Sacerdot, professor i crític d’art

Fill de Pepe l’Obrer, mestre d’obres al mas dels Morris, va viure a Agres, en la falda de la serra de Mariola fins al 1916. Va entrar a formar part de l’escolania del santuari del poble fins a la seua entrada en el Seminari Conciliar Central de València en 1916, on va estudiar fins al 2 d’octubre de 1919, quan va arribar a la Casa-Noviciat de l’Orde Redemptorista de Nava del Rey (Valladolid).

L’any 1920 va iniciar els estudis religiosos al Seminari dels Pares Redemptoristes d’Astorga (Lleó). En 1926 va ser ordenat sacerdot diocesà a València. La seua primera missió parroquial fou a Pinet en 1928, on va tindre molt de temps lliure per fer excursions a la muntanya, llegir, estudiar i descobrir la coneguda Ermita del Mont Sant. En 1931, el sacerdot va abandonar Pinet i va traslladar-se a la de Sant Joan de Ribera de València, on va ser nomenat coadjutor de la parròquia. Allí va interessar-se per l’art sacre i per qüestions litúrgiques i pastorals, i va dur a terme algunes activitats pastorals no massa freqüents en aquells temps, com foren els campaments juvenils. A més, va escriure Cinco años de actuación en San Juan de la Ribera, del qual no s’ha conservat el contingut com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil, que va sorprendre Alfons Roig en Serra, de campament amb els joves de la seua parròquia, d’on va haver de fugir a Rocafort, Bétera i Barco de Ávila per no ser detingut pels milicians. Es coneix que, a finals dels anys 30, Roig va mantindre relacions amb Luis Lucia, dirigent de la Dreta Regional Valenciana.

En 1939 va tornar a la seua parròquia de Sant Joan de Ribera, que va haver de restaurar per l’incendi patit a l’inici de la Guerra Civil. Així mateix, va formar una Schola de Cant Gregorià que organitzava cada any concerts per tal de celebrar l’aniversari del motu proprio de Pius X «Tra le sollecitudini». Per aquell temps, Alfons Roig va assistir a l’Exposició Internacional d’Art Sacre a Vitòria, l’impulsor de la qual era Eugeni d’Ors, cap del Servei Nacional de Belles Arts, a qui considerava un gran mestre. La bona amistat del capellà amb d’Ors el va ajudar a aconseguir una plaça de professor de Litúrgia i Cultura Cristiana a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles a València. Aquesta tasca, que durà a terme entre els anys 1939 i 1974 –amb algunes pauses per viatges a Europa–, li va permetre tindre com a alumnes alguns dels artistes valencians més reconeguts: Eusebio Sempere, Juan Genovés, Manuel Hernández Mompó, Andreu Alfaro, Manolo Valdés i Juan de Ribera Berenguer. L’estiu del 1945 va viatjar a Portugal amb l’objectiu de reforçar el seu interés per la renovació litúrgica i l’art sacre, així com per poder contemplar l’art fora de casa.

A la tardor de 1946 va traslladar-se a Roma per iniciar noves vies de contacte amb el moviment litúrgic europeu i amb els corrents d’art sacre que recorrien Europa. Va llicenciar-se en Arqueologia Cristiana en l’Institut Pontifici i fou alumne del Pontifici Col·legi Espanyol de Sant Josep, que es dedicava a la formació superior dels sacerdots. Durant la seua estada a Roma va mantindre relació amb artistes com María Zambrano i Eusebio Sempere. En tornar de Roma el 1948, va ser nomenat professor d’Arqueologia Cristiana, Història de l’Art i Estètica en el Seminari Metropolità de València (Montcada) i se li va atribuir la lectura i comentari d’autors espanyols. Era dels pocs professors que parlava d’art contemporani als alumnes de l’escola.

L’any 1953 va visitar París, moment que va marcar l’inici de les seues interaccions amb la ciutat. Amb l’ajuda de l’estudiós d’art Jacques Lassaigne, va desenvolupar amistats amb diversos artistes, com Poliakoff, Manessier, Vano i Vera, Arp, Larionov i Gontxarova, entre d’altres, amb els quals debatia sobre art. A més, va col·laborar amb la revista L’Art Sacré i, el 1956, va rebre una beca del govern francés per estudiar arquitectura religiosa francesa moderna. Això li va permetre explorar i aprendre en diversos països europeus, com ara França, Suïssa, Itàlia i, en 1958, va rebre l’Officier des Palmes Académiques del govern francés. L’eclesiàstic se sentia fascinat per la Comunitat de Taizé, però es trobava al marge de les relacions institucionals. El 1960 li van concedir una beca addicional per estudiar arquitectura religiosa moderna a Alemanya.

L’any 1969, Alfons Roig va heretar l’Ermita de Llutxent, a la Vall d’Albaida, on va fer llargues estades fins a la seua mort en 1987. L’ermita va convertir-se en un lloc de trobada del valencianisme, dels artistes moderns i de l’ecumenisme cristià dels germans de Taizé i va obrir les seues portes a qualsevol persona que necessitava un lloc tranquil per reflexionar o ser lliure. Rebia regularment visites i s’organitzaven converses entre els seguidors de Roig i pintors, escultors, arquitectes, diplomàtics i sacerdots. En 1974 va deixar la docència i va començar a treballar en la restauració de l’ermita amb l’ajuda de la Diputació de València,  institució a la qual va donar en 1985 la seua col·lecció d’art, que inclou obres de Vasarely, Julio González, Millares o Kandinsky. Per retre homenatge a la seua figura, la institució provincial va crear en 1981 uns premis d’art de caràcter biennal que porten el seu nom i reconeixen els que s’inicien en el camp de les arts plàstiques i visuals per tal de  promoure tant la labor creativa com la investigació entorn de la cultura artística contemporània valencianes.

Alfons Roig va publicar diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964), Art viu del nostre temps (1982), Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent (1983) i Ronda dels veïns de l’ermita (1985). A més, va col·laborar en la revista Saó entre els anys 1977 i 1986.

Els últims dies de vida va rebre assistència en la residència parroquial de la col·legiata de Gandia, on va morir. Va ser enterrat en el cementeri de Llutxent. Un any després de la seua mort, van enllestir l’exposició «Alfons Roig» per a mostrar públicament la donació que havia fet Roig tres anys abans. Els amics d’Alfons que van col·laborar en el catàleg –afegint testimonis de gent propera com Joan Fuster, José Luis L. Aranguren, Vicent Ventura, Doro Balaguer…– van expressar el seu agraïment i admiració per aquest sacerdot que va dedicar la seua vida a apreciar l’art viu. El 2007, el MuVIM va publicar el llibre-catàleg Alfons Roig (1903-1987). Una vida dedicada a l’art, que incloïa textos personals de Juan Manuel Bonet, Carlos Plasencia i Josep Monter, fruit d’una exposició monogràfica dedicada a l’eclesiàstic al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València. Més tard, en 2017, el MuVIM també va realitzar una exposició sobre Roig amb documentació personal conservada en la biblioteca del museu, titulada «Alfons Roig i la Generació del 27».

Autoria: Mireia Pérez i Gómez

Llibres

---

Diversos autors. Alfons Roig (1903-1987). Una vida dedicada a l’art. València: Diputació de València, 2007.

---

Diversos autors. Alfons Roig (1903-1987). La devoció per l’art. València: Diputació de València, 2019.

---

Semblança d’Albert Dasí
Semblança d’Albert Dasí
https://www.centredeestudislocalsdebetera.es/wp-content/uploads/2021/01/AlfonsRoigXAlbertDasi-.pdf

---

Alfons Roig i l’Ermita de Llutxent
Alfons Roig i l’Ermita de Llutxent
https://www.llutxent.es/noticia-pagina/especial-alfons-roig