Actor i escriptor

Carles Pons no tenia cap intenció de dedicar-se a la interpretació. La seua vida es desenvolupava per altres camins: va ser seminarista a Sogorb, anava per a capellà, va treballar com a guia turístic i va ser mestre d’EGB. Contava ell que l’únic que desitjava era canviar el món, i va descobrir que amb les activitats relacionades amb la representació podia fer-ho. Sempre estava escrivint, ja fora un llibre, un guió, lletres de cançons o alguna ocurrència que deixava penjada al pub L’Ovella Negra de Castelló de la Plana.

Des de Vilafranca, va ingressar als 10 anys en el Seminari Menor de Sogorb, pas previ per a accedir a la preparació sacerdotal al Seminari Mater Dei de Castelló. El seu afany creatiu va aflorar des de molt jove i, encara adolescent, al començament de la dècada dels 70 interpretava i dirigia obres teatrals al Seminari de Sogorb (La vida es sueño, La hidalga del valle, La voz de su amo, El retablo de las maravillas...). Quan es va decidir per les arts escèniques, es va traslladar a Castelló per treballar de mestre i assessor artístic del CEP i va tindre els primers contactes amb el teatre infantil i independent en Carasses, Grup Espiral, Grup TIO, Baladre i Universal Còmics, i participà en l’estrena de Té Xina, la fina petxina de la Xina? de Carles Santos.

En 1984 va cofundar La Xula Companyia de Comèdies amb Alfons Barreda, Miquel Àngel Prades, Maite Bernal, Raül Torrent, Panchi Vivó, Carme Bellés i Cesca Salazar. En aquest període va escriure obres com Puja’t al carro; Baco, Eros i Fortuna, una adaptació dels clàssics amb un toc mediterrani, o Baixar al moro, adaptació del text de José Luis Alonso de Santos amb què van fer més de 200 representacions. El mateix any va posar en marxa la I Campanya de Teatre a l’Escola, impulsada per la Diputació de Castelló; com a monitor dels cursos de dramatització convertia en protagonista l’alumnat de 7é i 8é d’EGB i buscava la dimensió lúdica i creativa del muntatge, la socialització dels joves i el treball d’equip.

Quatre anys després va marxar a València. Havia estat contractat pel Centre Dramàtic de la Generalitat per a l’estrena d’El mussol i la gata (1989) amb la companyia La Pavana, El rufià en l'escala (1989), Ombres a la ciutat (1991), Vides privades (1991), Gresca al Palmar (1991), Don Juan Tenorio (1992), L'illa del tresor (1993), La sala dels professors (1993), La mandrágora (1994), Les mans negres (1996), La nit és una ombra perseguida pel desig (1996), Tenterius (1997), Titànic (1998) o Parelles de fet, de fet parelles (1999), un text seu.

La seua popularitat va créixer als anys 90 més enllà de l’àmbit teatral, gràcies a la Televisió Valenciana-Canal 9. Va actuar en Bufar en caldo gelat (1992), El rotgle (1993), El botànic Cavanilles (1993), Benifotrem (1994) o Herència de sang (1995-1996), a més de participar en programes com L’esfera de la cultura o Tocant a festa i fent doblatge. En Antena 3 va aguaitar en algun capítol de sèries tan populars com La casa de los líos i Manos a la obra, i en TVE va actuat en El secreto de la porcelana (1999), adaptació de la novel·la de Josep Palomero (El secret de Meissen, 1993).

En el món del cinema va anar avançant a poc a poc, començant com a secundari o protagonista en migmetratges, fins a formar part de París-Tombuctú de García Berlanga. Va ser l'última aparició a la gran pantalla de Carles Pons, tot i que el seu nom es va veure un any després (2000) com a coguionista de La tarara del Chapao, el guió en què treballava en el moment de la seua mort, esdevinguda de sobte per una parada cardíaca.

La seua trajectòria literària ha deixat publicades les obres Puja’t al carro (1984), Merlí i el jove Artús (1997), El llibre de la selva (1998), L’aniversari de Don Eduardo (1998) i Un sopar tan íntim, inclòs en l’obra col·lectiva Islas. Va conrear també el gènere poètic amb l’obra en castellà Poemas de una sola noche (1984). A més, va estrenar diverses obres teatrals no publicades, com ara Chapao, estrenada pel Kol·lectiu de Joves del Barri de la Coma el 1996; Ja venen, ja venen, pel grup Capsigranys (1996) i La nit és una ombra perseguida pel desig, pel grup Antara Teatre de Silla (1997). Va ser, també, lletrista dels musicals Escápate conmigo, monstruo, de La Pavana (1990); El retorn de Robin Hood, de Posidònia Teatre, i L’aniversari de Don Eduardo, de La Dependent.

Per a Carles Pons el teatre era “una força dolça, neta i emotiva, capaç de revolucionar l’individu i la societat, capaç de generar esperances i alternatives”, i així ho va voler transmetre en primer lloc, als més jóvens: va fer teatre a l’escola, va dirigir campanyes de teatre escolar i va escriure obres de teatre juvenil. La seua vida va estar completament dedicada a l’espectacle com a autor, director de muntatges i de companyies teatrals, actor de teatre, cinema i televisió, guionista, presentador, poeta… En reconeixement de l’obra d’aquest vilafranquí, les aules de teatre de la Universitat Jaume I de Castelló i de la Casa de Cultura de Vilafranca porten el seu nom i li han dedicat diversos homenatges.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Diversos autors. «Carles Pons Forés», a: Diversos autors. Diccionari de la literatura valenciana (1968-2000). Alacant: IC Juan Gil-Albert, 2001, p. 232-233.

---

Dades sobre Carles Pons (Manolo Bosch)
Dades sobre Carles Pons (Manolo Bosch)
https://www.nomepierdoniuna.net/20-anos-sin-carles-pons-63-anos-con-carles-pons/