Franciscà i escriptor

Joan Baptista Rubert, fill d’una família profundament religiosa, ingressà als deu anys al seminari franciscà de Balaguer (Lleida) i als 13 anys passà al Col·legi Seràfic de Benissa. L’any 1919 professava en l’orde franciscà al convent de Sant Esperit de Gilet i es rebatejava com Bernardí Maria; després d’estudiar Filosofia i Teologia a Benigànim i Cocentaina, en 1927 fou ordenat sacerdot a Oriola. Feu classes al col·legi de franciscans d’Ontinyent, on conegué el pare Lluís Fullana i en fou secretari personal. El 1928 passà a València a dirigir la revista La Acción Antoniana (1921-1971), i en 1929 tornà a Ontinyent a dirigir la nova revista Nuestro Colegio, fundada pel rector Joan Baptista Gomis.

El pare Bernardí Rubert, poeta i predicador destacat, mestre en gai saber i autor de milers de poemes, tant en castellà com en valencià, és el poeta religiós més rellevant i productiu de la postguerra. Va participar en més d’un centenar de Jocs Florals d’arreu de l’àrea lingüística i va dedicar versos a totes les poblacions on va viure. Com ell mateix diu: «La majoria dels pobles i ciutats que anunciaren concurs literaris reberen poemes meus, dedicats a dits pobles i ciutats» (pròleg a Poemes saguntins). Així descrivia la seua vocació poètica en el pròleg del seu llibre Mestre en gai saber (1954): «Estime que la Poesia és per a mi una gràcia que el Senyor em concedix, i jo la conree i alimente amb el meu afany i amb l’oli subtil de la meua voluntat i el meu estudi; és un amor digne, dolç i líric com un somni daurat que fa mon esperit dins aquesta còrpora imperfecta, vestit amb l’hàbit d’aquell senzill i gran Poeta de les obres i els pensaments, germà de l’ovella i altres criatures inferiors, el Pobrissó d’Assís».

Fra Bernardí Rubert és, possiblement, un dels poetes més llorejats i amb més ànsia pels premis literaris; hom considera que va guanyar al voltant de 300 guardons. Carles Salvador el definia així el 1954, un any abans de morir: «El P. Bernardí Mª Rubert Candau és el Poeta de l’entusiasme. I el seu entusiasme, que té de seglar aquella fervorosa adhesió als premis terrenals, a les vanitats –confessables i no pecaminoses, que vénen i van i que de vegades s’aturen temporalment als cors enlluernant els ulls de la intel·ligència–, l’adhesió a les petites i inoperants vanitats que florixen als Certàmens, a les Justes Literàries, als Jocs Florals de qualsevol indret, tots molt honorables, lloables i aplaudibles. Gràcies a aquests esperits entusiastes encara sona i ressona l’harmoniosa llengua nostra en les festes de la Fe, de l’Amor i de la Pàtria. Apagueu, si us plau –a la força hauria de ser– aquest entusiasme i voreu substituïda la nostra llengua. Beneït entusiasme, doncs, que manté viu el foc de la tradició de les Festes de la Poesia Valenciana».

De la seua rica i extensa obra –almenys 36 llibres publicats i altres tants inèdits o esparsa en revistes–, destacarem els llibres següents: Vibracions de ma lira (València, 1927), El taronger canta (València, 1927), Cançons a la llengua valenciana (València, 1928), Capullos y rosas (València, 1929), Soliloqui místic (València, 1930), l’estudi crític Siluetas literarias (Terol, 1931), De mis pensiles (Terol, 1932), Les campanes del meu poble (Vila-real, 1933), Espanya és de Maria (Vila-real, 1934), Roseret de Sant Antoni (Pego, 1935), Retrato valencià (Vila-real, 1936), Aromes de flor natural (València, 1947), De mis vergeles (Madrid, 1948), Por los pensiles poéticos (Madrid, 1948), Poemes de la Plana (València, 1949), Cants espirituals (València, 1950), Veus interiors (València, 1953), Mestre en gai saber (València, 1954), Arbre i fruit de ma terra (València, 1955), Fulgors de llums i d’esperances (València, 1966), el miracle vicentí El miracle de la pau (1966), Poemes saguntins i altres més (Sagunt, 1975). Va cultivar també l’estudi històric, sobretot de l’orde seràfic a què pertanyia.

Va tindre bones relacions amb tots els impulsors, estudiosos i creadors del valencianisme, els quals sempre van llegir la seua obra amb interés i entusiasme, com es nota en el fet que la major part d’ells prologuen els seus llibres: Prudenci Alcon, Francesc Caballero Muñoz, Josep Giner, Carles Salvador, Mn. Josep Pla, Mn. Vicent Sorribes, Mn. Andreu Monzó, Josep M. Bayarri, Joan Valls i Jordà, Carles Sarthou, Martí Domínguez, Xavier Casp, Lluís Guarner, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Josep Giner, etc.

Sempre va estar molt vinculat al seu poble, Vila-real, a la qual dedicà nombrosos poemes i articles en castellà en la longeva revista San Pascual des del primer número (1949), publicada per les clarisses de St. Pasqual de Vila-real. El convent de Sant Esperit de Gilet (el Camp de Morvedre), on havia professat com a franciscà el 1919, va ser la darrera destinació. Hi moria al novembre de 1979.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

PITARCH FONT, Antoni. Poetes de la terra. Vila-real: Revista Poble-Ajuntament de Vila-real, 2004.

---

RUBERT CANDAU, Luis. Encuentro con la vida y la poesía del padre Bernardino Rubert Candau (1903-1979). Madrid: Impremta Miralles, 1981.

Capítols de llibres

---

ROCA RICART, Rafael. «Fra Bernardí Rubert: poeta de l’entusiasme», a: Diversos autors. Actes del V Congrés d’Història i Filologia de la Plana. Nules: Diputació de Castelló, 1998, p. 349-364.

---

SALVADOR I GIMENO, Carles. «Senyal», a: Rubert Candau, Bernardí. Mestre en gai saber. València: 1954.

Articles en publicacions periòdiques

---

CASANOVA, Emili. «La poesia del franciscà Bernardí Rubert Candau en la revista “Nuestro Colegio” d’Ontinyent» a: Almaig, núm. 2, 2004.