Metge neuropsiquiatre i escriptor

En l’articulació d’un valencianisme cultural i polític a Alcoi, la ciutat principal de les comarques centrals del País Valencià, va jugar un paper molt important el metge Manuel Rodríguez Martínez. Fet i fet, la ciutat donà noms importants com els dels actors Ovidi Montllor i Pep Cortés, els escriptors Isabel-Clara Simó i Manel Rodríguez-Castelló, l’artista plàstic Antoni Miró o l’economista Màrius Garcia Bonafé, entre molts d’altres.

Fill de Manuel Rodríguez Lozano, mestre impressor del Ministeri de l’Exèrcit d’arrels toledanes i depurat per les autoritats franquistes després de la Guerra d’Espanya, i d’Ángela Martínez Muñoz, Manuel Rodríguez va nàixer a La Cava Baja, al barri madrileny de La Latina. L’estiu de 1936, el pare l’envià de vacances a la casa de camp d’un amic a Càceres, juntament amb la germana menor. Allà passaria la resta de la guerra fins que al final fou mobilitzat per l’exèrcit franquista i enviat a Jaén i a la Sierra de Ronda mentre la resta de la família, el pare i la mare, la germana gran i el germà menut, es traslladaven amb el Govern de la República, primer a València, on feren amistat amb la família de la seua futura esposa, Filomena Castelló Puchades, de Castellar-l’Oliverar, i més tard a Barcelona. Amb la fi de la guerra, reprèn els estudis de batxillerat i una vegada acabats es fa practicant i treballa al manicomi de Leganés per costejar-se la carrera de Medicina, que conclou en 1949. Treballà un temps com a metge al mateix manicomi i com a metge rural en un poble de Guadalajara. En 1951 es fa càrrec de la plaça de metge psiquiatre a la ciutat d’Alcoi i poc després contrau matrimoni amb la seua promesa Mena Castelló, a qui havia conegut en la immediata postguerra, i amb qui tindria sis fills, nascuts entre 1952 i 1965: María de los Ángeles, Manel, Sílvia, Sergi, Emma i Cèsar.

A Alcoi, prompte entraria en contacte amb un idioma, el català, que a penes coneixia pel contacte amb la família de la muller. Per fer més viva i real la seua relació amb els pacients, el jove metge buscà al principi la col·laboració d’un infermer que li fes de traductor fins que ell arribés al cap de poc a entendre i parlar amb fluïdesa el català. Si la Medicina i l’ajuda als malalts fou la seua gran passió, no ho fou menys la literatura, com a lector i com a escriptor prematur i polifacètic. L’activitat mèdica i la cultural foren per a ell dues facetes complementàries, inspirades en un humanisme de base racionalista i científica, la sensibilitat social i el compromís polític. Si els anys 50 foren sobretot els de l’aprofundiment en els coneixements de la psiquiatria i la neurologia, durant els 60 i 70 sovinteja l’assistència a congressos i simposis i la publicació de ponències i estudis en revistes especialitzades. Les més de 10.000 històries clíniques que redactà en els 30 anys de dedicació a la professió mèdica a Alcoi donen compte de l’enorme treball desplegat.

Paral·lelament, Manuel Rodríguez Martínez va anar alçant una obra que inclou poemes (editats en part en Poemas escogidos, Martín Impressors, València, 1983), narracions com El alijo (accèssit del Premi La Hora XXV, Editorial Lye, Barcelona, 1962), Jaque al amo (Premi La Hora XXV, Lye, 1964) o El juicio de los desnudos (accèssit del Premi La Hora XXV, Lye, 1966); teatre (El expreso de las 24.00 i Legado de rosas para el futuro, accèssit i Premi Gonçal Cantó Vilaplana dels Premis Sant Jordi 1964 i 1966, respectivament) i assaigs diversos sobre Azorín, Juan Gil-Albert, Miguel Hernández o sobre l’experiència com a metge de l’expedició espeleològica que en 1965 culminaria amb èxit el projecte "Les 500 hores" de permanència a 200 metres de profunditat, sense rellotge ni contacte amb l’exterior, a la sima Simarro de la Font Roja de l’artista plàstic i espeleòleg alcoià Miquel Mataix Cabrera (1941-2013) (Al margen del tiempo), a més a més d’apunts per a conferències sobre sexualitat, alcoholisme, drogues, discapacitat, drets humans o democratització i socialització de la medicina, etc.

Afiliat al Partit Comunista (PCE primer, després PCPV amb el lideratge del sector valencianista rupturista amb la direcció de Madrid, on destaquen figures com Francesc Codonyer o Antoni Bargues) a principis dels anys 60, fou membre fundador del Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi (1966/1968), entitat que presidí entre 1970 i 1972 i entre 1975 i 1977. Fou durant un temps president de La Cazuela, important companyia teatral alcoiana fundada en 1955, i membre de número de l’Instituto Alcoyano de Cultura Andreu Sempere. Animà l’atenció a xiquets discapacitats a través de l’Asociación Protectora de la Infancia Subnormal i el tractament i la rehabilitació de persones alcohòliques amb la fundació en 1972 del Grup d’Alcohòlics Rehabilitats d’Alcoi. Des de principis dels 70 fou professor de Psicologia General i Psicologia Diferencial Aplicada de l’Escola d’Ajudants Tècniques Sanitàries que la Creu Roja Espanyola obrí a Alcoi.

El 19 d’octubre de 1969, en nom del Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi, presentà l’històric recital que Raimon, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra feren al Teatre Circ i denuncià que "som un poble al qual no deixen cantar en la pròpia llengua" en resposta a la censura, multes i tancaments del local que el Club hauria de patir durant tota la Transició. També participà molt activament en la presentació del disc d’Ovidi Crònica d’un temps amb Vicent Andrés Estellés al Teatre Circ alcoià i als homenatges a Miguel Hernández de 1978 i de Juan Gil-Albert en 1979.

Des de 1983, l’any del seu decés, s’organitza el Premi de Poesia en català (les dues primeres convocatòries van ser bilingües) Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Aquest premi, que el 2023 va complir 40 anys d’existència, es compta entre els més antics i de més prestigi de les lletres catalanes.

(Text redactat principalment amb la informació facilitada per Manel Rodríguez-Castelló, fill del metge biografiat)

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Articles en publicacions periòdiques

---

Francesc Viadel. «Entrevista a Manel Rodríguez-Castelló» a: Serra d’Or, núm. 772, Abril de 2024.