Bibliotecari i erudit

Era el quart dels cinc fills de Vicent Ribelles Llopis i Josefa Comín Huguet, una família de modestos agricultors parcers de Castelló. En l’escola primària ja va destacar per la seua intel·ligència, aplicació i sentit del treball, i va obtindre el primer premi en 1883 i 1884. En aquest mateix any va entrar a treballar com a escrivent en la Caixa de Préstecs La Catalana, i posteriorment en diverses botigues de paqueteria i merceria a València.

En 1887 torna a Castelló. Amb quinze anys comença a viure una forta vocació cap a les lletres i comença a tractar temes locals en El Clamor. Son pare volia dedicar-lo al camp i a la taverna que havien establit, però sa mare preferia la instrucció dels fills, per a la qual la família no disposava de mitjans. El jove Josep compagina els treballs de casa i porta els comptes d’altres empreses, fa d’escrivent i ajuda el secretari municipal de Matet i Villamalur, a la serra d’Espadà. Mentre exerceix aquests oficis desplega la seua afició per la literatura a través del periodisme, amb col·laboracions en defensa de la religió i dels principis tradicionals. Des de 1890 és cronista dels successos religiosos de Castelló en La Correspondencia de Valencia; posteriorment és corresponsal d’El Criterio, que es refundà més tard com El Criterio Valenciano. En 1893 funda i dirigeix El Ruiseñor, setmanari literari que va durar tres mesos, i també la Revista Industrial y Mercantil, dirigida a promoure i impulsar les activitats de la zona. Es va forjant lentament la personalitat d’un periodista molt treballador i actiu en la defensa i propaganda d’un regionalisme conservador de tall populista i de la tradició catòlica a través de les seues col·laboracions en La Verdad i altres mitjans. Per mitjà de sa mare, va entrar en l’administració del Diario de Castellón en 1889, i a la darreria del mateix any va ser nomenat escrivent de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Va formar part de la redacció del Diario de la Plana, periòdic catòlic fundat en 1898.

Tot i haver guanyat alguns premis a València (1897) i Castelló (1901), Ribelles no havia trobat l’acollida adequada per a les seues idees i iniciatives culturals. En 1898 se’n va a Barcelona, on va veure més facilitats per als estudis bibliogràfics orientats cap a les obres escrites en valencià que li interessaven. L’1 juliol de 1899 es casava amb Emilia Barrachina Casaní, mestra de primera ensenyança natural de Burjassot. Van tindre set fills.

Benito Vidal el retrata com un home de caràcter rígid i reservat, poc parlador, d’una educació exquisida en les formes i en el tracte, alhora que molt abstret en els seus treballs d’erudició. És un home políticament conservador, catòlic convençut i dedicat completament als seus fills i a la seua obra bibliogràfica.

Els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1902 premiaven el seu Catàlech de les obres publicades en valencià des del sigle XV fins ara. Es tracta de l’embrió de la Bibliografía, que comença a preparar en aquests anys d’activitat intensa i de contactes freqüents amb erudits de Barcelona, València i Castelló. En 1904, la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona li concedeix medalla de plata, diploma honorífic i una recompensa de 500 pessetes pel Catàlech. El mateix any, li premia LRP la seua biografia sobre Pere Labèrnia, presentada sota el significatiu lema “Catalunya i València són dos germanes” i publicada per L’Avenç en 1905. Treballa també per a la Gran Enciclopedia Espasa com a redactor de la secció biobibliogràfica espanyola. Coneix en aquest moment l’obra bibliogràfica i la col·lecció de gojos de Marià Aguiló, al qual admira.

Des de l’any 1901 treballava d’escrivent en la Diputació Provincial, per oposició guanyada, fins a arribar a oficial encarregat del Negociat de Comptes. En 1920 passa a la Mancomunitat de Catalunya, on la seua labor erudita va tindre sempre l’impuls i protecció d’Enric Prat de la Riba i se’n feu càrrec de la biblioteca, fet que el va posar en relació amb la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, que havia adquirit la llibreria catalana de Marià Aguiló, embrió de la futura Biblioteca de Catalunya que calia catalogar. Això li fou utilíssim per a completar i enriquir la seua Bibliografía. Acabat l’inventari de la col·lecció Aguiló, Ribelles continuà sent un visitant habitual de la Biblioteca de Catalunya, la secció catalana de la qual coneixia tan bé.

En el seu desig i interés per la recuperació, estudi i divulgació del folklore, la llengua i la literatura valenciana va col·laborar en la fundació del Centre Regional Valencià, on va organitzar sessions culturals (1912). D’altra banda, va promoure la publicació per part de L’Avenç d’algunes obres de valencians com Salvador Guinot, Teodor Llorente i Bernat Morales. La Biblioteca Catalana Popular, iniciada per Aguiló en 1890 i la Biblioteca Catalana de Ramon Miquel i Planas són els models que té Ribelles quan en 1913 llança la idea de la Biblioteca Valenciana Popular, una col·lecció d’obres valencianes antigues i modernes en quaderns quinzenals de 32 pàgines que es venia a 25 cèntims, dirigit a difondre i divulgar textos valencians de prosa, poesia i costums. La seua presentació és tot un programa de política cultural valencianista: hi proposa l’establiment de «la ensenyança obligatòria del valencià en les escoles, Instituts i Universitat del Regne», o que s’erigiren monuments a València a il·lustres literats com Ausiàs March, Joanot Martorell, Teodor Llorente i Francesc de Vinatea, «defensor de les llibertats valencianes»; també hi apuntava la celebració, amb l’assistència de representants de València, Catalunya, Mallorca i Provença, d’un «grandiós i solemne homenatge a la llengua i literatura valenciana que’n la Edat Mitjana omplí de llustre i esplendor tots els indrets ont és parlat el llenguatje catalanesc». Ribelles se n’encarregava de tot (redacció, administració, correspondència...), però no va tindre el suport necessari i allò resultava superior a les seues forces. Aquesta obra cultural de recuperació d’autors valencians li va valdre ser nomenat soci de mèrit de Lo Rat Penat i director corresponent a Barcelona del Centre de Cultura Valenciana.

La següent fita de la seua obra és l’inici de la publicació de la immensa i impagable Bibliografía de la lengua valenciana, obra premiada en el concurs convocat el 1905 per la Biblioteca Nacional. El 1915 es publica a Madrid el primer volum, dedicat als autors i les obres del segle XV; el segon volum aparegué el 1929, i s’ocupa dels autors del segle XVI; el tercer, s’edità el 1943 i ressenya les obres dels segles XVII i XVIII; el quart volum veurà la llum el 1978 i pertany al segle XIX, i el cinqué, que apareix el 1984, al segle XX fins al 1951, any de la seua mort a Barcelona. Els dos últims volums van estar revisats i corregits per les seues filles Josefina i Carmen Ribelles Barrachina a partir dels materials elaborats per ell. Altres treballs seus són Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón (1905), Historia y gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine (1911), feta amb Teodor Llorente; Elogi de la llengua valenciana (1914) i Paisatges, costums, quadros, escenes i tipos valencians (1914).

Josep Ribelles Comín patia una extremada miopia, resultat natural del seu treball administratiu i d’investigació. Va morir el 19 de setembre de 1951 a Barcelona, a sa casa del carrer de Mallorca, com a conseqüència d’un accident de cotxe tornant des de Pamplona. Està soterrat a Montjuïc. 

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Climent, Josep Daniel. «Josep Ribelles Comín, un obrer de la ploma», a: Climent, Josep Daniel. L’interés per la llengua dels valencians. Personatges, llibres i fets. València: Drassana, 2016, p. 22-26.

Articles en publicacions periòdiques

---

Chapa Vidal, Salvador. «Vida y obra de Ribelles Comín» a: Boletín de la Academia Valenciana de Genealogía y Heráldica, núm. XXI, 2015.