Capellà i erudit

Mossén Manuel va nàixer a Vila-real al si de la família nombrosa formada per Manuel Rius i Dolores Arrufat, a la plaça del Dos de Maig, aleshores anomenada de l’Orat. Des de ben jove començà els estudis a Tortosa, on als 24 anys era ordenat prevere pel bisbe Pedro Rocamora. Després de cantar missa el 21 de juny de 1895 a l’arxiprestal de Vila-real, en el curs següent ingressa ja com a professor del Seminari de Tortosa en disciplines diverses; es llicencia en Dret Canònic al Seminari de Tarragona, obté els llorers acadèmics i el doctorat en Teologia a la Universitat Eclesiàstica de València i la llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat Civil de Barcelona. Diuen que tal grau de saviesa i d’honors públics no li alteraren la senzillesa i la humilitat que el caracteritzaven.

Fra Bernardí Rubert, fill també de la vila, va escriure sobre ell en una primera aproximació biogràfica (1971): «Desde entonces su fama de hombre científico sube a tal extremo que en el plano científico obtiene los cargos más relevantes de la Diócesis Tortosina, ya que es nombrado sucesivamente Secretario y Prefecto de Estudios, Rector y Vice-Rector del Seminario, y todos los asuntos de Estudios y de Ciencia son encargados a este sabio sacerdote, que da pruebas fehacientes de su profundo saber y de su luminosa claridad científica».

Entre 1906 i 1920 és director del Col·legi de Segona Ensenyança de Sant Lluís Gonçaga, a Tortosa. El 1911 guanya per oposició la canongia d’arxiver, amb l’afegitó intrínsec d’haver d’ensenyar hebreu al seminari, llengua que havia aprofundit. A més, coneixia perfectament el llatí, el grec, el caldeu, l’àrab, l’italià, el castellà, el francés i la seua llengua materna, el valencià, que estimà com a part indestriable de la seua personalitat i com a patrimoni irrenunciable del seu poble.

Va destacar sobre manera en la destresa paleogràfica i va fer transcripcions de documents dels arxius de la Corona d’Aragó, Tortosa, Vila-real, Borriana, Vinaròs i Castelló, entre d’altres. No és estrany que el seu nom aparega en les monografies històriques que es redactaren en aquelles primeres dècades, com ara les de Mn. Benet Traver, Joan Manuel Borràs Jarque, Mn. Manuel Betí, Lluís Revest, etc. Del doctor Rius solament hem pogut trobar un treball paleogràfic signat per ell en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1933), però més important resulta la callada i desinteressada tasca de transcripció de documents realitzada per als historiadors esmentats i per a altres consultors com ara Mn. Francisco Figuerola, beneficiat de Borriana. Aquesta col·laboració amb altres erudits es deixa sentir en les dedicatòries d’agraïment que li adrecen els seus amics historiadors.

Una altra tasca que es va autoimposar és la recopilació de textos dels gojos que es cantaven aleshores a les parròquies de la diòcesi de Tortosa, i fins i tot en altres diòcesis de l’antiga Corona d’Aragó. No sabem quan li naix aquesta afecció, però és ben possible que estiga lligada al càrrec de canonge arxiver (1911-1915), per l’accés fàcil que devia tindre als arxius capitulars, on es custodiaven novenes i exemplars de gojos que havien obtingut la llicència eclesiàstica i les indulgències episcopals. La seua col·lecció de gojos ens ha perviscut en tres quaderns acuradament manuscrits, cosits i enquadernats Hi arreplega 200 textos, tots en castellà, un indicador de la castellanització galopant d’aquest gènere suposadament i relativament popular. Ell mateix va redactar uns gojos en valencià dedicats a sant Roc que es cantaven al maset de la Sénia de Sant Roc de Vila-real –propietat de la família del canonge abans de la guerra–, amb música de Pascual Nácher.

Aquests fets ens el situen en l’òrbita dels erudits locals de Tortosa i de les comarques castellonenques, que es vincularen a plataformes tan prestigioses com les publicacions culturals Arte y Letras, Revista de Castellón, la Societat Castellonenca de Cultura i el seu Boletín, el Seminari de Tortosa, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta i la premsa confessional publicada a la capital de la diòcesi. Les relacions culturals i presbiterals són tan intenses en aquella diòcesi pont i territori de cruïlla permeable que trobem Mn. Rius relacionat amb els grups d’avantguarda en matèria de cultura i de fe, un tàndem inseparable en aquells hòmens amb un ministeri sacerdotal i amb una preparació excepcional per a la reflexió revisionista de volada.

No és debades que fora nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de les Lletres de Barcelona, atés que aquella generació de capellans intel·lectuals dels anys vint saberen «harmonitzar amb clarividència i profunditat el trinomi fe, cultura i pàtria» (Ricard Maria Carles, 1994). Entre altres, gaudí de l’amistat del publicista Francesc Mestre i Noé, Mn. Joan Baptista Manyà, Mn. Joaquim Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Rossend Cucala, Mn. Rafael Escuder, Mn. Joan Baptista Ferré, Mn. Joan Abarcat, Mn. Josep Maria Bertran Bojadós, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Eloi Ferrer, etc. Tots ells són noms imprescindibles de la història cultural i eclesiàstica de la diòcesi que ens abraçava fins a l’any 1960, data d’aplicació del Concordat de 1953.

El següent càrrec que ocupa és el de canonge arxipreste de la seu de Tortosa des del 1915, una dignitat que li comportà moltes satisfaccions però també mals moments a partir de 1918 en l’afer de la pronúncia del llatí eclesiàstic more romano (signe d’unitat de tots els catòlics del món) o l’ús de les llengües romàniques en aquelles parts de la litúrgia per a les quals no estava prescrit el llatí. Mn. Manuel Rius s’afegí a les protestes davant la cúria espanyolista i denuncià els abusos de poder que s’hi produïen i que havien recaigut en un company. La resposta del prelat fou un tant més desmesurada que el motiu que l’havia provocada: Mn. Rius va ser destituït del càrrec de director del Col·legi de Sant Lluís Gonçaga. El clima començava a enrarir-se cada vegada més, amb incidents habituals que no oferien massa garanties de convivència. Serà a partir del setembre de 1920 que el problema prendrà una certa volada extracapitular, amb el recurs dirigit a l’arquebisbe Vidal i Barraquer, el qual no pogué tampoc pacificar els ànims, i l’arribada de la notícia a la premsa.

Una altra mostra del seu compromís amb la cultura del país són les adhesions en 1922 i 1923 als aplecs valencianistes que la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes convocava per l’estiu a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, als quals assistiren o bé simpatitzaren altres vila-realencs i preveres diocesans.

Durant els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, sent bisbe Mons. Félix Bilbao, Mn. Rius participa en la revista erudita La Santa Cinta, una publicació d’alt nivell cultural pensada per a commemorar el 750 aniversari de la baixada de la Mare de Déu de la Cinta, en què col·laborarà gairebé la totalitat dels intel·lectuals i literats de la ciutat. Al gener de 1928 veié la llum el primer número d’aquesta publicació bilingüe, que s’extingí el 1935.

En els anys de les II República, la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys l’autoritzà a celebrar missa on volguera per motiu de la defensa i de l’ús permanent que feia de la llengua en la predicació, en la catequesi i allà on el llatí no estiguera prescrit, i és nomenat president de la Junta Diocesana en Defensa del Clero. No obstant això, l’inici de la persecució al clergat també el va tocar, però continuà exercint en privat el seu ministeri sacerdotal. Per l’octubre de 1936 va ser detingut amb la família a Casp durant set mesos. Tots isqueren sans i estalvis d’aquella situació, però la seua salut se’n va ressentir. De nou a Tortosa per l’abril de 1937, va continuar celebrant d’amagat a casa del seu germà i assistint els qui el necessitaven en l’administració dels sagraments. Va morir d’una broncopneumònia el dia 8 de maig de 1939, a Tortosa.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. «Lletres, llengua i arrelament en l’Església de la diòcesi de Tortosa (1894-1939)», a: Diversos autors. Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes de Castelló. València: AVL, 2007, p. 123-142.

Articles en publicacions periòdiques

---

HEREDIA ROBLES, Jacinto. «Manuel Rius Arrufat, un erudit compromés» a: Cadafal (setembre), 2003.

---

PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. ««Mn. Manuel Rius i la llengua al Capítol de Tortosa (1919-1923)»» a: Exágono, núm. 442, 2000, p. 12-15.

---

PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. «La col·lecció de gojos del canonge Manuel Rius Arrufat (1871-1939). Nòtules per a una biografia imprescindible» a: Font, núm. 9, 2007, p. 93-116.