Poeta

Naix a la casa número 24 del carrer de Gràcia, a la ciutat de València. Els seus pares, Vicent Querol i Canut i Pelegrina Campos i Crespo es van casar el 6 de desembre de 1834. Un any després, el 1835, naix el primogènit de la família Querol, però només viu uns mesos. La descendència del matrimoni va anar creixent: El 1939 naix Eduard i el 1841 Ricard. Els seguiran Júlia (1843) i Adela (1845) que morirà als 19 anys. I encara naixeran més tard: Aureli, Carmen i Pelegrina.

El pare era un modest comerciant de teixits que, a la planta baixa del seu domicili, tenia instal·lada una petita botiga. Amant de les tertúlies, era freqüent que acudís Pasqual Pérez i Rodríguez a les vetllades que s'organitzaven als baixos de la botiga. Vicent Venceslau Querol va despuntar a una edat molt precoç en l'art de la poesia. La seua germana petita, Pelegrina, compta una anècdota que mostra la precocitat de Querol: "Una tarda, en una de les tertúlies que tant agradaven al pare, es trobava Pasqual Pérez i Rodríguez. El pare li va mostrar uns versos que el jove Querol havia escrit gairebé d'amagat. Pasqual Pérez no podia creure que algú tan jove escrigués tan bé i, per confirmar-ho, li demana una nova composició sobre un tema particular. L'endemà, Vicent Querol hi va anar amb la nova composició, que va compartir qualitat i estil amb la primera. Pasqual Pérez va acabar convençut i va sentenciar: Aquest noi serà un gran poeta".

Davant d'aquestes aptituds intel·lectuals el seu pare el va portar al millor col·legi de València, el seminari de Sant Andreu, també conegut com Escola Pia. Allà va començar els seus estudis secundaris el 1847. Va aprendre Gramàtica i lletres a la classe d'humanitats del Pare Victoriano Giner, conegut poeta romàntic. En acabar els estudis mitjans, es gradua de batxiller en filosofia el 21 de juny de 1854. Ingressa a la Facultat de Dret de València on entaula relació amb Teodor Llorente. És en la facultat on es formarà com a poeta, sota els ensenyaments de eminències com Vicent Boix, Pasqual Pérez, Vicent Fillol i Antoni Aparisi i Guijarro. Aquest últim, li va oferir la seva protecció i les pàgines del seu periòdic El Pensamiento de Valencia (1857-1858) on Querol col·labora amb una poesia.

Abans, el 1852, havia fundat juntament amb alguns amics, la Societat Literària La Estrella. Un dels seus components, Fèlix Pizcueta, explica que en aquella societat es discutien qüestions filosòfiques, polítiques i socials. Aquesta societat es va mantenir set anys, fins que el 1858, quan es va restaurar el Liceu, es va convertir en filial d'aquesta entitat. La majoria dels seus membres, amb el pas del temps, es van convertir en il·lustres magistrats, diputats, governadors, periodistes, advocats o diputats.

En 1853 tradueix a Horaci i Virgili i escriu la llegenda La Peña de los Enamorados, premiada en un concurs universitari. El 1855 se celebra a València el Quart Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer. En la Crònica del Centenari, escrita per Vicent Boix, venia inclosa un "àlbum poètic-religiós" on es recollien poesies de destacats poetes valencians, entre les quals figurava una escrita per Querol. El 12 d'octubre de 1856, en la cerimònia d'obertura del curs de l'Escola de belles Arts, Querol llegeix el seu poema "Canto épico a las Bellas Artes". L'audiència queda impressionada. Entre els assistents a l'acte figurava Pedro Antonio d'Alarcón, autor de El sombrero de tres picos, que no va deixar de lloar, tant a València com a Madrid, al jove poeta.

La fama de Querol creix depressa i, el 1858, és nomenat secretari de la revista Las Bellas Artes. Aquest mateix any es produeix un fet clau per a la Renaixença valenciana: el càrrec de bibliotecari de la Universitat de València és ocupat pel mallorquí Marià Aguiló. Gran humanista, va començar la tasca de captar joves intel·lectuals valencians per tal de realçar la llengua nativa i, d'aquesta manera, restaurar una literatura pròpia. No va trigar a fixar-se en dos joves estudiants, Llorente i Querol, que cada tarda pujaven junts a la biblioteca a la recerca d'omplir les seves ànsies literàries. Els va explicar la història de la literatura valenciana que s'estava perdent en l'oblit, reivindicant a autors com Ausiàs March, Jaume Roig o Roís de Corella. Tant Querol com Llorente van quedar impressionats i no van dubtar en unir-se a la causa. Tot això va originar que, el 1859, el Liceu Valencià celebrés els seus primers Jocs Florals a imatge dels de Barcelona.

La seva consagració definitiva com a poeta arriba en un certamen organitzat pel Liceu en honor de la poeta Gertrudis Gómez de Avellaneda. Querol llegeix l'Epístola a un amic i, un cop més, el públic que impressionat. El 1860 Querol acaba la seva carrera de Dret. Presenta, davant l'Academia Española, el Canto épico a la guerra de África. No és premiat i passa inadvertit. Al costat de Llorente col·labora en dos drames històrics que no arriben a estrenar-se. Junts, tradueixen El Corsario de Byron, que és publicat aquest mateix any.

Obligat per les càrregues familiars, els seus pares eren ja majors i els seus germans encara petits, ha d'abandonar parcialment la seva tasca poètica i entra a treballar com a passant al despatx de l'advocat Juan Reig i García. Poc després ocupa la secretaria de l'empresa ferroviària Almansa a València i Tarragona, recentment fundada per José Camp que, no només era propietari d'aquesta empresa, també va adquirir el diari La Opinión. La direcció va ser entregada a Teodor Llorente, naixent així Las Provincias el 1864.

Querol es va mostrar molt hàbil en la gestió empresarial, aviat seria ascendit a delegat de la Gerència. La seva tasca professional, que resolia una complicada economia familiar, no li impedia seguir escrivint a instàncies del seu amic Llorente. Algunes de les seves obres es van publicar a La Opinión, mentre que moltes romanien inèdites, en silenci. El 1868, l'any dels aixecaments republicans, Querol dimiteix del seu càrrec a l'empresa ferroviària per discrepàncies amb la gerència. No triga a trobar un nou lloc, ingressa a la casa comercial de banca de Trénor i Compañía.

El 1870, quan es funda l'Ateneu Científic Literari i Artístic a València amb la finalitat de reunir a la dispersa cultura valenciana, Querol és proposat per al càrrec de president i, el 1874, és nomenat dirigent de l'entitat. Durant la seva presidència va iniciar la publicació d'una revista-butlletí on van aparèixer moltes de les seves poesies. Dos anys abans, el 1872, a instàncies d'Aguiló forma part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona. En el "discurs de gràcies" recita "Patria, Fides, Amor", que li dóna fama immediata a Catalunya.

A Madrid, se li ofereix el càrrec de cap nacional de trànsit de la Companyia Ferroviària MZA. Querol l'accepta i s'hi trasllada a viure el 1876 abandonant València, ciutat on ja era conegut com la més gran figura de les lletres pàtries. El 1877 es publicarà la seva principal obra poètica Rimas, on s'inclou el recull de poemes en valencià Rimes catalanes.

Ja a Madrid escriu La fiesta de Venus (1878), publicada al Almanaque de La Ilustración Española y Americana. El 1880 és nomenat jurat del certamen literari celebrat amb motiu del mil·lenari del Monestir de Montserrat celebrat a Barcelona. Amb fama més que reconeguda a Barcelona, és designat president del Consistori dels Jocs Florals del 1885. Quatre anys després, és ascendit a subdirector de la companyia MZA. El seu intens treball burocràtic fa que les seves tasques literàries es vegin molt reduïdes. Una de les seves últimes accions és la traducció de dues poesies de Joaquim Rubió i Ors.

El 1889, per motius professionals, viatja a París per assistir a l'Exposició Universal. Allà emmalalteix i torna a Bétera on mor. L'Ajuntament dóna el nom del poeta al carrer on hi havia la casa en que va viure.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez