Pintor, fotomuntador i cartelista

Un dels més importants artistes valencians del segle XX i, sens dubte, el més polèmic per raons polítiques, ja que ell mateix sempre es va definir com un comunista que pintava, més que no com un pintor comunista. Artista polifacètic, fou cartellista, dissenyador gràfic, teòric de l'art, muralista, autor de pel·lícules gràfiques i sobretot un fotomuntador d'abast internacional.

Influenciat per un primerenc art déco, entroncà amb l'estètica surrealista i l'avantguarda centreeuropea lligada al fotomuntatge postdadaísta berlinès i al constructivisme gràfic rus. Director general de Belles Arts del primer govern republicà durant la Guerra Civil, els seus cartells proporcionaren una de les més difoses i conegudes imatges gràfiques de l'època.

El 1939 es va exiliar a Mèxic, on li van concedir la nacionalitat i on va treballar amb el prestigiós muralista David Alfaro Siqueiros, i on esdevingué un dels més prestigiosos i cotitzats dissenyadors gràfics, alhora que donà forma a la seua obra mestra, la sèrie de fotomuntatges The American Way of Life. El 1958 es traslladà al Berlín comunista, on s'instal·là definitivament. El 1976 tornà al País Valencià, on fou rebut i considerat per personalitats com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés.

Josep Renau, segons declaracions pròpies, va nàixer al carrer Comedias, al nucli històric de la ciutat de València. Era el fill primogènit de Josep Renau, brillant restaurador, pintor i acadèmic, professor de l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, que l'inculcà l'amor a l'art i de la mestresa de casa Matilde Berenguer i Cortés.

L'ambient vital de Renau fou, per tant, el d'una familia catòlica, petitbuguesa, catalanoparlant, d'amples arrels urbanes en una època en què el camperolat era el sector majoritari, de tarannà una mica provincià, i de cert nivel cultural en un temps en què l'analfabetisme predominava. Era una familia nombrosa, perquè, a més de Josep, arribaren en anys successius quatre germans més: Joan, Dolors, Matilde i Alexandre. Tanta descendència es convertí en una pesada càrrega per a l'economia familiar.

El 1920, als tretze anys, es va matricular a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, un centre acadèmic on predominava l'estètica postsorollista, davant la qual Renau va reaccionar amb virulència i, després d'un conat de rebel·lió plàstica, va ser expulsat temporalment de l'Escola. Son pare, profesor, el va castigar obligant-lo a treballar en la litografia Ortega, i aquesta represalia paterna va marcar el destí del rebel adolescent. Renau va compatibilitzar el treball litogràfic amb els estudis de Belles Arts i ,així, el 1927, als vint anys, va conseguir graduar-se i, fins i tot com a estudiant destacat, va rebre el Premi Roig de Teoria de les Formes Arquitectòniques i Art Decoratiu, i el Premi del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts de Teoria i Història de les Belles Arts, que comportava bossa en metàl·lic.

Entre els divuit i els vint-i-dos anys, el jove Renau va adoptar el pseudònim, gairebé heterònim, de Renau Beger, tot afrancesant el seu cognom matern i entrant així de ple en la modernitat cosmopolita, frívola i metropolitana de l'art déco que dominava la il·lustració valenciana durant la dècada del 1920. Renau Beger es va decantar a través de diverses empreses litogràfiques pel disseny gràfic, el cartellisme i la publicitat comercial, món artístic que ja no va abandonar mai.

Des del punt de vista personal, Reanu tingué un deute amb l'Escola de Belles Arts. Hi faria amistat amb un grup d'alumnes que foren decisius en la seua vida: d´una banda la seua futura esposa Manuela Ballester i Vilaseca i el germà d'ella, Tonico.

Va finalitzar els seus estudis de Belles Arts a l'Escola de Sant Carles de València el 1925 i paralel·lament va endinsar-se en la técnica fotográfica. Poc després obtingué el títol de professor de dibuix i pintura i, des de 1925 començà a treballar professionalment. Format en el modernisme, evolucionà cap l'art decó com es manifesta en algunes obres realitzades a Madrid, ciutat en la qual va viure durant un temps.

La seva primera exposició important la va realizar el desembre de 1928 a Madrid, al Cercle de Belles Arts, apadrinat pel gran mandarí de la crítica artística espanyola José Francés. Amb aquesta mostra va assolir un clamorós èxit de crítica i públic. El 1929 Renau va soterrar el seu heterònim Renau Berger. També a Madrid començà el seu interés per l'anarquísme, com una manera de revoltar-se de la societat conservadora en la qual vivía. Quan tornà a València entrà en contacte amb un grup d'anarquistes alcoians i començà una intensa militància en diversos grups.

Renau es va incorporar a la cultura visual española des de mitjans dels anys 1920. Ho va fer com a dissenyador gràfic, fent cartells i portades de llibres i revistes, a través dels quals connectà amb els trets bàsics el disseny modern internacional. Al principi de la dècada del 1930 va realizar alguns dibuixos que enllaçaven amb la poètica vallecana difosa per Alberto i Benjamín Palencia i va començar a compondre els seus primers fotomuntatges.

La caiguda de la Dictadura de Primo Rivera i la proclamació de la Segona República, fa que Renau i els artistes havien de donar suport als ideals revolucionaris es posin al servei de la causa, limitant-se a una creació purament formal i deixant d'un costat la inquietud estètica. Era el moment en què es discutía un art compromès socialment, centrant-se per un interés dels artistes rusos i alemanys d'entreguerres.

El 1932 va contraure matrimoni amb l'artista Manuela Ballester, amb la que tindria cinc fills. Artista d'avantvanguarda dels anys 1930 i activista del bàndol republicà durant la Guerra Civil, fou una de les escasses dones que estudiaren a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Son pare, Antoni Ballester i Aparicio, i el seu germà Tonico foren escultors.

A partir de la proclamació de la República, Renau va manifestar el seu compromís polític i es va afiliar al PCE, del qual no es va separar mai, i va concentrar el gros de la seua activitat com a intel·lectual, polemista i dissenyador en diverses plataformes ideològiques i culturals d'esquerra. La seua participació com a grafista i redactor en revistes compromeses, com Estudios, Orto i Octubre, en què va actuar com un importantíssim agent de renovació i posada al dia del cartellisme, es consumà amb la fundació, la direcció i el disseny de la revista valenciana Nueva Cultura.

Entre gener de 1935 i juliol de 1936, Renau no sols va ser el seu director tàcit, sinó que a més va realizar la maqueta de les seues pàgines, va redactar editorials i va traduir textos. Va ser una etapa en què Renau professionalment es va multiplicar: va dirigir el primer taller de fotolitografia de València i va ser contractat com a professor a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, controlada pel Ministeri. D'aquesta época són cartells, com el cèlebre Les Arenes, on conflueixen modernitat amb art déco i amb un cert vocabulari formal pres del constructivisme rus elaborat amb la nova tècnica de l'aerògraf, de la qual va ser pioner a l'Estat espanyol. També són seues les quatre portades de l'Antología de la felicidad conyugal, de l'àcrata Biblioteca Estudios, que publicava l'editorial homònima.

D'altra banda, i ja en el camp del cartellisme, entre 1934 i 1936, gràcies en gran manera a la seua relació amb Vicente Casanova, gerent de la productora cinematográfica valenciana Cifesa, Renau es va convertir en un dels principals cartellistes de cinema espanyol.

Renau va mantenir una activitat incessant des dels primers dies de la Guerra Civil. Va realizar cartells, fotomuntatges, murals i va desenvolupar total mena de recursos i instruments comunicatius propis. També va escriure textos de caràcter programàtic i va animar debats vigorosos sobre la funció de l'artista i la naturalesa dels seus treballs en temps de compromís col·lectiu.

Pel juliol va ser nomenat codirector, juntament amb el seu amic socialista Max Aub, del diari Verdad. Poc després, pel setembre, Renau va ser nomenat director general de Belles Arts del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, i va ser responsable de la posada en marxa d'empreses fonamentals, com va ser el Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937 i els seus excepcionals continguts, el salvament del Tresor Artístic amanaçat pels bombardejos dels sublevats o la creació del Consell Nacional de la Música i l´Orquestra Nacional.

Una de les seues primeres iniciatives com a director general de Belles Arts va ser oferir la direcció del Museu del Prado a Picasso, que va acceptar, malgrat que el seu càrrec va ser més nominal que real. Al final de 1936, Renau va viatjar a París per invitar oficialment a Picasso, Dalí i altres artistes espanyols a solidaritzar-se amb la causa de la Republica espanyola i a participar en el pavelló d'Espanya de l'Exposició Internacional de les Arts i les Tècniques, per a la qual el pintor malagueny va crear aquesta gran icona de l'art contemporàni mundial que és el Guernica. De tornada a Espanya, al començament de 1937, Renau va publicar Función social del cartel publicitario, que havia llegit prèviament, pel desembre de 1936, a l'Aula Magna de la Universitat de València.

Ja des del mateix començament de la Guerra Civil, Renau es va mostrar com un dels principals cartellistes de l'Espanya republicana, tots ells relacionats d'una manera o una altra amb el PCE, es troben entre els millors de la seua producció, com ara El comisario, nervio de nuestro ejército popular. Pel novembre de 1937 el Govern es va trasladar a Barcelona i Renau també es va mudar amb la seua familia a la ciutat comtal. El segon gabinet presidit pel socialista Juan Negrín va requerir el fotomuntador valencià per a la direcció de la Propaganda Gràfica del Comissariat general de l'Estat Major Central de l'Exèrcit. De llavors és un altre de les seues grans cartells polítics, Hoy más que nunca, victoria. Però més destacables que els cartells van ser els grans fotomuntatges de tipus constructivista destinats a il·lustrar Los trece puntos de Negrín.

Pel febrer de 1939, Renau travessà la frontera pel Portús. Llavors començava un llarguíssim exili, quan encara no havia complert trenta-dos anys, que no finalitzaria fins 1976. Fou internat a un camp de concentració situat vora el poble costaner d'Argelers, a poc més d'una dotzena de quilòmetres de la frontera espanyola, on s'amuntegaven en condicions infrahumanes desenes de milers de refugiats republicans. Un més després, a mitjan març, la nord-americana Miss Palmer, representant de les organitzacions d'ajuda humanitària dels quàquers, que Renau havia conegut a Espanya, el va traure del camp de concentració amb un visat expedit pel govern dels Estats Units. Es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on aconseguí reunir-se amb la família, que havia travessat la frontera un mes abans que ell, immediatament després de la seua fugida de Barcelona, i es trobava al nord de França. A Tolosa de Llenguadoc el va auxilar, com a tants d'altres intel·lectuals, Picasso.

Renau va romandre mes i mig a Tolosa de Llenguadoc. Aleshores es va plantejar la dramàtica pregunta que anguniava milers de republicans: a quin país havia d´exiliar-se? Renau es va instal·lar finalment a Mèxic, en la vida cultural del qual es va acabar integrant intensament. A més, el govern postrevolucionari del general Lázaro Cárdenas va oferir als republicans espanyols integrar-se amb tots els drets i en peu d'igualtat en la seua societat. De fet, Renau va deixar de ser espanyol i es va convertir en mexicà, nacionalitat amb la qual va morir.

Després d'una breu experiencia com a pintor, a banda de guanyar-se la vida realitzant cartells cinematogràfics i alguns de caràcter institucional, Renau va començar la seua activitat com a muralista, integrat en un equip format pel cèlebre pintor David Alfaro Siqueiros i després treballant per compte propi. L'obra mural més important d´aquesta estapa no va ser realitzada a la ciutat de Mèxic, sinó a Cuernavaca, a l'Hotel Casino de la Selva amb el títol España hacia América, un gran fris contínu d'una mica més de quatre metres d'alçada per trenta de longitud, de caràcter al·legòric, que exposa la història d'Espanya des de la prehistòria fins al descobriment d'Amèrica. Aquest treball li va a servir per a què el país el coneguera. Aprofitant aquell moment, creà un estudi en un dels carrers més cèntrics de la capital, anomenat Imagen/Publicidad plástica.

Es va especialitzar en l'execució de cartells per a cinema, campanyes polítiques i empreses. Tot aquest treball va ser el resultat de nombrosos reconeixements: Premi de la United Hemisphere Poster Competition, que concedia el Museum of Modern Art (MOMA) de Nova York (1942), el Premi de Cartells de l'ONU (1948), el Premi de la Cámara Nacional de Electricidad de Mèxic (1949), el Premi del Concurs Internacional del Congrés dels pobles per a la pau (Viena, 1952), el Premi de la International Labour Organisation Stam (Nova York, 1952) i el Premi de la Estampilla Mexicana. En aquesta època va reprendre la seva activitat com a fotomuntador, donant pas a una de les sèries més conegudes, The American way of life (1947-1966) on juga amb una sèrie de tòpics sobre la societat nordamericana. Amb això, Renau enllaçava la tradició avantguardista del fotomuntatge i el collage d'entreguerres amb una anticipació de l'ús de recursos mediàtics del qual després es va nodrir el pop art. Aquesta obra no es va considerar acabada fins el 1976, quan es va presentar definitivament al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia.

A principis de 1958, per motius personals, abandonà Mèxic i es va a trasladar a la República Democràtica Alemanya, instal·lant-se a Berlín. En aquesta ciutat Renau va connectar amb la realitat política, realitzà grans murals per a diverses institucions del país destacant La conquista del Cosmos (Berlín, 1966), el del Centre de Cultura de Halle Neustadt (1974) i El uso pacífico de la energía atómica (1971). Com a fotomuntador treballà per algunes revistes espanyoles a l'exili com Realidad, Nuestra Bandera i les alemanyes Bildende Kunst i Sonntag. Durant els anys de la seua residència a l'Alemanya de l'Est, l'activitat de Renau va continuar sent incessant com a cartellista, fotomuntador, muralista i realitzador de diverses pel·lícules animades per a la televisió alemanya. Viure al Berlín soviètic va significar d'alguna manera una tornada a l'ortodoxia comunista.

A partir de 1976, durant la celebració de la 37a Biennal de Venècia, tingué ocassió de mostrar les seues obres a l'exposició España: Vanguardia artística y Realidad Social (1936-1976). Fou aleshores quan es va redescobrir a aquest artista. També eixe mateix any, a Morella, durant la celebració de la mostra d'art actual del País Valencià, va donar algunes de les seues obres. Aquell any va començar amb una nova sèrie de fotomuntatges sota el títol genèric de Sobre Alemanya i, sobretot, va desenvolupar la sèrie The American Way of Life, que ja havia començat a Mèxic i que llavors va assolir un potencial crític demolidor, convertint-se en un model d'actuació per a bona part del pop espanyol compromés.

El 1977 començà una col.laboració amb un grup de ceramistes per a portar un mural a un complexe cultural a la ciutat d'Erfurt. A partir de 1978 tinguè lloc la seua definitiva rehabilitació com a artista consegrat a l'organitzar el Ministeri de Cultura, al Museo de Arte Contemporáneo de Madrid, una gran exposició antològica amb una obra procedent de diversos museus i de la seua pròpia col·lecció particular. Començaren a partir d'eixe moment a publicar-se monografies sobre la vida i obra d'aquest artista i començà a rebre multitud de homenatges. Generosament va donar la major part del seu legat al poble valencià, creant una fundació que porta el seu nom que actualment té quasi tota la seua obra depositada a l'Institut Valencià d'Art Modern. També en el mateix any tingué una mostra retrospectiva en el Museu de Belles Arts Sant Pius V de València. Va publicar diversos llibres i va realizar nombroses exposicions de la seua obra. La seua activitat no va cessar fins que va morir.

Renau fou assistit els darrers dies per la seu afilla Teresa. A la fi, l'11 d'octubre de 1982, després de l'última crisi provocada per un càncer de fetge, moria a una de les gelades sales del Regierungs Krakenhouse, l'exclusiu hospital de la nomenkatura destinat a assistir els cercles governamentals del Berlín comunista. Morí sense haver aconseguit tornar definitivament a València, orgullós de la seua nacionalitat mexicana i somniant utopies de redempció social. Després de la ceremonia civil al crematori i l'homenatge dels seus íntims, les cendres foren soterrades al cementeri berlinès de Friedrichfelde, el fossar de l'antiga capital alemanya on reposen les restes dels combatents antifeixistes. Sis anys després, el seu llegat, la seua biblioteca i el seu arxiu, viatjaven definitivament a València gràcies a la Fundació Renau i a la seua filla Teresa.

Autoria: Maria Àngels Alcolea i Campos

Llibres

---

RENAU BERENGUER, Josep. Función social del cartel . València: Fernando Torres, 1976.

Llibres

---

FORMENT, Albert. Josep Renau: història d'un fotomuntador. Catarroja: Afers, 1997 [Personatges].