Musicòleg, compositor, professor de música i organista

L’aportació de Diego Ramon a la cultura i al país és doble. D’una banda, hi ha la seua influència com a músic en la Festa de la Mare de Déu d’Algemesí, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. De l’altra, el seu paper com a introductor del valencià en la música litúrgica en un país on l’Església ha estat des de sempre hostil o indiferent a la llengua dels valencians. Amb la seua feina, Diego Ramon, i d’acord amb els músics consultats, va aconseguir convertir Algemesí en potent centre d’estudi i activitat musical, únic possiblement en l’Estat i encara en Europa gràcies, per exemple, a la seua tasca pedagògica articulada al voltant de la Schola Cantorum o l’Institut Kodaly o activitats com la representació durant 23 anys i de manera ininterrompuda del Messies de Händel a la manera dels concerts participatius.    

Nascut a Picassent, en l’Horta Sud, fou el sisè de sis germans i un dels musicòlegs més importants del País Valencià. El seu pare, Antonio Ramón Algorta, farmacèutic, procedia de Màlaga, i es va casar amb Concepció Lluch Garín, emparentada amb els Garín dedicats en València des del segle XIX a la fabricació de teixits de seda.

El pare de Diego Ramon va morir als 44 anys i la seua mare va haver de tirar endavant tota sola la família posant-se al capdavant de la farmàcia de Picassent. «Diego va créixer junt amb els seus germans en un ambient familiar molt propici a la música clàssica i folklòrica, la lectura i l’escriptura, el cinema i, sobretot, al teatre –pel que va sentir una gran vocació– i, també, en un sentit de la religió optimista, d’una fe profunda. La tenacitat de la meua mare també va influir en el seu caràcter. Diego era un enamorat de la vida», explica la seua germana Carmen Ramon.[1]

Des de jove va ser també un gran aficionat a viatjar i va recórrer diferents regions de la península interessant-se per la dansa, el cant popular i els costums de cada lloc que va visitar. Galícia li va interessar notablement. Aquests primers anys d’infància, adolescència i joventut van ser determinants en la seua activitat pedagògica.

Tot i que a casa no es parlava valencià, des de ben aviat va sentir-se atret per la llengua del país i s’inicià en la lectura de poetes com Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés, entre molts d’altres.

Va estudiar batxiller al Seminari Metropolità de València i estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Va cursar estudis també de grau mitjà en el Conservatori Superior de Música de València de solfeig, harmonia, piano i orgue. Els seus mestres van ser el valencià Francisco Llácer, Erwin List d’Estrasburg, Vicky Lumbroso de Lió, Péter Herder d’Hongria i Helmut Rilling d’Sttugart.  

Com a músic va pertànyer a la Schola Cantorum del Seminari Metropolità de València sota la direcció de Francesc Monfort. Fou fundador de la capella musical del seminari menor de Montcada (l’Horta Nord). Cantor de la Coral Polifònica Valentina i del Cor de Cambra Cantors del Remei, tots dos dirigits per Francisco Llácer Pla. A Salamanca va crear també el Coro Universitario San Benito.

Durant cinc anys va viatjar a Kečskemét, capital de la gran planúria d’Hongria, a estudiar a l’Institut Kodaly de l’Acadèmia de Música Liszt Ferenc.

A partir de 1981 va ser instructor dels Cursos Internacionals de Direcció Coral de l’Orfeó de Lleida, així com dels de Panticosa junt amb Lumbroso, Jacques Calatayud i Carlos Ponseti, organitzats per l’Escuela Superior de Música de Saragossa. Va dirigir cursos de direcció coral a Madrid, Dénia, Elda, Elx, Aiora, Conca o Algemesí, entre molts altres indrets.

A finals dels anys seixanta va visitar la Festa de la Mare de Déu d’Algemesí, de qual va quedar profundament impressionat. Tant és així que el 1971 va fixar la seua residència en la ciutat de la Ribera Alta i accedí al lloc d’organista i mestre de capella de la parròquia de Sant Jaume, que no abandonà fins al seu decés.

El mateix any va fundar la Schola Cantorum d’Algemesí al recer de la parròquia de Sant Jaume. Actualment, la Schola agrupa un total de 300 cantors distribuïts en diversos cors tots amb activitats setmanals, a més dels cors Xiquets Cantors i el Cor Cabanilles[2] amb una important projecció internacional.

La Schola desenvolupa tot un seguit d’activitats que es complementen amb l’Institut Kodály de Pedagogia Musical, que a més de comptar amb una escola es dedica a la recerca i la renovació en l’àmbit de la pedagogia musical; des de 1982 les danses de la Processó del Corpus; l’orquestra de cambra Ensems i els dos grups instrumentals de corda, Musiqueries i Preludi, entre d’altres.

Cal destacar l’organització des de l’any 2000 del Messies participatiu, on es convida a participar cantors i músics per a la interpretació completa d’aquest oratori de Händel. «El Messies participatiu impulsat per Diego Ramon és singular a tot Europa, primer per la continuïtat, i en segon lloc perquè a diferència d’altres ciutats grans que l’han organitzat no compta amb espònsors», aclareix la directora de la Schola, Júlia Oltra Mulet.[3] 

Un altra activitat singular impulsada per Diego Ramon va ser la traducció, adaptació i posada en escena de l’òpera de Carl Maria von Weber, Der Freischütz (El caçador furtiu) estrenada en 1821 en l’Schauspielhous de Berlín. L’obra es va representar a Algemesí en la seua versió en valencià el 1998 com a cloenda dels XXV anys de la Schola Cantorum. Diego Ramon, partidari de perdre la por a les adaptacions a fi d’acostar-les al públic, venia treballant en la traducció i adaptació des de feia dos anys. 

Oltra destaca que la feina desenvolupada per l’Institut Kodaly va servir de model a la Conselleria d’Educació als inicis de l’autonomia per als estudis de música del sistema educatiu valencià.

«Diego Ramon defensava que calia educar el públic en la música, convertir la música d’un gran nivell en un fet normal», afegeix Oltra. La directora de la Schola, a més, ressenya la importància de la introducció del valencià en la litúrgia gràcies a la feina de traductor de Diego Ramon.

Per al musicòleg, segons Vicent Pellicer, un dels col·laboradors més estrets de Diego Ramon, la música litúrgica havia de ser escrita «amb la qualitat màxima i dificultat justa, perquè tot, absolutament tot el poble, fora capaç de cantar-la».[4] Pellicer assenyala la lluita de Diego Ramon, castellanoparlant, perquè el valencià estiguera present en la litúrgia en un entorn molt reticent. En aquest sentit, en destaca les Vespres de la Mare de Déu de la Salut, per a Diego Ramon el llegat més estimat del poble i la parròquia que el va acollir.

«De la festa, la vespra, diu el sentir popular, i la nostra vespra comença amb una joia musical que són les Vespres. Malgrat ser l’acte més antic de la festa, segons constància documental des de 1610, estan una mica aclaparades per la popularitat de les danses processionals que s’emporten la palma del fervor popular i patrimonis internacionals. Però només fullejant el volum de les Vespres ja hom se n’adona de la importància d’aquesta obra que arreplega tot el sentir de la festa en la seua doble vessant de manifestació folklòrica i cultural per una banda i d’expressió de fe, per l’altra. L’immens treball de Diego Ramón inclou en cada una de les antífones temes musicals d’autors d’Algemesí per donar a les Vespres a la Mare de Déu de la Salut el caràcter autòcton que les caracteritza. És el temps propici sobre la Batalla Imperial de Cabanilles, Mare de Déu Moreneta, amb música d’Agustí Alaman (i lletra de Martí Domínguez), i l’adaptació de Floreta dels camps de Josep Moreno Gans, amb l’himne Déu et guarde estel del mar, els dos psalms Jerusalem glorifica el Senyor i Servents del Senyor i el càntic Beneït siga el Déu i pare són avui, i amb gran goig, juntament amb l’himne del Dijous Sant Vos done un nou manament, peces habituals de la litúrgia no només de la basílica sinó de l’església d’Algemesí i patrimoni de la fe d’aquest poble. I ens hem d’agenollar davant del Magnificat, el millor regal que ha pogut rebre tota una comunitat, que des de les melodies que naixen del nostre ésser més profund esdevé un compendi de tot el que som. Cantar, escoltar i pregar amb el Magnificat és el cim de la nostra festa. En ell Diego introduí tots els temes dels balls, com una desfilada processional perfectament integrada en el text amb el qual Maria proclama la seua lloança a Déu», escriu Pellicer.

El musicòleg va deixar nombroses publicacions dedicades a l’ensenyament de la música.

En els primers anys de la Transició es va vincular a la formació valencianista Independents per Algemesí (IPA) que liderava Joan Girbés Masià. El 1997 va rebre el títol de fill adoptiu d’Algemesí.

Pocs mesos abans del seu decés va consultar amb els sacerdots de la cúria la possibilitat de rebre ordes sagrats i va començar a estudiar Teologia.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

---

Diego Ramon Lluch, músic de la Mare de Déu
Diego Ramon Lluch, músic de la Mare de Déu
https://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/diego-ram%C3%B3n-lluch-m%C3%BAsic-de-la-mare-de-d%C3%A9u