Musicòleg, crític musical i bibliòfil

Eduard Ranch Fuster descendia per part de mare d’una família austríaca, els Nittel-Bitterlich, emigrats a València al començament del segle XIX (segons l’historiador de la literatura Cecilio Alonso, que cita una memòria inèdita redactada per Empar Ranch Sales, filla d’Eduard). De xiquet, Eduard va viure entre la Vilavella –on son pare, Leocadio Ranch Machancoses, tenia propietats agrícoles i en va ser alcalde– i Castelló de la Plana, on va estudiar el batxillerat.

A la Vilavella va iniciar els seus estudis de música. Després de la mort de sa mare en 1912, es va traslladar amb el pare a València. Allà es va matricular al Conservatori, amb la intenció de dedicar-se professionalment a la música. Va ser alumne particular de Francisco Tito, organista de la catedral, i en el Conservatori va ser alumne entre altres del pianista i compositor Jacinto Ruiz Manzanares, amb qui va acabar la carrera. No obstant això, una prolongada malaltia el va obligar a abandonar de seguida la pràctica del piano. Cecilio Alonso afig a la biografia que «la responsabilitat moral de fer front a les obligacions patrimonials […] va pesar negativament en la seua lliure disposició per a les activitats artístiques. Molt coneixedor de les seues limitacions, Eduard Ranch va defugir protagonismes, però va mantindre sempre la il·lusió de contribuir amb les seues aficions predilectes –música i literatura– a millorar la sensibilitat dels seus conciutadans». I en un altre lloc: «va exercir el seu paper de propietari taronjaire molt al seu pesar, convertit en el senyoret de Rank, esmentat vagament per Manuel Vicent com un dels nebulosos pobladors del seu univers infantil en el seu llibre Contra paradís.

Ranch va començar a exercir la crítica musical en 1921, primer en els diaris castellonencs Libertad i Heraldo de Castellón, a vegades anònimament o amb el pseudònim de Joan de València. Al març de 1927 va començar a col·laborar en el periòdic La Correspondencia de Valencia, on va signar articles fins a 1934. Els textos també van aparéixer en publicacions valencianistes com la innovadora revista Taula de Lletres Valencianes (1928-1930), Avant (1930), Acció Valenciana (1930-1931) o El Camí (1932-1934). Es va adherir a l’avantguarda valenciana, «indecisa i tardana, escindida entre l’estètica cosmopolita i la recuperació nacionalista», d’acord amb Cecilio Alonso, un grup del qual formaren part entre altres Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Maximilià Thous, Artur Perucho Badia, Adolf Pizcueta, els germans Martínez Ferrando, Enric Duran i Tortajada, Juan Gil-Albert, Pasqual Pla i Beltran, l’escultor Alfred Just o els músics Enrique González Gomá i Eduard López-Chavarri.

Es va fer ressò de les activitats dels joves poetes del seu entorn, com la campanya de premsa de 1925 contra l’adopció de l’Himne de l’Exposició (1909) de José Serrano i Maximilià Thous com a himne regional, en la qual va participar destacadament al costat de Vicent Llorens, Adolf Pizcueta, Juli Just o Carles Salvador, entre altres. En aquella etapa va escriure elogiosament sobre Unamuno i Pío Baroja, a qui va conéixer a Madrid en 1934 i amb qui després va mantindre una prolongada relació epistolar, recollida en forma de llibre. També va tindre relació d’amistat amb el gendre d’Unamuno, el poeta vinculat a la Generació del 27 José María Quiroga Pla, que es va instal·lar a València com a funcionari del govern de la República en 1937.

En 1934, Eduard Ranch es va traslladar a Madrid per incorporar-se com a professor de música a l’Escola Internacional Plurilingüe que dirigia el seu amic el professor valencià Vicent Llorens. Es tractava d’una iniciativa pedagògica influïda per la Institución Libre de Enseñanza. 

A la Guerra Civil espanyola, durant el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, Ranch va intensificar la seua relació amb algun dels assistents, com el musicòleg i amic José Subirá i Bartolomé Pérez Casas, director titular de la nova Orquesta Nacional de España.

Després de la derrota de la República i fins a 1943, Ranch va viure retirat a la Vilavella, ocupat en la recuperació de les seues propietats, molt afectades per la guerra. A mitjan anys 40 va tornar a València, on s’estava posant en marxa l’Orquestra Municipal (hui Orquestra de València), que dirigiria el mestre barceloní Joan Lamote de Grignon, represaliat i desterrat pel règim de Franco a causa de la seua ideologia nacionalista. Ranch va mantindre amb ell una relació estreta, fins al punt d’haver començat a treballar en una biografia del músic.

Plenament reintegrat en la vida cultural valenciana, en 1945 Ranch va iniciar una prolongada col·laboració amb la revista Valencia Atracción, que dirigia el seu amic Francesc Almela i Vives, on va publicar quasi contínuament fins a la seua mort, i des de 1950 fins a octubre de 1959 va ser crític musical de la delegació a València de Radio Nacional de España.

Una de les seues últimes grans iniciatives va ser l’homenatge, amb concerts, conferències i altres celebracions, a l’organista i compositor Joan Cabanilles (1644-1712) pel 250 aniversari del decés. L’organització de tots els actes el va tindre ocupat durant diversos anys, en la qual involucrà nombroses personalitats i institucions, encara que els seus objectius sols van ser aconseguits en part. Fou un dels primers a reclamar des de la premsa que València tinguera un auditori per a la celebració de concerts. Malauradament, fins a 1987 el Palau de la Música de València no va ser inaugurat.

Ranch també va compondre de manera esporàdica algunes obres, sobretot per a piano o per a veu i piano, però a causa de la seua timidesa i de les seues múltiples dedicacions la majoria van romandre inèdites. Va destacar la seua havanera Cuquita la del pay-pay, que va ser interpretada per Eduard López-Chavarri, i en arranjament per a violí i piano per Juan Alòs i la seua germana Carmen Alòs (Conservatori de València, 12 de maig de 1955). També va compondre l’Himno de la Escuela Internacional Plurilingüe de Madrid per a cor, que va estrenar allí quan va ser professor. Totes les seues obres romanen inèdites i es custodien en l’arxiu familiar.

Després de la mort d’Eduard Ranch, la seua filla Empar va assumir la responsabilitat del seu arxiu i biblioteca personal. Va continuar rebent investigadors tant espanyols com estrangers, seguint la tradició d’hospitalitat que el seu pare havia establert per facilitar la consulta d’obres de difícil accés a la seua col·lecció. Ara mateix està en tràmit la donació de la biblioteca i arxiu de Ranch a la Generalitat Valenciana.

Imatge: AV La Vilavella

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Martínez Ferrando, Ernest; Ranch Fuster, Eduardo. Epistolario: (1933-1955). València: Biblioteca Valenciana, 2003.

---

Pío Baroja-Eduardo Ranch Fuster. Epistolario: (1933-1955). València: Vicent Llorens, 1998.

Articles en publicacions periòdiques

---

Cecilio Alonso. «Admiración y recepción literaria (epistolario de Eduardo Ranch y Pío Baroja)» a: España Contemporánea: Revista de Literatura y Cultura, núm. 9, 1996, p. 51-70.

---

Empar Ranch Sales. «Una relación amistosa. José María Quiroga Pla-Eduardo Ranch» a: Laberintos: revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, núm. 15, 2013, p. 156-164.