Antoni Ródenas Marhuenda
Monòver,
11 de novembre de 1937
Barcelona,
19 de maig de 2018
Escriptor i articulista
Antoni Ródenas sempre va viure a cavall entre Barcelona i la seua ciutat natal, i va marcar allà pels 70 tota una generació de joves de les comarques del sud del País Valencià. Va col·laborar en diversos mitjans escrits com Gorg, Canigó, Oriflama, Quaderns del Migjorn, El Temps o La Rella, entre molts d’altres. El seu treball més conegut és D’Azorín i el país meu (L’Estel, 1973), reeditat en 2018 per l’Ajuntament de Monòver sobre una edició anterior de 1997 amb pròleg del filòleg Paül Limorti.
El seu pare, Antoni Ródenas Pérez, era del Pinós i d’ofici fuster ebenista, i la seua mare, Remedios Marhuenda Pérez, era filla de Monòver. La mare –explica Limorti, un dels estudiosos que millor coneix la seua obra– «va venir a Monòver des de Barcelona el 1937 fugint dels bombardejos per a tenir-lo: ‘per por de no malparir-me’, com li agradava dir a Toni. És aquest anar i venir, quan era un infant, a passar els estius amb els avis i ja major entre el barri de Sant Antoni i el de la Sénia, aquesta basculació de l’esperit, la que va fer possible un llibre com D’Azorín i el país meu».[1] «Un llibre –afegeix Limorti– sobre un país que va de les Corberes fins al Carxe i que va ser escrit amb una visió tan ‘centrada’, tan ‘arrelada’, que va enlluernar els joves que començàrem a lluitar contra la diglòssia circumdant i que obríem els ulls a la cultura pròpia entre els anys 70 i els 90 del segle actual».
Relata Limorti que Ródenas va ser un lector precoç que als 14 anys llegia Victor Hugo i tot el que trobava als Encants o al Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Cap a 1955 va començar a treballar en una casa de patents i marques del Passeig de Gràcia de Barcelona com a dibuixant i redactor dels invents que s’hi presentaven. A vint anys, mentre treballava, va estudiar de nit el batxillerat. Com siga, no va superar el grec i això li va impedir fer carrera universitària. El cas és que continuaria treballant en l’oficina de patents fins als 45 anys, en què va quedar de baixa per invalidesa.
En aquella mateixa oficina, explica Limorti, va conèixer Antoni Guilleumas, que havia estat educat a l’escola catalana dels temps de la República i que exerciria «una benèfica influència en l’adolescent Ródenas». Fet i fet, és gràcies a ell i la seua germana que era bibliotecària que Ródenas va començar a llegir els primers llibres d’autors catalans: una història de la literatura catalana de Rubió i Lluch, Domicili provisional de Manuel Pedrolo o la revista Quart Creixent, uns quaderns literaris que va publicar entre 1957 i 1958 Santiago Albertí. Malgrat la vida efímera de la publicació –només quatre números–, hi van publicar articles Pedrolo, Joan Fuster, Joan Triadú, Salvador Espriu, Francesc de Borja Moll, Rafael Tasis o Alexandre Cirici i Pellicer, entre d’altres.
Als anys 60, Ródenas, influït per la Nova Cançó, fa el pas de començar a escriure poesia. Tant és així que el 1968 Manuel Sanchis Guarner l’inclou en el seu estudi Renaixença al País Valencià (Eliseu Climent editor, 1968) i el situa en la que anomena Generació Neo-realista i dins del grup «Els protestaris», format per poetes nascuts el 1936.
L’any 1971 va guanyar el Premi de Poesia Marisa Picó d’Alcoi amb el poema «El racó del nano» i Jesús Huguet[2] el va incloure en l’antologia Els darrers. Generació del 70 (Editorial Sanchis Cardona, 1972, Castelló).
En aquests anys llegeix els llibres El País Valenciano i Nosaltres els valencians de Joan Fuster i coneix l’obra de Josep Pla, que el marcaran profundament: «En aquests autors Ródenas descobreix un tipus de literatura que no necessitava inventar res per a impactar en el lector, una literatura ‘gal·loromànica’, hereva de Montaigne, estranya a la tradició castellana que havia conegut primer. L’escriptor monover considera El quadern gris de Josep Pla una obra mestra i reconeixia en Azorín un altre Montaigne, mestre de l’assaig breu i del periodisme literari. Tots quatre marcaran l’estil assagístic i bona part dels temes que tractà en D’Azorín i el país meu».
Als trenta-quatre anys, explica Limorti, Ródenas sent la necessitat d’escriure prosa. El detonant serà la mort dels seus avis i, en conseqüència, la desaparició de tot un món, de la societat monovera dedicava a l’agricultura, del parlar genuí del poble.
A principis dels setanta, gràcies a la intervenció del periodista d’Alaquàs Josep Maria Soriano Bessó[3] comença les seues col·laboracions periòdiques en premsa. Soriano era corresponsal a València de Tele/eXprés i, a més, feia de director oficiós de Gorg.[4] L’escriptor de Monòver es va estrenar en el número del 19 de maig de 1971 d’aquesta revista dedicada principalment als llibres amb una ressenya titulada «La dona, un objecte?» sobre el llibre de Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo sóc una dona (1969).
Serà justament en Gorg on aquell mateix any publicarà en números correlatius alguns dels capítols que acabarien conformant el seu llibre sobre Azorín. El 29 d’abril de 1972 va publicar també "L’Empordà, traduït: els difícils camins de la vertebració", corresponent al capítol "La ciutat de València: una capital que no exerceix".
«Aquells articles –escriu Limorti– van cridar l’atenció de Joan Fuster, que el mateix 1971 li envia una carta per comunicar-li el seu desig de conèixer-lo personalment. Fuster i Ródenas es van encontrar a Barcelona al novembre d’aquell any en el domicili de Joaquim Maluquer, lloc de sojorn habitual de l’escriptor suecà durant les seues estades a Barcelona».
Un any abans, mitjançant Soriano Bessó, havia conegut també Sanchis Guarner a qui va acompanyar més tard durant uns dies en una visita filològica més enllà del Pinós, ja en territori murcià on hi ha valencianoparlants. També mitjançant el periodista, Ródenas va conèixer Enric Valor, redactor en cap de Gorg, que li va demanar que escrivís un llibre sobre Azorín.
El 1976 va quedar finalista del Premi Gaziel convocat per la revista Destino amb un article sobre Monòver, "El Tirant lo Blanch i el meu poble", que es va acabar publicant en El Correo Catalán.
De les publicacions d’aquella època, per la seua qualitat Limorti destaca Azorín i la cultura catalana (1989); Blasco, Azorín i Fuster (Unes notes renaixentistes) (1992) i l’article d’opinió publicat a El Temps, «L’esperit i la cendra». A partir de 1998 va deixar d’escriure.
Sobre el llibre D’Azorín i del país meu, Limorti destaca que va aparèixer en una època de proliferació d’assajos d’indagació sobre la identitat dels diferents territoris de parla catalana com Nosaltres els valencians (1962) de Fuster, Els mallorquins (1967) de Josep Melià o Alacant a part (1966) de José Vicente Mateo, només per citar-ne alguns. «Aquest intent de ‘monografia comarcal’ com defineix Ródenas la seua obra, s’ha de situar, doncs, en aquest context ‘reflexiu’ de final del franquisme, quan es veia pròxima una possible eixida a la dictadura i s’augurava la possibilitat d’un renaixement cultural i polític de les terres de parla catalana», afirma Limorti. El mateix investigador assenyala que en 1977, en el moment de la segona edició d’Azorín i del país meu, «Ródenas era pessimista respecte de les esperances que havia posat en les possibilitats de renaixement de la cultura valenciana al nostre país», atès que «s’havia aconseguit que el valencià entrara en les escoles, però no notava una ‘necessitat espiritual’ de consumir cultura en català. Toni considerava que la fidelitat a la llengua era la garantia d’un futur comunitari».[5]
Imatge: Rafa Poveda
[1] Paül Limorti, pròleg a D’Azorín i el país meu (Ajuntament de Monòver, tercera edició, 2018).
[2] Jesús Huguet Pascual (Onda, 1944). Escriptor, editor, sociolingüista i polític. Fou director del Servei de Publicacions i de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana durant els governs del socialista Joan Lerma. A les eleccions de 1995 resultà elegit diputat a les Corts Valencianes pel PSPV-PSOE. Des del 2002 és el secretari executiu del Consell Valencià de Cultura.
[3] Per un coneixement més profund del personatge, vegeu de Xavier Serra, Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers, Catarroja, 2009).
[4] L’estiu de 1969, l’activista Joan Josep Senent va impulsar amb diners de la seua butxaca la publicació, aprofitant la tímida obertura del règim franquista. L’escriptor gandià Gonçal Castelló fou un dels principals promotors d’una revista eminentment dedicada als llibres però que, en realitat, intentava reflectir les aspiracions d’un sector de la societat disposat no tan sols a prevaldre com a valencians, sinó a eixamplar una base que impossibilités la total assimilació cultural i política. En Gorg van escriure, entre d’altres, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Josep Vicent Marqués, Valerià Miralles, Ricard Blasco o Vicent Ventura. La participació de Gorg el 1971 en l’organització del Primer Congrés d’Història del País Valencià va suposar per al projecte la seua sentència de mort. L’abril del 1972 s’acomiadava amb una portada dedicada a Salvador Espriu.
[5] Vegeu també de Sal·lus Herrero, El sud també existeix (Antoni Ródenas, Azorín i el sud del País Valencià) en País Valencià segle XXI, en línia: http://paisvalenciaseglexxi.com/2019/12/27/el-sud-tambe-existeix-antoni-rodenas-azorin-i-el-sud-dels-paisos-catalans/; de Rafael Poveda, Autors i personatges de Monòver, Antoni Ródenas Marhuenda, en línia: http://autors.rafaelpoveda.es/rodenas-marhuenda-antoni/; de Francesc Viadel, Antoni Ródenas, Notícia del migjorn valencià (2019), en línia: https://francescviadel.wordpress.com/2019/09/30/antoni-rodenas-noticia-del-migjorn-valencia/.
Autoria: Francesc Viadel i Girbés
Antoni Ródenas Marhuenda
Obra pròpia
Llibres
Antoni Ródenas Marhuenda. D’Azorín i el país meu. València: L’Estel, 1973 [diverses reedicions].
Antoni Ródenas Marhuenda
Enllaços relacionats
Sal·lus Herrero: El sud també existeix (Antoni Ródenas, Azorín i el sud del País Valencià)
Sal·lus Herrero: El sud també existeix (Antoni Ródenas, Azorín i el sud del País Valencià)
http://paisvalenciaseglexxi.com/2019/12/27/el-sud-tambe-existeix-antoni-rodenas-azorin-i-el-sud-dels-paisos-catalans/
Rafael Poveda: Autors i personatges de Monòver, Antoni Ródenas Marhuenda
Rafael Poveda: Autors i personatges de Monòver, Antoni Ródenas Marhuenda
http://autors.rafaelpoveda.es/rodenas-marhuenda-antoni/
Francesc Viadel: Antoni Ródenas, Notícia del migjorn valencià
Francesc Viadel: Antoni Ródenas, Notícia del migjorn valencià
https://francescviadel.wordpress.com/2019/09/30/antoni-rodenas-noticia-del-migjorn-valencia/