Professor, polític i escriptor

Tenia dona i cinc fills.

Llicenciat en Filosofia i Lletres amb qualificació d’excel·lent per la Universitat de València. Amplià estudis a Nàpols, on investigà la influència medieval catalanoaragonesa. Catedràtic d’institut, exercí la docència a l'Institut Lluis Vives, de València. Participà en la fundació del Laboratori d'Arqueologia de la Universitat de València, amb Lluís Gozalbo Paris, Nicolau Primitiu Gómez, Lluís Querol i Roso i Francesc Martinez i Martínez.

Va guanyar diverses Flors Naturals als Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1920, 1921 i 1926. El 1927 ocupà la presidència de Lo Rat Penat amb l’aquiescència dels joves que hi veieren "l’home d’idees sanes i renovadores". Tanmateix, aviat: "el cos permanent de la vella guàrdia ratpenatista va prendre por i fent el cercle de ferro al seu voltant li declarà la guerra. I aquella presidència, que tan esplendorosa se’ns havia promès als jóvens, no va arribar a rams de beneir, no va passar de ser més que un lleu estel en aquell horitzó de tenebres perdudes" en paraules d'Angelí Castanyer. També va ser president i vicepresident del Centre de Cultura Valenciana, fins que el 1939 va ser represaliat pel feixisme, amb Vicent Marco i Miranda, Emili Gómez i Nadal i Gaetà Huguet, entre d’altres.

Com a escriptor, va col·laborar en algunes publicacions valencianes de la primera meitat del segle XX: València (1913), Pàtria Nova (1915), El Ninot (1923) i Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). S’interessà també per la narrativa: Raça vençuda (1915), La Purissimeta (1921), Nits d’hivern (1919) i pel teatre amb les obres Lo que ningú sabia i Pantomima (1928).

Com a poeta s’havia donat a conèixer amb Esberles del cor (1914). Pertanyia al grup de poetes que des de Taula de Lletres Valencianes, El País Valencià o Timó responien a la voluntat de contribuir al redreçament del poble valencià tant des de la implicació política activa com des del compromís amb la literatura.

Puig Espert s’inicià a la política el 1915, al si de la Joventut Nacionalista Republicana, de la que n’era secretari, i en nom de la qual participà en la Diada de la Llengua Catalana del mateix any. Uns anys després, potser pels seus vincles maçònics, s’afilià al Partido Republicano Radical Socialista. Amb la proclamació de la República ocupà diversos càrrecs públics: el 30 de desembre del 1931 fou nomenat governador civil de Sòria, càrrec que ocupà fins el 6 de novembre de 1932.

A partir de 1933 va militar a Izquierda Republicana. Des de primeries de 1936 va exercir els càrrecs de governador civil de Palència i de Burgos, cessant el 4 de juny del 1936.

Durant la Guerra Civil, l’agost de 1936, fou designat secretari de l'Institut Lluís Vives de València, i el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts el nomenà alhora vocal de la Junta Organitzadora i Inspectora de Segona Ensenyança a València. Així mateix formà part a València de la Junta Universitària de Monuments, creada per a protegir el tresor artístic, i del Comitè Executiu del Cercle de Belles Arts. També participà a l'Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València.

Des de l’octubre de 1937 fins al 28 de febrer de 1939 va ser professor de Geografia i Història i director comissari de l’Institut Nacional de Segon Ensenyament d’Elx, ciutat en la que va desenvolupar una àmplia tasca cívica i d’ajut a l’esforç de guerra: actes polítics i culturals, activitats de solidaritat amb els combatents del front, assemblea a l'Institut per a demanar voluntaris per al front; participació en emissions de la ràdio local.

Uns dies abans d’entrar les tropes feixistes a Elx, abandonà la ciutat camí de l’exili, cap a França. Per les seues conviccions d’esquerres, per haver tingut càrrecs polítics i per la seua pertanyença a la maçoneria des de 1930 sabia que estava buscat. De fet, hi havia una primera ordre de recerca i captura emesa a Burgos el 4 d’agost de 1938.

Acabà exercint de professor de llengua espanyola al Collège Chaptal de París, i de locutor a la radiotelevisió francesa. Va seguir escrivint en català. Publicà articles i poemes a la revista Senyera que editava a Mèxic la Casa Regional Valenciana, i a la revista Sicània, que s’editava a València. Després d’un període d'aillament, va reprendre el contacte amb exiliats espanyols i valencians, mantenint correspondència amb Angelí Castanyer, entre d’altres, i participant en actes culturals: Fou membre de la Unión de Intelectuales Españoles, associació en el butlletí de la qual publicà algun article, i va participar en algunes activitats de la Casa Regional Valenciana de París.

El 1956, als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili celebrats a Cambridge, fou guardonat amb un accèssit de la Viola per A la Verge dels Desemparats. Amb motiu de la Flor Natural guanyada als Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1960, la Casa Regional Valenciana de París li va retre un homenatge el 28 de gener del 1961.

Tot i que el 1948 se li va concedir un permís d’estada en territori espanyol, no l’aprofità fins onze anys més tard, i encara breument: arribà el 15 de desembre de 1959, amb intenció de quedar-se un mes, però el control policial al que va ser sotmès el va fer tornar-se’n a París sis dies després, d'on ja no tornaria mai més.

Bon amic de Nicolau Primitiu Gómez, el mateix any de la seua mort, l’editorial Sicània publicà pòstumament Hortolans, amb dibuixos d'ell mateix, que recull les quatre Flors Naturals guanyades als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1916, 1920, 1921 i 1960, i la producció escrita a l’exili, dividida en els apartats: Pomell de poesia, Toia de sonets i Sonets amb estrambot.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

PUIG ESPERT, Francesc. Esbèrles del còr . València: Arts, 1914.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Lo poema de l'aigua. València: Tip. Moderna, 1916.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Nits d'hivern. València: Editorial Valenciana, 1919.

---

PUIG ESPERT, Francesc. El jardí del bon amor . València: Huici, 1920.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Jornades . València: Imprempta Huici, 1920.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Lo que ningu Sabia . València: Arte y Letras, 1928.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Pantomima . València: Artes y Letras, 1928.

---

PUIG ESPERT, Francesc. Hortelans . València: Sicánia, 1967.

Llibres

---

CORTÉS CARRERES, Santi. El valencianisme republicà a l'exili. València: Generalitat Valenciana - Comissió per al Vé Centenari del Descobriment d'Amèrica, 1993.

---

CORTÉS, Santi (ed.). L'exili valencià en els seus textos. València: Generalitat Valenciana, 1995.

---

CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].

Articles en publicacions periòdiques

---

CORTÉS CARRERES, Santi. «Setze poemes valencians de l’exili» a: Caplletra, núm. 36, 2004.

---

Francesc Puig Espert. Biografia
Càtedra Pedro Ibarra de la Universitat d’Alacant - Miguel Hernandez.- Memoria d’Elx
http://www.elche.me/biografia/puig-espert-francesc-0

---

Puig Espert, fa 40 anys
VICENT CLIMENT FERRANDO. Article d'opinió publicat el 02/03/2007
http://www.levante.emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3454_5_277226__Opinion-Puig-Espert-anys