Secretari municipal, cronista i escriptor

Al final de 1916, Francesc Richart envià a l’editor del setmanari El Cuento del Dumenche, Vicent M. Carceller, dues narracions curtes. La primera, “Una punchaeta... sense voler”, aparegué en el número 150 de la col·lecció (12-XI-1916). Estava contada en primera persona i tenia un caràcter autobiogràfic. Es desenvolupava en la Festa de la Flor del seu poble. Era, doncs, un tema costumista combinat amb un fugaç episodi amorós. El resultat literari quedà deslluït per la manca d’un criteri lingüístic definit, una desorientació que mostraven a bastament la gran majoria dels autors que fornien les col·leccions literàries populars valencianes. Tot i això, era una manera d’establir un primer contacte editorial que l’hauria pogut ajudar en el futur, però les col·laboracions que li coneixem acabaren sobtadament amb la titulada “El gordo”. Es tracta d’un acudit allargassat, que es basa en el doble sentit de la paraula: la sort grossa de la loteria i l’obesitat. Aparegué en l’Almanac de la Traca 1917, una altra de les publicacions de Carceller, juntament amb texts d’escriptors valencians de primera fila com Blasco Ibáñez, Maximilià Thous, Faust Hernández Casajuana, Francesc Barchino o Carles Salvador. Dissortadament, aquesta línia que Richart començà amb una certa empenta no tingué continuïtat.

Juntament amb el seu germà Antoni Richart Iñigo (Benifairó de la Valldigna 1890-1971), mestre d’escola, promogué al seu poble diverses iniciatives culturals com la penya La Il·lusió, creada el 1917, que tenia per objectiu despertar l’afició per les bones lectures i celebrar vetlades literàries tot procurant el perfeccionament intel·lectual i moral de la població; o la societat musical L’Entusiasta (1929), que prompte generà, també, un grup teatral que tingué una certa continuïtat al llarg de la República; i fins i tot una falla, que es plantà en la festa de Sant Josep de 1931, construïda per Francesc, mentre que el seu germà Antoni es feia càrrec de l’elaboració del llibret amb l’explicació. Francesc Richart continuà vinculat al món faller durant el franquisme amb algun conte que el prenia com a tema i amb guions radiofònics per participar en els concursos de la Junta Local Fallera de València, que han restat inèdits.

Quan L’Entusiasta alçà el vol, els germans Richart conceberen la idea que Benifairó podia aportar, encara, alguna cosa més a l’art musical, i escriviren la sarsuela El sertamen. El director de la banda, Josep Pérez Ballester, mestre compositor, n’elaborà la partitura. L’obra s’estrenà amb gran èxit el 4 de novembre de 1934 al teatre de la seu social de l’entitat. Francesc construí els decorats i Antoni s’encarregà de la direcció dels actors, tots ells aficionats del poble.

Es tracta d’una peça que, malgrat el seu destinatari local, suposava una certa complexitat de muntatge i no estava exempta d’ambició creativa. D’una banda, la sarsuela requeria una petita orquestra, cors i solos dels protagonistes. De l’altra, era bastant extensa: dos actes, dividits en dos quadres, amb diversos canvis de decorat i d’ambientació, a més d’alguns efectes com traques, veus de fora, banda de música... Lingüísticament és bastant correcta i digna. En conjunt, els autors hi saberen captar la senzillesa i la gràcia del valencià col·loquial. El seu objectiu era construir una obra coral, on el poble fora el principal protagonista. Es tractava, doncs, d’un melodrama, amb moments durs ben contrapuntats amb altres d’alegria o jocositat, fins que arriba l’efectista apoteosi final on es toca el cor dels espectadors i es resolen satisfactòriament els conflictes pendents. El que els germans Richart volien transmetre, més enllà de l’anècdota argumental, era que els valors de l’amor, la generositat, el treball, la tolerància, la bonhomia i el perdó, vencen els seus contraris, i al mateix temps, que la cultura i la il·lusió compartida són capaces d’enlairar l’esperit del poble, de donar-li ales per a creure en les seues potencialitats de progrés.

Francesc treballà ininterrompudament com a secretari de l’Ajuntament de Benifairó des de molt jove fins a la seua jubilació l’any 1962, i encara l’any 1969 en fou nomenat regidor, de tal manera que sempre seguí, pas a pas, els projectes que s’hi dissenyaven i els resultats que s’hi obtenien, l’evolució del municipi i els canvis polítics que s’hi produïren. Així fou com es convertí en un autèntic arxiu vivent que guardava la memòria del poble. És per això que en va ser nomenat cronista en un temps en què la història local no estava, encara, en mans d’especialistes que la podien abordar amb mètode i cientificitat, sinó d’aficionats que hi havien demostrat interés i estima. En consonància, la labor que efectuà el nostre personatge no fou la de la investigació documental, sinó que es limità a escriure cada any en el llibre de festes de la localitat, almenys des de 1970 fins a l’article pòstum de 1987, sobre algunes elementalitats indefugibles. Així mateix, col·laborà en la revista de divulgació econòmica Valencia Atracción sobre aspectes turístics del poble.

D’altra banda, fou corresponsal de Benifairó en diaris com El Mercantil Valenciano i posteriorment Las Provincias, i traslladà al seu ampli lectorat les palpitacions del poble, les alegries i el dol, algunes anècdotes, els acords municipals i també les reivindicacions, especialment una relacionada amb les infraestructures de transport per tal d’afavorir l’economia local: la via ampla per al tren Carcaixent-Dénia. Els primers escrits que li coneixem sobre el tema són de l’estiu de 1927.

També col·laborà en la seua joventut en les dues èpoques del setmanari Valldigna (1932-1933), on es feia càrrec de la secció “Letras valencianas”, que, malgrat el títol, estava escrita en castellà. També hi publicava assíduament l’historiador Vicent Gascón Pelegrí.

L’amor al poble nadiu i l’anhel del seu progrés l’acompanyà tota la vida. Als 87 anys, Francesc Richart escrigué la lletra de l’Himne a Benifairó de la Valldigna, amb música del compositor Lluís Blanes, que fou estrenat en les festes patronals de 1983.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. “Introducció i edició” a Richart Iñigo, Antoni i Francesc: El certamen. Simat de la Valldigna: La Xara Edicions, 2000.