Prevere, professor i filòleg

De menut va formar part de l’Escolania del Santuari de la Mare de Déu del Lluc, «els Blauets» i va pertànyer a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor, on es va ordenar prevere. Es va llicenciar en Pedagogia (1965), Filologia Clàssica (1967), Teologia (1973) i Filologia Catalana (1977).

En 1971 es traslladà a València, on ben prompte es va integrar en moviments com La Paraula Cristiana, creada en 1973 amb la finalitat de contribuir al foment de la vida cristiana en valencià. Es reunien a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, al carrer de la Sénia número 10 de València, i més tard passaren al carrer de Jofrens, al costat de la Plaça Redona.

La seua gran aportació litúrgica i a la llengua pròpia és, sens dubte, el Llibre del Poble de Déu, fruit de la Comissió Interdiocesana per als Textos en Llengua Vernacla que va presidir des del 1973 i que va adaptar els llibres litúrgics als manaments del Concili Vaticà II. D’aquesta Comissió formaven part Miquel Adlert Noguerol, Lluís Alcón Edo, Josep Almiñana Vallés, Miquel Anglada, Joan Antoni Belenguer Cerdà, Xavier Casp Verger, Francesc Ferrer i Pastor, Avel·lí Flors i Bonet, Pere Llabrés, Francesc de Borja Moll, Josep Planells, Ramón Rodríguez Culebras, Federico Sala, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Sorribes Gramage, Enric Valor i Vives i Mariano Villán Gómez.

Pere Riutort fou nomenat president de la Comissió per decret de l’arquebisbe de València, José María García Lahiguera, el 18 d’octubre de 1973. Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, bellíssima i completíssima recopilació manual de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes. Per a l’edició i publicació d’aquest llibre, el pare Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca per a poder sufragar-la. L’obra, que havia de servir per a la implantació del valencià en la litúrgia, es va trobar amb el context de la Batalla de València, que en va bloquejar l’extensió, però a hores d’ara continua sent l’únic text plenament oficial. Els problemes començaren quan, a finals de 1975, aparegueren en el diari Las Provincias unes cartes al director que atacaven el Llibre. Per a alguns autors, aquestes cartes poden considerar-se les primeres mostres de l’anticatalanisme en la transició al País Valencià. Poc després vingueren les interrupcions violentes de les poques misses celebrades llavors en valencià, a càrrec dels afins al GAV, com denunciava Riutort en 1979 en la revista cristiana Saó.

En 1979 va ser professor de didàctica de la llengua al Col·legi Universitari de Castelló, i entre 1984 i 1986 a l’Escola de Magisteri de València. A partir d’aleshores va ser catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de València. Entre els anys 1977-1980 va publicar, en col·laboració amb altres autors com Enric Valor o Manuel Sanchis Guarner, els primers llibres educatius per als infants valencians, Els vents del món, compost per nombrosos textos per a l’ensenyament de la llengua, pioners abans de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983).

A més dels seus treballs filològics i litúrgics, també és l’autor dels opuscles Ramon Llull, el foll de Crist, Santa Caterina Tomàs, la santa pagesa i Juníper Serra, l’Evangeli a Califòrnia per al Centre de Pastoral Litúrgica (2005-2008) i traductor del grec de l’obra El pedagog de Climent d’Alexandria per a Proa (2003).

Va fixar la residència a Tàrbena, on va projectar en 1988 la construcció d’un santuari dedicat a la Mare de Déu de Lluc que fora un lloc d’unió entre Mallorca i la Marina, però no es va materialitzar. El seu optimisme innat el va dur a embarcar-se en altres projectes, alguns més reeixits que altres, com la creació en 1988 de la fundació cultural privada La Mata de Jonc al carrer dels Valencians número 4, que pretenia portar la cultura valenciana al cor de la ciutat de València, rehabilitant un edifici i destinant-lo a dotació cultural, o crear una xarxa d’esplais al territori valencià des del Mas de Cantacuc, al terme de Planes de la Baronia. La Fundació Lucània, també impulsada per ell al cap i casal en 2009, tenia l’objectiu de difondre la història dels sants valencians i assolir una Església catòlica plenament valenciana. La majoria d’aquests projectes eren tasques massa feixugues per a un home sol, envoltat de vegades d’aprofitosos, i per això van fracassar.

Va rebre diversos homenatges com el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló de la Plana (1977) i el reconeixement de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià el 28 de novembre de 2018.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Colomer, Agustí. Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició. València: Saó Edicions, 1996.

Articles en publicacions periòdiques

---

Josep Miquel Bausset. «Pere Riutort, introductor del català a la litúrgia valenciana» a: El Temps, núm. 1954, 22-11-2021.