Funcionari i escriptor

Antoni Silveri Roig Civera, fill de Rafelbunyol, es vinculà ben prompte al cap i casal, on el trobem en 1856 estudiant a l’Escola Pia, centre docent principalíssim de l’època i nucli incipient en la difusió de la cultura valenciana a partir de la labor que exerceixen alguns professors de tall liberal. Tot i l’abandó dels estudis per motius de salut, es converteix en un autodidacte que es prepara en comptabilitat i altres matèries, i ja d’adult obté el batxillerat en arts i prepara el notariat a la Universitat de València (1878).

La seua labor pròpiament cultural es remunta a l’any 1870, quan cofunda el casino “La Juventud” al Grau de València. Allà treballava en la Societat de Crèdit Valencià, adjudicatària des de 1859 de les obres del port, fins que fa fallida a la darreria dels 60. De fet, hi estrenà una sarsuela en castellà en 1871, Los amores de un cesante, que juntament amb Los dos esclavos (1886) són la seua aportació a un gènere que aspirava a ser l’òpera nacional, abans d’entrar en la crisi del primer terç del XX. Llevat d’algun poema solt i d’articles periodístics, la resta de la seua abundosa obra poètica i dramàtica és tota en valencià.

Roig, a València estant, connecta immediatament amb el moviment renaixencista de la ciutat, i acompanya aquelles provatures de sarsuela d’altres assajos en la llengua del país. El mateix 1871 estrena dues obres còmiques al teatre Libertad, En la plaça de bous, o una hora de quarentena i Els banys de les barraquetes, en les quals participen actors tan reputats com Leandre Torromé i Ascensi Mora. Els joguets còmics en un acte i en vers se succeeixen en els anys posteriors: El cap d’Holofernes (1872, en col·laboració amb l’actor-autor Ascensi Mora), Un jutge municipal (1873), El casament de les borles (1874) i Qüestió de faldes (1875), totes publicades a València. En 1876, Llombart li incloïa 13 composicions epigramàtiques en la segona edició del volum col·lectiu Niu d’abelles, i el 1877 estrenava al teatre Princesa la peça còmica Les botigues de la O.

Entre 1875 i 1882 viu a Gandia, on treballa de primer oficial en el registre de la propietat i de substitut del registrador, entre altres ocupacions, d’on retornarà a València. De nou té ocasió de demostrar la seua sensibilitat cultural, ja que a la capital de la Safor s’integra en plataformes rellevants com el setmanari El Litoral –on publica poemes històrics i articles de fons sobre temes ciutadans– i acabaria estampant-hi la majoria d’obres teatrals escrites a partir de 1882. Fins i tot li premiaren el poema “Espanya, València, Gandia” en el certamen literari de 1879 convocat per la Societat de l’Estímul Científic gandiana, sucursal de Lo Rat Penat, amb motiu de les festes dedicades a sant Francesc de Borja.

L’inici de l’etapa a Gandia coincideix amb la col·laboració estreta i l’amistat pròxima amb un activista cultural valencianista formidable: Constantí Llombart, cofundador de l’entitat Lo Rat Penat en 1878. Així, Roig aporta des de 1875 els seus poemes festius i morals a les publicacions animades per Llombart, com ara l’anual Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí (1875-1884) o el recull Niu d’abelles esmentat adés. Pel que fa a El Pare Mulet i El Bou Solt (1877), altres dues revistes satíriques dirigides per Llombart, hi ha investigadors actuals que defensen que hi participà, tot i que resulta impossible resseguir-ne la trajectòria perquè en la gran majoria de textos no consta el nom dels autors o bé fan servir un pseudònim. És el mateix cas que el setmanari sabàtic La Moma (1885-1886): si bé no hi apareix cap escrit seu firmat, sí que hi està relacionat perquè li publiquen en plecs les peces còmiques en un acte Les botigues de la O i El casament de les borles. Entremig trobem unes altres aportacions poètiques a dos recull realitzats per Llombart en 1878: Tabal y donsayna i Tipos d’auca.

Les botigues de la O porta una dedicatòria a Llombart que diu: “Al decidit valencianiste y lloretjat poeta En Constantí Llombart, com a recòrt de son amich”, al qual devia almenys la introducció més seriosa en les lletres valencianes. L’amistat que es professen queda palesa en diverses ocasions des de 1875, quan el de Rafelbunyol comença a estampar en el Calendari Llemosí.

En Los fills de la morta-viva –presentat el 1879 als Jocs Florals de València, però revisat i ampliat fins al moment de la publicació en 1883–, Llombart ens parla de la trajectòria de Roig Civera fins a 1882, quan encara resideix a Gandia. El to del seu judici, amb tocs de severitat, ens informa d’un cert abandó de la literatura per motius de subsistència (p. 591-592):

 

“...ha conseguit ferse Notari y no te qu’atendre huí rónegament als estudis de la carrera y á les aficions lliteraries, sino que tenint que fer ademés per subsistir, y s’ocupa en lo Registre de la Propietat de Gandía, del qu’es Oficial primer y sustitut del Registrador, fins que conseguixca, com es lo seu desig, la propietat d’una Notaría. ¡Ha comprés Roig l’época en qu’estém, mes no per aixó creem que dega oblidarse de les Muses!”

 

Allò degué ser un revulsiu per a Roig, qui entre 1880 i 1882 no havia publicat res en el Calendari Llemosí i havia limitat la seua activitat cultural a la redacció de la comèdia Tres abelles de colmena –estrenada l’1 de febrer de 1882 al Russafa– i a les col·laboracions en El Litoral. És el moment, també, del seu casament amb la contralt de sarsuela Empar Bellido, a qui havia conegut 10 anys abans al casino “La Juventud”; el matrimoni no tingué descendència.

En 1884 escriu expressament i estrena un drama, El tesor dels Germanells –el segon de la seua carrera, després d’El tonto del panerot (1879)–, representat al Teatre Circ de Colom el 31 de maig a benefici de l’actor Manuel Llorens. En la dedicatòria, després de queixar-se de la campanya contra Lo Rat Penat d’alguns valencians influents et alii poc partidaris d’aquella labor, inclou el lema que Llombart feia servir de tornada en el poema “Esprit de valencianisme (1883): “Valencianiste em diuen;/ valencianiste sóch;/ ¡tot s’ho mereix València,/ pera València és tot”.

Justament, amb motiu de remetre un exemplar de l’obra al seu amic Llombart, aquest li feu una nota encomiàstica en el periòdic literari quinzenal que dirigia, Lo Rat Penat, òrgan de la institució homònima.

Les marors en Lo Rat Penat a inicis de la dècada dels 80 portaren Roig a assumir diversos càrrecs successius en l’entitat. En fou vocal (entre 1886-1888), president dels Jocs Florals (1888-1889) vocal de nou (1889-1890), vicepresident de la Comissió de Teatre (1894-1895) i vocal una altra vegada (1896-1897). En aquells últims anys d’activitat, estrenà al Russafa la sarsuela en castellà Los dos esclavos (1886), el joguet El barber del carreró (1887), aportà un poema a la Corona poètica teixida en honor de la Musa del Xúquer..., és a dir, el suecà Josep Bernat i Baldoví (1887), va participar activament en l’homenatge a Romeu el novembre de 1888 a Sagunt, compongué i estrenà el drama Romeu! (1889) i publicà poesies festives per a les revistes La Degolla i Les Dansetes en 1890.

Roig mor a València el 3 d’abril de 1898, un Diumenge de Rams, als 54 anys, fet que sorprén el seu cercle d’amistats. L’endemà, la família i una comitiva de socis de Lo Rat Penat acompanyaven el fèretre en el tren fins al cementeri de Bétera, on la família disposava d’un panteó. La mort del seu amic Llombart en 1893 l’animà a continuar compromés en Lo Rat Penat, que ja no abandonaria fins que li arribara l’hora final. Arrere quedaven diverses col·laboracions poètiques molt del gust de l’època, dues sarsueles i tretze obres teatrals de fortuna diversa, amb el mèrit afegit que algunes com El tonto del panerot o Un jutge municipal es convertiren en peces de repertori i continuaren representant-se encara fins a ben entrat el segle XX.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. «Antoni Roig Civera i 'l’honesta segona fila'. [Estudi i edició del drama històric Romeu! (1890)]», a: Roig Civera, Antoni. Romeu!. Rafelbunyol: Llibres de l’Aljamia, 2007, p. 5-28.

Articles en publicacions periòdiques

---

LLOPIS RODRIGO, Francesc. «Antoni Roig Civera i Romeu» a: Braçal, núm. 23, 2001, p. 107-122.