Sacerdot i historiador erudit

Fill d'una humil i piadosa família de llauradors catinencs, fou el segon de tres germans. Influït per un ambient religiós, d'austeritat i treball, essent encara un xiquet demostraria una natural espontaneïtat a la vida d'estudi i de pietat que el portaria a ingressar, a l'octubre de 1892, al Col·legi de pobres de Sant Ruf de Tortosa com alumne del seminari menor, passant definitivament al seminari quan feia tercer curs de llatí en qualitat de becari-pensionista. Després de tretze anys d'estudis eclesiàstics, amb gran interès per la teologia i la litúrgia i amb la nota dominant de meritissimus, el 18 de desembre de 1904 fou ordenat prevere a Tortosa pel bisbe P. Rocamora. El 6 de gener de 1905 celebrava la primera missa cantada a l'església del seu poble natal.

Com per aquell temps hi havia molts capellans i en no tenir destí, mossèn Puig va romandre dos anys i set mesos adscrit a la parròquia de Catí. Mentrestant es va dedicar a l'estudi de la teologia, llibres sagrats i escodrinyar els ben nodrits i rics arxius parroquial i municipal, iniciant a documentar-se bé en la que seria des d'ara la seua afició preferida.

A l'agost de 1907 fou nomenat coadjutor de la Torre de l'Espanyol i al juny de 1910 rebia el mateix càrrec d'Ascó. Estaria quatre anys a les parròquies catalanes.

El doctor mossèn Leandre Colom Altaba (1877-1943), alumne fundador del Col·legi Espanyol de Roma, havia estat professor de llatí a Tortosa a l'època de seminari de Joan Puig. En aquests temps l'humanista vilafranquí era rector d'Albocàsser, el qual, coneixedor de les dots i valúa de Joan Puig, sol·licità al bisbe li l'enviàs per a treballar amb ell, de manera que el 8 de desembre de 1911 el catinenc ocupava el càrrec de coadjutor a la parròquia d'Albocàsser. En aquesta vila mossèn Puig realitzà una labor eminentment espiritual difícil de valorar amb signes externs.

El 19 de març de 1931 fou traslladat a la rectoral d'Ares del Maestrat, destí que només regentaria uns mesos, ja que l'1 de novembre tornava a Albocàsser per a exercir l'antiga coadjutoria.

L'aixecament franquista de 1936 sorprengué a mossèn Joan Puig com a encarregat de la parròquia d'Albocàsser, no lliurant-se de la fúria devastadora que el 29 de juliol va envair la seua casa. El 6 d'agost començà la seua particular odissea havent de passar dies i nits deambulant pels boscos de Vallivana, refugiar-se a un amagatall ple d'aigua per acabar dins d'un avenc. Restà amagat dos anys, fins el 12 d'agost de 1938.

Pocs dies després fou destinat a Vilafranca on prendria possessió de la rectoral. A Vilafranca és on mossèn Joan Puig, en plena maduresa, va realitzar una dilatada obra espiritual, pastoral i social junt a la de restaurador i d'investigador, que li valgueren el títol de fill adoptiu de Vilafranca (1949) i la retolació d'un carrer a ell dedicat (1966), com a gratitud i homenatge.

L'1 d'agost de 1949, inicià una nova etapa pastoral prenent posessió del càrrec d'arxiprest de Sant Mateu, església que elevaria a la categoria de monument nacional juntament amb l'alcalde, Agustí Garcia Girona.

L'estima, respecte, afecte i devoció que dimanaven de la seua persona el van acompanyar el 13 de gener de 1955, aquell dia memorable de la celebració de les seues noces d'or sacerdotals, reunint a l'entorn de l'altar familiars, sacerdots, amics i deutors per agrair a Déu els cinquanta anys del seu fecund apostolat.

Mesos més tard, consumit per un càncer d'estómac, moria el benemèrit arxiprest a l'edat de 75 anys. Les seues despulles reposen a un nínxol del cementeri de Sant Mateu.

 

Historiador, investigador i erudit local, del Maestrat i Ports en general i Catí en particular

La influència del bibliòfil Casimir Melià Martí i del mestre d'escola Francesc Serrano, ambdós d'Albocàsser, les relacions amb Carles Salvador, i la posterior supervisió paleogràfica i ajuda del jove morellà i futur acadèmic mossèn Manuel Milian, foren ferms puntals animadors d'aquesta tasca empresa.

Fruit de la seua febril activitat apareixia al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, mitjà habitual de les seues publicadons, un estudi sobre «Els primers senyors i pobladors de Catí» (1929), seguit del «Llibre de Privilegis de Catí» (1929-1938), un interessant códex de l'arxiu municipal (providencialment salvat de la foguera al 1936), publicat en fragments per la seua extensió.

Preocupat i coneixedor de la comarca morellana, empapat en documentació arxivística i ambicionant la reedició de l'obra de Segura Barreda, en una carta oberta de contestació a Manuel Milian, sobre «Com es podria escriure la historia de Morella i les aldees» [1], anota: «no es una llàstima que una vida tan gloriosa com la de la comarca de Morella en el culte a Déu i ais sans, en la cultura, en l'art, en les ciències, en el comerç, indústria i agricultura, estiga poc menys que desconeguda i soterrada baix la pols deis arxius» [2].

Continua amb aquesta línia en els articles «Els Senyorius d'en Blai d'Alagó conquistador de Morella» (1932), «Morella no es del Maestrazgo» (1946), «Senyors de Morella durant el segle XIIIè» (1955), «L'afer de la Unió als Ports de Morella» (1959) i uns altres inèdits sobre les deveses de Vallivana i Salvassória.

Com es sabut, la seua afició el porta a escorcollar arxius i papers allà on es troba. Del seu pas per la rectoral d'Ares del Maestrat és el Capbreu d'algunes persones distinguides d'Ares del Maestre (1932) i unes «Ordenances o Establiments de la vila d'Ares del Maestre» que no s'arribarien a editar.

Regentant la parròquia de Vilafranca donà a la publicitat diversos estudis no menys interessants per a la historiografia i geografia locals. En Contribución a la historia de Villafranca del Cid. Tiempos antiguos (1949) estudia els orígens de Vilafranca, la seua relació amb Culla i vinculació amb Morella, el seu nom i topónim. Correspondencia de algunos nombres de lindes del término de Villafranca del Cid (1950) és una revisió d'aquests topònims basada en els escassos materials que dispon. Transcrigué els capítols de les confraries morellanes i algunes de Vilafranca segons el document de la concesió reial de 1388 (una copia del qual es conserva a l'arxiu parroquial) a Confraries de les aldees del Castell de Morella al segle XlVè (1951) i La confraria de Santa Maria la Major i Assumpció de la Mare de Déu en la parroquia de Vilafranca (1951). No s'oblidà de la historia mariana del Llosar, a la qual dedica: Novena a Nuestra Señora del Losar (1943) i, l'opuscle póstum, Historia del Santuario de Nuestra Señora del Losar (1956).

Desvastades per les urpes de la incultura les esglésies de Vilafranca i Sant Mateu, l'inquiet capellà que les governa busca adequat assessorament técnico-artístic i emprèn l'obra de restauració retomant-les el seu estil primitiu i l'antic resplendor, recollida en els articles Restauración y renovación de la iglesia de Villafranca del Cid (1950) i Iglesia parroquial de San Mateo. Su construcción. Modificaciones impertinentes. Su restauración (1954), expressió de quantes obres de millora allí s'han fet.

Mossèn Puig simultaneja bona part de la seua vida la missió sacerdotal i la vocació investigadora per a esdevindre en aquesta matèria un autèntic especialista de tot el referent al passat de Catí. Llàstima, tanta feina feta i la major part deis treballs foren destruits el 29 de juliol de 1936: «teníamos 52 libros, copia de los documentos existentes en 1936, y menos dos, todos han desaparecido. Eran 16.000 las fichas preparadas y ordenadas para la Historia de Catí, y como si fueran copos de nieve caídos del cielo, fueron esparcidos en el puente cercano de Albocácer que comunica con el cementerio y todas desaparecieron. Sólo se ha conservado el Libro Segundo y el índice de todos los hechos notables que suman 800 páginas» [3].

Una altra persona amb menys corretja s'hagués desenganyat amb l'espoli i pèrdua deis seus papers. Així, a penes reapareix el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura publica els capítols d'un llibre, fragmentat en no poder-se editar globalment per manca de fons, titulat Notas y documentos de artistas (1943-1949), estudi complet sobre orfebres, escultors, pintors, dauradors, campaners, pedrapiquers, organers, joglars i músics que tants exponents contaven a Catí. L'amor a la Mare de Déu de l'Avellà li mou a escriure Ermita de Nuestra Señora del Avellà (1945), follet seguit del Llibre dels Mustaçaf de Catí (1952) i El mercader de Catí Joan Spígol (1953), sobre l'afamat mercader medieval. L'article «Sant Vicent Ferrer en Catí» (1955) apareix amb motiu del cinquè centenari de la canonització de l'apóstol d'Europa. A «Estudis del segle XVIII. Biografia de Mossèn Acaci Puig, Beneficiat de la parròquia de Catí» (1958), fa memòria d'aquest capellà aficionat a escodrinyar els arxius del poble i recopilar els fets interessants de la vila. Tampoc oblida la notícia minuciosa de la confraria més important, arrelada i influent en la vida religiosa i social de Catí, en la Confraria de Sant Martí de la Vila de Catí (1968).

Però, per damunt de tot aquest llistat cal recordar la il·lusió màxima de sempre; l'estudi complet i detallat de tot el que va ser la vida del seu poble entranyable de l'ànima en la Historia Breve y Documentada de la Real Villa de Catí. Siglos XIII-XVI (1970) (editada tan sols la primera part), resum de tot el que li va quedar després de la devastació de la seua casa al 1936, ja que «a no haber desaparecido los documentos que teníamos recopilados, hubiésemos podido escribir a lo menos tres tomos de la Historia de Catí con instrumentos de indudable valor. Pero al vemos defraudados habíamos resuelto dejar inéditos, aún los conservados, por no poder escribirla conforme a nuestro plan y a nuestros deseos. Nos hemos determinado, empero, a escribirla conforme para aprovechar los restos de nuestros manuscritos y notas y hacer patente nuestro amor a la Villa que nos vio nacer; breve Historia escrita en el ocaso de nuestra vida en medio de mil ocupaciones, y oprimido el espíritu por la pérdida de 15.771 páginas manuscritas a costa de muchos desvelos y de mucho trabajo» [4].

Amargues paraules que prologuen la gran obra escrita per mossèn Joan Puig i, al temps, delaten la realitat viscuda per un home exemplar al que li queda el consol del deure complit i haver dedicat tot per a servir a Déu i al proïsme, descobrir i enaltir la vida del nostre poble infundint-li valor, ambició i ànima per a perdurar eternament amb glòria i goig.

[1] PUIG, J. «Com es podría escriure la historia de Morella i les aldees». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI (1930), p. 195.

[2] Ibidem.

[3] PUIG, J. Historia breve y documentada de la Real Villa de Catí. Siglos XIII-XVI. Castelló, Diputación Provincial, 1970, p. 9.

[4] Ibidem. p. 10.

Autoria: Rafael Monferrer i Guardiola

Articles en publicacions periòdiques

---

MONFERRER GUARDIOLA, Rafael. «Centenari de Mossén Joan Puig» a: Penyagolosa, núm. 11-12, agost-setembre 1980, p. 54-61.