Escriptora i mecenes

Sos pares foren l’advocat pertanyent al Col·legi d’Advocats de València, Bertomeu Rausell i Sancho, i Manuela Soriano i Villarroya, amb qui es troba soterrada al Cementeri General del cap i casal. La seua és una família benestant en el si de la qual s’ensenya les primeres lletres de la mà de sa mare a partir dels 3 anys. La seua formació, entre la qual l’aprenentatge del francés, continua de la mà de son pare i de l’escolapi exclaustrat Ferran Ibànyez, així com la cal·ligrafia a càrrec de Joan Baeza i Capuz. Ben prompte demostra aptituds per a les arts literàries, puix es coneix com als 11 anys escriu poemes. Possiblement per açò rep formació en retòrica i poètica del poeta Joan Floran i Cabanes. També ben prompte, als 20 anys, escriu dos narracions en castellà, Enemistad y amor i Los caprichos de la suerte. Este últim s’ha perdut, encara que sí que es conserva una versió teatral en tres actes de 1863.

En casar-se amb Joan Baptiste Latorre, com era costum en aquella època, deixa de banda la literatura, encara que la reprendrà amb la mort del seu home. Activitat literària que ve acompanyada de la col·laboració amb articles periodístics i filosòfics en diferents publicacions i periòdics com Las Provincias, Valencia Ilustrada, La Ilustración Popular, El Zuavo, La Antorcha, La Lealtad, La Unión Católica, El Consultor, Valencia, Revista del Turia o El Comercio.

Dins de la seua activitat literària i cultural la trobem directament vinculada a la Renaixença valenciana i a Lo Rat Penat, societat en qupe és nomenada Sòcia Honorària i hi guanya premis en 1883, actua com a mecenes entre 1895 i 1897 i també és la seua regina dels Jocs Florals de 1886. Al mateix temps, a la seua mort, fa una donació a la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes de 2.500 pessetes, acció, per altra banda, gens habitual entre la burgesia valenciana. Així, no és estrany que el 29 de gener de 1920 Lo Rat Penat li retera homenatge amb la lectura de poemes seus i de Constantí Llombart.

Precisament, la relació entre estos dos protagonistes de la Renaixença nodrí, de ben segur, les converses de la societat valenciana. Segons apunta Ramon Andrés Cabrelles, deixeble i biògraf de Constantí Llombart, “entre els versos de Llombart havia llegit algunes composicions amoroses dedicades a Nelina; i un dia me llegí una atra que acabava d’escriure en que li contava les seues cuites d’amor a la musa. El mestre estava enamorat i tenia nóvia. Me digué qui era: la poetessa Manuela Agnés Rausell i Soriano. Se volien des de fea temps pero el pare d’ella era contrari ad estos amors i havien acordat ajornar la seua unió fins que Deu disponguera que ella quedara lliure de la tutela paterna, puix no volia disgustar a l’autor dels seus dies. El poeta la trià Regina dels Jocs Florals quan s’endugué la flor natural. No es veen mai. En una ocasió, en una excusa d’arraïl lliterària que justificava la visita, me dugué a casa de la seua benvolguda amada que vivia en la plaça del Carme del Cap i Casal. Els amants no pogueren parlar de les seues coses en esta entrevista; Rausell no nos deixà a soles un moment”.

Efectivament, Llombart publica un seguit de sonets en castellà que haurien de formar part d’una publicació que finalment no va veure la llum en què parla del seu amor a “Nelina”. És el cas de “Muda elocuencia” aparegut el 24 de maig de 1883 en la publicació La Unión Democrática d’Alacant o “A mi musa” i “Grato perfume” en l’Almanaque de Las Provincias de 1884. També “Dues oles” dedicat a Nelina en Lo Rat Penat. Periòdic Lliterari Quincenal del 15 de desembre de 1884.

Com indica Andrés Cabrelles, en els Jocs Florals de 1886 Llombart guanya amb La copa d’argent la Flor Natural i escull com a Regina de la Festa a Manuel Agnés Rausell. Dins del poema, els versos dedicats “A la reina de la festa. Homenatge” inclouen els versos “Encara hiá Nelines que á son amor no venen; /Encara hiá carácters com lo del jove arquer; /encara hiá algúns nobles que mal son deure entenen; /y algúns pares hiá encara, que cegos no comprenen / lo dany qu’ab l’egoísme als fills els pòden fer”.

Ramon Andrés Cabrelles descriu Manuela Agnés de la següent manera: “Ella, Nelina, era una dòna de complexió robusta i de caràcter seriós. Havia publicat en periòdics i revistes versos de temes religiosos i alguns artículs, en castellà. En valencià escrigué també –inspirada en el mestre– alguns versos que igualment foren publicats. El seu nom, Manuela, Nela en valencià, l’havia convertit Llombart en un diminutiu afectiu: Nelina”.

Per si mancava alguna confirmació d’esta relació, la mateixa Manuela, per una banda, accepta ser la Regina dels Jocs Florals, donada la seua situació de vídua, l’època i diferent situació social i econòmica; era tota una declaració d’intencions. Per l’altra, la novel·la amb què guanya un accèssit al Medalló d’Argent dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1883, Centelles i Solers o Un amor entre dos odis, que narra l’amor impossible entre dos jóvens per l’enemistat de les seues respectives famílies, l’acompanya de la següent introducció: “Los pares qu’obcecats sacrifiquen la felicitat de sos fills á ses enrónies ó caprijos, comiten un verdader parricidi”. En esta narració, a més a més, el seu protagonista masculí es diu Constanci.

La seua obra poètica es troba dispersa. Apareix, especialment, en l’Almanaque de Las Provincias, La Moma o Lo Rat Penat. Calendari Llemosí. En esta última publicació també apareix obra narrativa com La mort d’en Ramon Boïl en 1882, i la dita Centelles i Solers o Un amor entre dos odis en 1884, que són mostres de narracions que intenten superar el costumisme i l’obra humorística que caracteritzava la narrativa valenciana.

En relació a la seua implicació valencianista, en la referència que a ella es fa en Los fills de la morta-viva comenta Llombart que “Amant, com la que més, la Sra. Rausell de les glories de nostra amada pátria, no ha volgut dende sa més tendra infantesa consentir en parlar l’idioma castellá entre sa familia, sofrint per tal idea enérgichs correctius de sos pares, los quals, com sol succehir, tenien gran empenyo en que sa filla no parlara may en valenciá; empero que no ho pogueren conseguir á pesar de tot, puix sempre respongué ab les llágrimes en los ulls, que volia parlar en la llengua que usá l’Apóstol Sant Vicent Ferrer”.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha

Llibres

---

Ramon Andrés Cabrelles. Constantí Llombart. Biografia íntima. València: L’Oronella, 2006.

Capítols de llibres

---

LLOMBART, Constantí. LLOMBART, Constantí. Los Fills de la Morta Viva. València: Impremta d'Emilio Pascual, 1879.

Articles en publicacions periòdiques

---

Guillem Mollà Bononad. «La narrativa de les dones a Lo Rat Penat. Calendari Llemosí (1874-1883)» a: Revista Estudis Filològics i de Traducció, núm. 1, 2020, p. 321-341.

---

Rafael Roca. «La donació de Nelina» a: Saó, 16/10/2020.

---

REDACCIÓ. «Necrològica» a: Almanaque Las Provincias, núm. 1919, 1919, p. 251.