Mar. Malgrat la seva curta carrera, va ocupar els càrrecs de secretari de l'Institut Mèdic Valencià i va ser interí de la Càtedra de Medicina Legal a la Universitat de València, on va impartir classes durant el curs 1876-77.

D'idees progressistes, les seves activitats polítiques, literàries i periodístiques van ser el principal motiu d'aquest allunyament de la pràctica mèdica. El 1864, s'integra dins del Partit Progressista de València, escriu al diari Los Dos Reinos, òrgan oficial del partit dirigit pel seu amic Josep Peris i Valero. Quatre anys després participa de manera activa en la Revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa. El 29 de setembre d'aquest mateix any es constitueix a la ciutat la Junta Revolucionària. Presidida per Josep Peris i Valero, Fèlix Pizcueta es va encarregar de la secretaria. Posteriorment, passà a ocupar càrrec en la Diputació Provincial des d'octubre de 1868 fins 1871. Aquesta revolució va produir l'exili a França de la reina Isabel II.

Es trasllada a Madrid, al costat de Peris i Valero, pel seu treball en la direcció de Sanitat del Ministeri de Governació. Allà, s'encarrega de la direcció d'un altre diari progressista, La Nación. Publicació que defensava les postures dels progressistes constitucionalistes seguidors de Práxedes Mateo Sagasta.

El 1874, amb la restauració borbònica, és desposseït del càrrec i torna a València. La seva tasca com a periodista i escriptor s'accentua. Exerceix de redactor principal del setmanari Don Manuel. Escrit en valencià, aquesta publicació tractava temes polítics de forma desenfadada. En aquest mateix període, col·labora amb El Mercantil Valenciano, on publica, en forma de serials, algunes de les seves novel·les en castellà. Destaquen La insurrección de Alahuar (1878) i Gabriela (1878), ambdues versen sobre el problema dels moriscos i la seva expulsió. El administrador de la baronesa (1878) i la Historia de un reo de muerte (1876), tenen com a tema central el costumisme burgès. Entra en contacte amb Teodor Llorente i Constantí Llombart, amb els que fundarà la societat Lo Rat Penat.

Va escriure poesia tant en castellà com valencià. Col·laborador en gran quantitat de revistes, diaris i publicacions diverses amb articles, contes, novel·les o històries, és premiat en diversos certàmens poètics. Rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1880. Societat de la que va ser primer president (1878-1879) i setè (1884-1886), a més d'actuar com mantenidor dels seus Jocs Florals (1879-1885). Contrasta que, malgrat la seva ideologia progressista, la seva actitud dins la Renaixença es situï a favor d'aquells que consideraven que aquest moviment havia de ser apolític. En aquest sentit, en el seu discurs inaugural declara en contra de qualsevol exclusivisme provincial o idea separatista. En produir-se la crisi que va enfrontar a Cánovas i Bismarck pel plet de les Carolines (1885), convocá en nom de Lo Rat Penat una manisfestació a favor del govern de Madrid.

Formava part del Partit Demòcrata-progressista a principis dels 1880, però se separa d'ell per integrar-se en les files republicanes dels seguidors de Nicolás Salmerón. Funda el diari El progreso amb fins polítics, però no aconsegueix l'èxit esperat i torna a les pàgines de El Mercantil Valenciano.

El 1878, va exercir com a vicepresident de l'Ateneu Científic i Literari. El 1884 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de València, i el mateix any en què va ser nomenat cronista de la ciutat. La seva labor al càrrec durà fins la seua mort. Entre les seues tasques com a regidor, una de les més recordades és la defensa de la festa fallera. El 1885, un grup de regidors augmenten la quota de la llicència per a la Plantà a 60 pessetes. A causa d'aquest augment, eixe any només es plantà una falla en tota la ciutat. A l'any següent, no es va plantar cap falla. Fèlix Pizcueta i un grup de regidors afins a la festa, pressionen per rebaixar aquesta quota a 10 pessetes. El 1887 es van plantar 29 falles.

Entre les seves obres en castellà es troben el llibre de contes Las noches de invierno, les novel·les Entre las marismas, Un cuadro de Esteban March, El dúo de la linda, Valencia por Don Rodrigo, En la maroma, Pedro y Pablo, Un estudiante de 1808, Un hombre listo, El médico del lugar, Memorias de un ciego, La campana de la Unión, El Robo de la Judería, La mejor nobleza, Centelles y Vilaraguts, 1812, Vida íntima, La heroína del amor, El violinista, El crítico y la amante, Las mariposas, La ilusión de un artista i El último roer. Moltes d'elles inspirades en l'història de València.

La seva obra en valencià va ser també abundant, sobretot en poesia. Va escriure, entre altres, un Miracle de Sant Vicent per al carrer del Mar amb el títol L'ermita de Sant Mateu.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Llibres

---

PIZCUETA GALLEL, Fèlix. De la poesía y su importancia en la historia. València: Ateneo de Valencia, 1881.