Polític, ensenyant, escriptor i activista

Va fer els estudis del presbiterat a València, i el 25 de juliol de 1967 fou destinat a la parròquia de la Vall d'Alcalà. Després, va passar a la Parròquia de Jesús Mestre de València. Va abandonar el ministeri, es va secularitzar i en 1975 es casà amb la mestra Francesca Serra Nadal (1952-2017), amb qui tingué dos fills, Fran i Andreu.

Honorat Ros va obtindre el títol de mestre d’Ensenyament Primari en 1974 i era llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (1996). Des de les beceroles de l’ensenyament en valencià, va participar activament en el moviment unitari de mestres del País Valencià a partir del qual es va constituir el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STE-PV), que va reivindicar de manera capdavantera, des de 1976, la incorporació del valencià a l’ensenyament. Va ser representant dels professors d’EGB de la demarcació de València per elecció democràtica convocada pel Ministeri d’Educació i Ciència i coordinador dins de la representació estatal dels mestres de les qüestions relacionades amb la incorporació de les llengües pròpies de les comunitats autònomes a l’ensenyament (1976-1978).

Pels anys de la Transició fou membre del grup d’ensenyants per a la confecció de llibres de text de valencià, coordinat per Manuel Sanchis Guarner (1976-1977). Amb Alfons Llorenç fou coautor del primer llibre publicat al País Valencià per al grau mitjà de coneixements de llengua: Pany i clau: gramàtica normativa de grau mitjà per a ús dels xics valencians (Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1977) i del text per a l’ensenyament mitjà Pams i jovades (1981). Participà en els cursos 1978-1979 i 1979-1980 en el Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià com a mestre de llengua al CP de Real de Montroi.

Residint la família a Alcàsser (l’Horta Sud), va ser regidor municipal entre 1984 i 2003. Amb el govern socialista de la Generalitat Valenciana es va convertir en allò que s’anomenava aleshores un «assessor de valencià», anava de centre en centre i va estar en tot el procés de redacció de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Va ser coordinador per a l’ensenyament del valencià (1983-1985), director del Programa d’Ensenyament del Valencià (1985-1987), cap del Gabinet d’Ús del Valencià (1987-1991), cap de l’Àrea de Coordinació Lingüística de la Direcció General de Política Lingüística (1991-1992) i cap del Servei d’Ús Oficial i Acreditació de Coneixements del Valencià (1992-1997).

Van ser catorze anys d’intensa activitat en què es van posar les bases de la política lingüística valenciana, tal com ell recordava en un dels darrers articles seus en la revista Saó. Llavors va coordinar l’edició de La Communauté Valencienne: un Pays avec langue propre (Conselleria de Cultura Educació i Ciència, 1990); del llibre Balanç i perspectives de la promoció del valencià 1983-1993 (Generalitat Valenciana, 1994); autor de «Línies bàsiques i àrees d’actuació de la política lingüística a la Comunitat Valenciana», dins del llibre I Congrés de l’Escola Valenciana (1995); de La Llei d’Ús i Ensenyament i disposicions que la desenvolupen (1991) i de Programa per a la promoció, dinamització i coordinació dels serveis lingüístics (1992).

El 15 de juny de 2001 fou elegit membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, responsabilitat de la qual prengué possessió el 23 de juny del 2001. Va cessar com a membre de l’AVL el 16 de juny del 2021 arran del procés de renovació de càrrecs. A l’AVL va continuar en l’àrea de treball que millor coneixia, la de l’anàlisi social i el foment; per això, va coordinar l’elaboració dels dos volums del Llibre blanc de l’ús del valencià; La LUEV, camí de futur: estatus jurídic del valencià i valoracions del procés de promoció i altres publicacions sobre sant Vicent Ferrer i Vicent Andrés Estellés (Pobles del Mural: antologia del Mural del País Valencià).

Com a escriptor enamorat de la Vall d’Alcalà, on tenia residència, va preparar La Vall d’Alcalà, Vall d’Al-Azraq (1994), Educació ambiental i esports de muntanya (1999) i La Vall d’Alcalà, Alcalà de la Jovada i Beniaia (2002). També va dedicar pàgines al patrimoni del seu poble natal en el llibre elaborat amb Ricardo Santarrufina, La Parroquia de Vinalesa, 550 años de historia (2022).

L’afable i reconegut Honorat Ros va rebre l’homenatge de l’associació Guaix en el Sopar de Tardor del 2009, dins del 23é aniversari de les Trobades d’Escoles en Valencià a la comarca de l’Horta Sud. L’homenatjat va encoratjar els presents a continuar el camí sense defallir i accentuà el seu discurs d’agraïment sobre la necessitat de caminar sota el paraigua de la unitat i «per damunt de les coses que ens diferencien. És més important allò que ens agermana que el que ens provoca rebuig».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

---

Honorat Ros: “El repte de rehabilitar el valencià com la llengua pròpia”
Honorat Ros: “El repte de rehabilitar el valencià com la llengua pròpia”
https://revistasao.cat/el-repte-de-rehabilitar-el-valencia-com-la-llengua-propia/

---

Necrològica d’Honorat Ros i Pardo1
Necrològica d’Honorat Ros i Pardo1
https://www.diaridelallengua.cat/mor-honorat-ros-impulsor-del-valencia-a-lescola

---

Necrològica d’Honorat Ros i Pardo2
Necrològica d’Honorat Ros i Pardo2
https://stepv.intersindical.org/noticies/article/ha_mort_honorat_ros_mestre_company_i_amic

---

Necrològica d’Honorat Ros i Pardo3
Necrològica d’Honorat Ros i Pardo3
https://www.vilaweb.cat/noticies/mor-honorat-ros-membre-avl-impulsor-escola-catala/